El jardí de Viran Morros

Des de fa anys, la ­segona (o la primera) casa de Viran ­Morros (Barcelona, 1983) és el Palau Blaugrana, l’escenari on va col·leccionant títols (vuit Lligues i tres Cham­pions, que s’uneixen a un or, una plata i dos bronzes amb la selecció) i que l’ha allunyat més del que li agradaria del paisatge que va marcar la seva infància.

Però sempre que pot, aquest melenut d’1,99 metres, especia­lista en defenses impossibles, acostumat a rebre pals i a donar-ne, amant de la podrida, un joc de cartes tan endimoniat com addictiu, s’escapa a la que durant molt de temps va ser la seva pista preferida: un jardí d’infància amb les millors vistes, al peu de la casa que va comprar el seu pare a principis dels 70 i on ell vivia fins fa poc.

L’amor l’ha fet baixar de la muntanya. Però els records d’aquells moments perduren i, quan trepitja aquesta zona de la carretera de les Aigües, la seva cara dibuixa un nostàlgic somriure. «Sortia molt en bici, a córrer, amb els gossos, a passejar amb els meus pares. Era com el jardí de casa nostra», recorda el jugador, que fa sis temporades que està al Barça i que té l’honor de lluir un nom únic. No hi ha gaires Viran al món.

Notícies relacionades

El cementiri que dona la vida a Carles Viarnès

L’única sala de cine de Solsona torna a obrir

«En teoria no n’hi ha cap més. És un invent del meu pare», diu. Una barreja de Ramon (ell) i Maria Victòria, la seva mare. Amb ell solia anar al punt que tria per a aquest museu imaginari i contemplar junts un gran espectacle. «La gent venia a llançar ­avions teledirigits. Era increïble», diu. Ara, tot i admetre la incomoditat que suposa la «massificació» dels caps de setmana, manté l’atracció per un dels racons on porta els amics de fora «perquè vegin què és Barcelona». La muntanya i el mar. Un dels  símbols d’una ciutat «única», que s’ha de «disfrutar», però també «protegir».

Per a ­Viran segueix sent el seu ­jardí.