‘Sálvame’ infarta: ¿es mor la tele del cor canalla?

‘Sálvame’ infarta: ¿es mor la tele del cor canalla?
  • Crítics de televisió, llegendes de la premsa rosa i fonts de la productora analitzen la fórmula que va inaugurar ‘Tómbola’ fa 25 anys amb el tercer grau Chábeli Iglesias

7
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Hi ha molts nervis a Telecinco. Les constants vitals de ‘Sálvame’, la vaca sagrada de la cadena, s’han desplomat: del 19,8% de ‘share’ (2.053.000 milions d’espectadors) al 13,3% (1.350.000) en un any. Hi ha hagut èxode a les sèries turques i els concursos de la competència. I a sobre la troupe desfila pel Jutjat d’Instrucció número 4 de Madrid pel presumpte ús fraudulent de fonts policials per aconseguir informació privada de 180 famosos (Isa Pantoja, Belén Esteban i Ortega Cano inclosos). Per portar oxigen al cor esbudellat, la productora ha practicat maniobres d’urgència: defenestrar els dos directors, prescindir de –¿la massa feminista?– Carlota Corredera, ‘tunejar’ el plató i posar-li a l’Esteban una parada pròpia.

¿Ha arribat a la seva fi el monocultiu de la triperia emocional, la polèmica baladrera, el divan guillat i el desballestament de reputacions que va inaugurar ‘Tómbola’ fa 25 anys? ¿Toca anar preparant-ne l’acta de defunció?  

«Alguna cosa em diu que els programes de cor destructius estan condemnats a mort o almenys a convertir-se en un gènere residual per a un públic cada vegada més envellit», opina el periodista cultural Òscar Broc, tertulià d’‘Aruseros’ (La Sexta) i pertanyent a una generació de telespectadors que «no està gaire interessada a seguir les peripècies de Kiko Matamoros o Chelo García Cortés». Per ell, la qüestió és si es pot reformular el cor perquè resulti atractiu a un públic nou.

Les popes de la crònica rosa Pilar Eyre i Rosa Villacastín discrepen entre si en el diagnòstic. Mentre que Eyre el valora com una vacuna contra la soledat («‘Sálvame’ va fer molta companyia durant el confinament i fa una tasca impagable en hospitals i residències»), Villacastín sospita que l’audiència està farta que els col·laboradors ventilin els seus draps bruts («al final és com una roda d’hàmster amb les mateixes cares i els familiars de clans famosos, com els Pantoja i els Jurado»).

¿És necessari espollar-se així?

Si l’antropòleg Robin Dunbar, de la Universitat d’Oxford, té raó, el xafardeig és «l’argamassa que sustenta la confiança dins de les comunitats humanes». Com quan els primats en el paleocè es treien els polls. Una prova: el debat global sobre la bufetada de Will Smith a Chris Rock per ficar-se amb l’alopècia de la seva dona en comparació amb els quatre gats que discutien per què CODA ha guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula. Llavors, ¿on és el problema?

La hipòtesi d’Òscar Broc és que, sortint d’una pandèmia que ens ha tingut dos anys en suspens, amb un augment preocupant dels problemes de salut mental, Rússia envaint Ucraïna i l’aclaparadora amenaça de la tercera guerra mundial, «els espectadors no se senten còmodes veient com esbudellen Anabel Pantoja i prefereixen opcions més amables i evasives» com ‘Tierra amarga’, ‘¡Boom!’ o ‘Pasapalabra’ (principal ganxo d’arrossegament cap a Antena 3, admeten a la cadena de Paolo Vasile).

Fam, no embafament

Mariola Cubells, analista de televisió, dissenteix d’aquesta teoria i diu que no veu la mort del format per embafament, sinó per fam canina. «Quan has educat l’espectador durant molts anys a un nivell altíssim de contingut ‘destroyer’, ja no pots comprar xorrades –explica l’autora d’‘¿Y tú qué miras?’ (Roca Editorial)–. ¿A qui li importa la paternitat del fill d’Ivonne Reyes després d’haver sotmès a l’escarni la família Pantoja sencera?».

Segons el parer de Cubells, mentre l’espectador d’aquella seminal ‘Tómbola’ de Canal 9, que el març de 1997 va cruixir Chábeli Iglesias, s’asseia davant la tele amb tot a favor per ser sorprès, el d’avui, més acostumat, necessita tirar molta llenya al foc per a la catarsi. «Telecinco abusa de les seves ‘bombes’, però resulta que són petards. L’altre dia, la ‘¡bomba!’ era que Pantoja vol desheretar els seus fills, però l’espectador pensa: ‘¡Cony, només faltaria!’».

Però l’ecosistema del cor és finit (almenys el de baix cost) i a ‘Sálvame’ han arribat a recrear l’autòpsia de Mario Biondo, el marit de Raquel Sánchez Silva mort en estranyes circumstàncies el 2013. «¿Llavors què queda? ¿L’execució en directe?», es pregunta l’analista.

El sempre càustic Ferran Monegal, crític de televisió d’aquest diari, abona la tesi del públic: «No estic segur que l’audiència estigui farta de 35 anys de ‘papilles Telecinco’. La misèria mental d’aquest país és directament proporcional a la telecanalla berlusconiana». I la filòsofa Elizabeth Duval ha escrit que programes com ‘Sálvame’ poden donar-nos claus sobre les nostres relacions amb els altres: «Funciona com a retrat dels modes de vida d’alguns sectors molt particulars... i d’altres que no ho són tant». De fet, s’han «salvamitzat» els telenotícies, la informació política i fins i tot els informes bèl·lics.

Auge i caiguda (amb Rociíto)

Com sigui, La Fábrica de la Tele porta el desfibril·lador a la mà després de coronar un Himàlaia –2.116.000 espectadors– amb la docusèrie ‘Rocío, contar la verdad para seguir viva’. Semblava que inaugurava una altra manera de fer cor. Més Netflix i menys corral. Posaven la violència vicària al mapa. Però no. «Quan el feminisme i la ministra Irene Montero es van situar al costat de Rocío, van fugir aquells que preferien que els expliquessis la mala estona que passava Rosa Benito amb Amador Mohedano en lloc de donar-los lliçons que potser no volien sentir», interpreten fonts de la mateixa productora. «Funciona millor el culebró que la realitat social».

Tancar files sobre Rociíto, opina Rosa Villacastín, també va fer que part de l’audiència tradicional, aquella a qui no li importa el tutorial sobre violència de gènere, «no entengués ni perdonés els atacs de Carrasco contra la seva filla, Rocío Flores».

Tampoc va ajudar l’estigma previ de ser «la maraca del Govern», que ja li havia penjat al circ certa premsa de dretes. Òscar Broc no veu estrany que les opinions polítiques de Jorge Javier Vázquez sobre temes com el referèndum català, el 8-M i Vox, o aquell sonor «aquest programa és de rojos i maricons i, qui no el vulgui veure, que no el vegi» durant l’estat d’alarma, foragités una part de l’audiència.

L’enemic a casa

Aprofitant el moment de debilitat de la presa, fa una setmana que els ullals mediàtics no deixen anar l’os de l’operació ‘Deluxe’, que en realitat es remunta a fa quatre anys, però que ara els ve a tomb. «Aquesta campanya no s’ha fet mai amb la productora d’Ana Rosa Quintana, Unicorn Content, quan ha tingut problemes –es queixen des de dins–. Recordem que el marit d’Ana Rosa [Fernando Muñoz Tamara] ha estat vinculat amb el comissari José Manuel Villarejo». Com cantava Josele Santiago, de Los Enemigos, barrejar cor i política només porta al desastre.

Notícies relacionades

A tot això, qui deu estar perplexa és Rocío Carrasco sobre com Mediaset ha portat aquest assumpte. Primer, des d’‘El programa de Ana Rosa’ –a la mateixa cadena– es negava la violència de gènere. Després, en la seva confessió serialitzada la va seguir un especial Olga Moreno, l’encara dona del presumpte maltractador. Més tard, va caure de la graella ‘Montealto. Regreso a la casa’, l’‘spin off’ de la docusèrie. I aquests dies animen a córrer amb el micròfon a punt darrere d’una declaració de l’exguàrdia civil i desafien la seva nova nòvia, Marta Riesco, a entrevistar la filla de la Jurado. «Hi ha codis a la televisió que no pots trencar: si no mantens el tipus, et passa factura», remarca Mariola Cubells. «El fet que hagin silenciat l’assumpte Antonio David i Rocío Flores ha sigut com posar un dels últims claus al taüt del programa», dissenteix Òscar Broc.

¿Què en serà, del sopar familiar?

Potser assistim al final del cor canalla. Però les xarxes encara pesquen xafarderies al calador de les teles generalistes. I el biòleg evolutiu Rob Brooks ha plantejat una qüestió interessant a les pàgines de ‘The Guardian’: la cohesió familiar. Si el pare segueix ‘runners’ a Instagram i científics a Twitter; la mare, ‘influencers’ del fitnes a Pinterest; l’adolescent crema nervi òptic amb vídeos de YouTube sobre tecnologia i jocs i els menors, guenyos, miren les bogeries de gent «molt, molt famosa» que només ells coneixen a TikTok, ¿com dimonis es pot mantenir durant el sopar una conversa banal?