Per menjar-se el món

El món no es pot servir en un plat, però cada dia és més fàcil emportar-se un tros de terra a casa. Per més lluny que estigui. Hi ha qui es dedica a portar d'on sigui el que altres troben a faltar. O el que molts acabaran descobrint sense voler, Cristòfors Coloms de barri que en tindrien prou amb una travessia per uns quants carrers de l'Eixample per saltar de Tòquio a Cusco fent escala a Palerm, i omplir el carret d'anar a comprar amb trossos de tres continents, ficats en una llauna, en una bossa, en un sobre, en una ampolla....

Una altra cosa és que sàpiguen què fer-ne. És clar que on no arriba la intuï­ció, hi arriben els tutorials, el nou manual de moltes vides. Per als que cuinen la nostàlgia i per als que s'atreveixen a cuinar la curiositat, no hi ha res com seguir el rastre dels que s'esforcen a fer-te veure que et pots menjar el món.

LATINBOL

Trafalgar, 17

«Vaig començar amb un euro», recorda Brenda Pablo darrere del taulell de Latinbol, evocant els temps en què, quan acabava d'arribar de Bolívia, es va dedicar a la venda ambulant intentant obrir-se camí en un món nou. No ho passava tan bé com quan amb 8 anys la seva àvia li posava un davantal perquè l'ajudés a la botiga, mentre el seu avi es dedicava, com tants altres a Huari, a l'elaboració de cervesa, la beguda nacional. Aquell euro i molts sacrificis han donat pas a un dels paradisos sud-americans a Barcelona, plantat enmig del territori de majoristes on oneja la bandera xinesa.

L'aspecte és increïble. Les prestatgeries estan a punt de rebentar. No hi cap ni una bossa més. Sembla que la botiga estigui a punt de desbordar-se i acabar a l'Arc de Triomf.

Hi ha més de 10.000 varietats de productes, encapçalats pels bolivians (la terra és la terra) i acompanyats d'una desfilada imponent que comença a El Paso i acaba a la Terra del Foc: Mèxic, Colòmbia, el Perú, l'Equador, el Brasil, l'Argentina, Xile…

En aquests 10 anys a Brenda se li ha anat aplanant el camí a poc a poc. Quan va començar, el recorregut fins a trobar el que buscava era un laberint costa amunt. «Tenia molts proveïdors i ells eren els que m'orientaven, i m'anaven posant en contacte amb els d'altres països, i ells em recomanaven el que podia comprar. Ara, és molt més senzill», reconeix. També s'ha ampliat el mercat. Coses de l'amor i del reggaeton. «Cada vegada venen més espanyols que estan casats amb sud-americans i que els agrada el menjar».

Aquests dies intenta portar un contenidor ple de 'papalisas', «una patateta vermella», el menjar oficial a Bolívia i altres països per Setmana Santa. És temps de dejuni. Res de carn; 'papalisas' per un tub: «Se n'emporten 10, 20 quilos i això que els dic: 'Va car'. Però no els importa perquè és una tradició». I sí que va car. A 10 euros el quilo. «I és clar, la patata va a 80 cèntims», deixa anar Brenda. Així que no és estrany que intentessin cultivar-la aquí. «Va créixer la planta i la flor, que és molt bonica, però no ha donat 'papalisas'». A La Paz sí que en dona. A 2.800 metres d’altura. A nivell del mar, els va deixar plantats.

ORIENTAL MARKET

Sicília, 212

Fa 30 anys, els xinesos van fer el primer pas d’una llarga invasió. Van començar amb els restaurants. Xinesos, és clar. No com ara que els xinesos estan a tot arreu menys als seus restaurants i que, igual que cuinen un ànec Pequín es posen a muntar sushi o bocates de fuet. En aquells temps no era fàcil trobar productes originals i de qualitat. I amb aquesta idea va néixer el grup Iberochina, conegut des del 2015 com a Oriental Market.

El que va començar amb la voluntat de posar Chinatown en una botiga ha acabat convertint-se en un mercat asiàtic. Ara importa productes de 14 països, i el Japó li ha guanyat terreny al seu veí. Són molts menys, però el poder del sushi ha fet caure la muralla xinesa. I darrere seu, avancen amb pas fer vietnamites i tailandesos, que guanyen espai a les prestatgeries d’aquest minicontinent asiàtic.

Això no és un tot a un euro, ni s’ha de demanar un plànol per trobar el que busques o el que no busques, perquè hi ha tant per descobrir que és fàcil mirar i mirar i no saber per on començar. Així que és millor deixar-se aconsellar. Total, 'només' tenen 8.000 referències. No tot es menja. També hi ha un ampli repertori de vaixella i parament, com les olles de bambú que venen ganes d’aixecar per veure si hi apareix una 'gyoza'.        

«Fins fa dos anys, el 80% de la facturació venia del servei de proveïdor de restauració pel hàndicap que tenien d’obtenir bon producte en poc temps», explica Iria Sagalés, responsable de màrqueting. «Ara és un 50%, l’altre és la venda a botigues i supermercats». I en el primer lloc del rànquing hi figura Catalunya, el 60-70% de la facturació a Espanya. Així està la ciutat, inundada de japonesos (o xinesos japonesos). Això sí, els bastonets segueixen sent una arma homicida en segons quins dits. «Aquí la gent s’atreveix més a tastar coses noves», comenta. 

Però encara ens queden moltes coses per aprendre. I, en aquest sentit, un dels objectius d’Oriental Market és que les marques d’origen, «que cada dia tenen més interès a entrar a Espanya», els ajudin a nivell de màrqueting per donar a conèixer més els seus productes i poder aprendre a cuinar-los. L’exemple més clar d’aquest desconeixement general és el sake, per a molts un 'chupito' que es pren d’un sol glop i amb el qual és fàcil agafar una bona turca. Res a veure. «Hi ha tota una cultura al voltant del sake. N’hi ha de suaus que es poden beure com un vi i ensenyem als restaurants que es poden maridar». Les vendes s’han multiplicat i no paren de créixer. 

B.H.G. SUPERMERCAT DEL MÓN

Parlament, 23

Quan Hussain va aterrar a la Barcelona postolímpica ho va fer gairebé com un aventurer. Va ser un dels primers pakistanesos que van buscar fortuna en una ciutat que començava a obrir-se al món. Poc es podia imaginar que dues dècades després el diccionari de carrer inclouria una expressió que qui més qui menys utilitza molt sovint: «Vaig al 'paki' a comprar». A qualsevol hora. Sempre hi ha un 'paki' obert.

Així va començar ell. I així va seguir durant tot aquest temps. Fins que fa cinc anys, els seus tres fills Mahfooz, Mubàrak i Haroon van fer un petit pas físic (dos números, del 21 al 23 del carrer Parlament), però un gran pas conceptual. No és el de Neil Armstrong, però en el seu univers ha deixat empremta.

La botiga segueix sent petita i senzilla, però ficar-s’hi és entrar en un altre món. Bé, en molts mons. Tot al seu voltant ha canviat. Sant Antoni ha deixat de ser el barri que era per convertir-se en el regne del vermut i la modernitat, en una reinvenció que entra pels ulls però que la gent de tota la vida beneeix a mitges. Sense perdre les arrels amb el barri, el B.H.G. Supercat del Món s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge.

Hi ha molt per descobrir. De tot arreu. I de tot arreu venen a xafardejar pels seus prestatges. Un dia Jordi Évole, que ja els va posar l’ull a sobre fa temps; un altre Tamudo, i un altre «un amic de Messi», com recorda ­Mah­fooz, sense saber ben bé si el que aquest argentí es va emportar va acabar a la taula de Leo. Difícil per a algú que menjaria milanesa cada dia. Però qui sap.

Entre la llarga llista de clients, s’imposen els italians. Ja se sap que no els sol fallar l’olfacte. Sigui per envair Formentera o per detectar pasta, 'burrata', parmesà i, per descomptat, 'grappa'. «Ho importem tot directament sense comissió del distribuïdor i per això tenim preus tan bons», explica Mahfooz, fidel a la llei del mercat que no s’estudia a la universitat:  guanyar menys per vendre més.  

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

La botiga és un no parar. Un anar i venir de gent que es reparteix entre els que saben què volen i els que tafanegen esperant trobar alguna cosa que es puguin menjar. I sempre hi ha alguna cosa. Mubàrak repassa els prestatges i va cantant productes: «'Grappa', 'amaretto', 'fernet branca', cuscús, sals de l’Himàlaia, salses mexicanes, la nostra marca de xips, de verdures, de moniato, de cigrons, de llenties, japonès, almívars, algues, musli, superaliments, llavors, cerveses...». Interminable.

Pugen com l’espuma els aliments ecològics i vegans. «La gent cada vegada es fixa més en els ingredients, es cuida més. Aviat en menjaràs», diu somrient. No deixen de fer-ho i sense mirar el rellotge. «¿Per què tants 'pakis'?», és la pregunta del milió. «Perquè la nostra mentalitat és que és millor ser el teu propi cap que treballar per a altres, i en una botiga ho ets. I volem progressar. Per això hi estem les hores que hi estem, dia i nit». I tan feliços.