Rigoberta Bandini: «Em fa mandra que se’m polititzi»

¿Què li feia vertigen quan va escriure el llibre?

Hi havia una sèrie de canvis en la meva vida que em feien molt vertigen quan, vist amb perspectiva, eren canvis naturals en la vida: ruptures amb certes amistats, sentimentals... El vertigen era perdre aquests pilars que m’havien conformat com a persona. 

¿I ara?

El vertigen em ve quan veig la dimensió del projecte en què estic. M’ho provoca la por de no saber gestionar el que m’està passant. Encara no m’ha succeït, però és una por latent. Confio que, si visc les coses d’una manera natural i recolzant-me en la meva família i amics, soc capaç de suportar el que sigui.

D’alguna manera, reivindica les ruptures com a part del creixement vital.

Reivindico que no tinguem por dels canvis. Quan un no se sent còmode on és, s’ha d’escoltar. Reivindico no tenir por dels grans buits. Si alguna cosa et diu que no has de ser allà, això et portarà a un altre lloc, que no sé si serà millor o pitjor, però sí que t’alliberarà i et portarà coses noves.

El llibre retrata la crisi dels 30. ¿Què componia la seva?

Sempre m’ha fet molta por allunyar-me de la infància. Allunyar-me de la part més acolorida de la vida em sembla molt tràgic. És una visió una mica pessimista, però és una sensació que sempre he tingut i és del que parlo en aquest llibre. Ara ho veig bastant diferent, no sé si perquè soc mare i pot ser que estigui revivint la infància a través del meu fill, però ja no tinc aquesta angoixa. Abans m’obsessionava. Hi havia un pes al meu cap, el de passar aquest portal dels 30. I he passat a l’altre costat dels 30 i, primer, no ha passat res; i, segon, és molt millor perquè em conec molt més. Tinc moltes menys inseguretats i, a més, està funcionant molt bé un projecte que tinc. La crisi dels 30 ara mateix és molt relativa.

¿La incertesa laboral formava part de la seva crisi?

N’hi havia molta, sí. La gent em diu: «¡Però si tu sempre has fet coses!». I els dic: «Ja, però, de totes, ¿de quantes m’he alimentat?». En aquell moment em sentia feliç de poder fer el que m’agradava. I quan escrivia el llibre sentia l’ambició d’arribar a més gent. Hi havia un motor, una insatisfacció. Celebro haver fet les coses perquè sí. Aquest llibre només em va fer perdre diners. Però, si no acciones alguna cosa, és impossible que comenci l’efecte dòmino.

La seva vida no té res a veure amb la que tenia quan va escriure el llibre i va compondre les cançons que han llançat la seva carrera. ¿Tem que el present no la inspiri tant? 

No, moltes d’aquestes les he compost des del present. ‘Ay mamá’, sense anar més lluny, la vaig començar fa anys però la vaig acabar fa uns mesos, i és la cançó que més ha funcionat. Confio en la meva veu narrativa, sigui el que sigui el que m’estigui passant. Mai em sento, crec que és impossible, en un moment de plenitud total. Precisament ara, que estic coneixent un plató de la meva vida que mai havia vist, és molt més excitant que mai escriure perquè no tinc ni puta idea de qui seré d’aquí a un any. Em sento inspirada.

En el pròleg diu que espera que el llibre faci «riure i plorar», el mateix que amb la seva música. ¿Per què és tan important aquest contrast per a vostè?

El drama i la comèdia van molt de la mà. I sempre se m’ha fet molt més digerible parlar de grans pors amb sentit de l’humor. I tinc aquesta obsessió: emocionar i, alhora, fer riure, relativitzar-ho. És un èxit per a mi provocar això.

M’ha fet gràcia que situï Fotolog com a punt de partida cap a l’escriptura.

Va ser una eina que em va ajudar, era el meu canal de comunicació, escrivia molt. Era un repte gairebé diari, amb la meva amiga Marta, el de veure qui era més original. Va ser un entrenament. Un autoateneu que ens vam muntar.  

Amb l’altaveu que té ara, ¿li pesa la responsabilitat?

Estic en un aprenentatge constant. He vist que hi ha un circ mediàtic del qual no vull formar part i estic aprenent a mantenir-me’n al marge sense sentir-me culpable. Hi ha una sèrie de sorolls al meu voltant que no em pertanyen. El meu únic objectiu és fer cançons i bons concerts i, realment, estic aprenent que no m’afecti. I que les coses venen i van: un dia dic una frase i Twitter peta, i, l’endemà, ningú se’n recorda. 

¿Quin és el peatge d’arribar a tanta gent que més mandra li fa?

Hi ha moltes més coses positives que negatives, si no, seria insuportable. Però [pensa]... Em costa encaixar segons quins titulars. Estic vivint el que és ser un personatge públic, i assumint-ho. 

L’omnipresència també acaba desgastant.

Sincerament, ja no miro res. M’arriben coses. Al final, el meu canal de comunicació amb la gent ha de ser la música. 

Entre altres polítics, Ada Colau s’ha declarat fan de vostè, el Ministeri d’Igualtat va versionar una cançó seva per a la campanya del 8-M... ¿Li ha trucat algun partit polític?

[Pensa] Prefereixo no entrar en això.

Per la seva resposta, entenc que vol posar barreres a la politització de la seva figura.

El que més m’agrada de la meva música és que el meu públic és superheterogeni. I és una cosa que no vull perdre. Al cap i a la fi, polititzar la meva música vol dir dividir aquest públic. Evidentment, tot el que fas és polític, i les meves cançons, d’alguna manera, també. I no renunciaré a dir el que a mi em doni la gana. Però vincular-me directament a un color, a un partit, em limita molt com a artista, la meva música ha d'estar per sobre. M’ha fet mandra que se’m polititzi per això, perquè m’agrada molt la diversitat en el meu públic. Em sento més còmoda sent en el meu univers Rigoberta Bandini que no baixant tant a la Terra.

Per cert, ¿veurà Eurovisió?

Seré a Mèxic tocant, però sí, ho veurem, òbviament.

Mirant cap enrere, ¿creu que era possible guanyar sense tenir un segell al darrere?

Per respecte envers la meva companya Chanel no em vull ficar en aquestes coses. És una gran artista, independentment del que tingui darrere. Va fer un espectacle molt guai.

¿Té clar que vol continuar sent una artista independent? 

Em costa trobar les raons per dir que sí a una discogràfica. Ser lliure com a artista és molt valuós, no té preu. Cada vegada trobo menys sentit a vincular-me amb un segell. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ah, ¿i ha anat de calçotada amb Chanel, com van quedar en el Benidorm Fest?

¡No! I ha passat la temporada, haurà de ser paella ja.... Ni una ni l’altra hem tingut un cap de setmana lliure, però alguna cosa farem segur.