El noruec melancòlic

«Vida meva, ja et vaig dir que aquestes coses mai duren. Qualsevol dia d’aquests començaràs a somiar amb el passat. Quan la vida era massa curta per a tot el que volíem fer i les paraules que volíem dir...». Una veu encantadora canta/recita aquesta història d’amor i desamor, sota un títol d’allò més simple i tantes vegades repetit que té molt poc d’original: 'Love story'. Pot sonar cursi, evocant aquella pel·lícula de llàgrimes i més llàgrimes, però el seu autor no ho és. Un noruec, de 38 anys, a qui li encanta passar el temps lliure pescant amb el seu fill a la caseta que tenen al costat d’un fiord.

Thomas Dybdahl actuarà avui, dia 5, a Barcelona. Per fi. Serà la seva estrena després d’una llarga espera per als que fa anys que li segueixen la pista, des del seu primer àlbum (2002), encantats pel to de les seves melodies i una veu captivadora. 

Ja va pel setè disc, 'The great plains', que just acaba d’estrenar i que, per no perdre el costum, conté unes quantes joies. Reveren­ciat com una estrella al seu país (figura a les llistes dels més venuts), el seu anterior treball 'What’s left is forever', gravat als EUA, li va obrir una petita porta d’aquest mercat i li va valer per ser nominat als Grammy.

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

També es van disparar les comparacions. L’etiqueta que li pengen més sovint és imponent: el Nick Drake noruec. I al seu costat, també sol aparèixer Tim Buckley. Déu-n’hi-do. Paraules majors que rebutja gairebé avergonyit, fidel a aquest aire melancòlic que l’acompanya, a l’altura d’algú que es considera un «romànic empedreït» i que es mou en un terreny elegantment poètic.

Hi ha un Dybdahl fosc i un altre de lluminós, que potser ara apareix amb més freqüència («El pessimisme estava sobrevalorat», acostuma a dir fent broma), i que es mou per tota mena de racons, amb el folk a primera fila, juntament amb el pop i el jazz més suau, però sense allunyar-se de la vocació de cantautor, sempre amb la guitarra entre mans. Algú que compon sobre «aquell instant de la teva vida en què de sobte et mires al mirall i en tu mateix i descobreixes que ni tan sols reconeixes l’home que es reflecteix i mira cap a tu». A ell val la pena descobrir-lo.