Care Santos: "Enganyava el meu pare per seguir llegint sota els llençols"

«Hi podria haver un llibre de cada any, de cada mes de la meva vida, però si n'haig de triar un —només un—, em quedo amb 'La dama de blanc', de l'escriptor anglès Wilkie Collins. Per a alguns, l'inventor de la novel·la de detectius. Per a altres, el verdader talent que hi havia darrere el seu amic Charles Dickens. Per als seus contemporanis, un home difícil i de vida dissoluta. Per a mi, el primer que em va fer enganyar el meu pare per continuar llegint sota els llençols.

El meu pare volia que apagués el llum. Wilkie m'ho impedia. La seva intriga estava plena d'elements romàntics, d'heroïnes misterioses, d'aparicions espectrals nocturnes, d'ànimes turmentades per un desengany amorós. Tot allò em concernia. El romanticisme sempre connecta amb els adolescents. Vaig devorar en unes quantes nits els dos toms d'una gastada edició que vaig treure de la biblioteca. Als matins, m'adormia a classe. Les monges potser van pensar que als meus 13 anys portava una vida de desordre. La portava, per culpa de Wilkie. Si els hagués parlat d'ell sabent el que sé avui, a les pobres germanes els hauria agafat una síncope.

Notícies relacionades

El paisatge de postal de Blanes

La Catalunya central canta caramelles

Va ser només el principi. Wilkie i jo hem prolongat la nostra relació. Cada estiu reforço els meus vots amb ell llegint (o ja gairebé sempre rellegint) algun dels seus llibres. No m'ha decebut mai. Mai en 33 anys.

¿De quants éssers, reals o ficticis, es pot dir el mateix?».