10 claus per comprendre la violència de gènere a partir del cas Rocío Carrasco

10 claus per comprendre la violència de gènere a partir del cas Rocío Carrasco
  • El demolidor testimoni de Rocío Carrasco estén la lluita antimasclista

  • 10 coses que has de saber sobre la filla de Rocío Jurado

4
Es llegeix en minuts
Ana Bernal-Triviño
Ana Bernal-Triviño

Professora de la UOC i periodista.

ver +

El cas de Rocío Carrasco, més enllà del seu relat personal, ha fet que cobrin protagonisme termes i conceptes sobre la violència de gènere que no formaven part habitual de l’anàlisi entre la població. Aquests posen nom a les fases o sensacions que viuen les mateixes víctimes i que, en principi, no saben què els passa. Però també aquestes idees són importants perquè la ciutadania no caigui en prejudicis que puguin revictimitzar les dones que el pateixen. Repassem deu conceptes clau de la violència de gènere que contextualitzen a què s’enfronten les víctimes.

Violència de gènere

S’anomena així perquè el gènere és el constructe social i cultural que oprimeix les dones i que reflecteix la històrica relació de desigualtat entre homes i dones. Es reconeix legalment en les parelles o exparelles i això és important perquè aquesta violència pot augmentar després de les separacions. Malgrat que el negacionisme de la violència de gènere vol equiparar-la amb la violència domèstica, es diferencia que aquesta es produeix a la llar. La violència de gènere no exigeix convivència.

Mandats de gènere

El gènere determina què s’espera d’un «bon home» o d’una «bona dona». Això es coneix com a mandats de gènere, normes que frenen el desenvolupament personal, l’autonomia i l’autoestima. Per exemple, crear sobre els homes la idea que representa la força o la racionalitat mentre que la dona és feble o més emocional. Aquestes diferències són subjacents en qualsevol relació de violència de gènere, que està marcada per aquesta desigualtat.


Víctima i agressor

El masclisme ha creat un estereotip de víctima vinculada a un menor nivell educatiu o la imatge de dona dolençosa. Sobre l’agressor, també hi ha estereotips. Aquestes idees creen uns prejudicis que impedeix a moltes víctimes reconèixer-se com a tal i denunciar. La víctima i l’agressor poden ser de qualsevol nivell educatiu i socioeconòmic. Elles no han de mostrar-se sempre plorant ni ells de manera agressiva. És més, els maltractadors s’esforcen perquè la seva imatge pública sigui irreprotxable. Tampoc han de ser considerats malalts mentals. El masclisme no és una malaltia, no es cura amb pastilles. És cultura i educació.

Cicle de violència de gènere

Aquesta violència actua en un cicle que es repeteix una vegada i una altra en tres fases: acumulació de tensió, explosió i reconciliació o «lluna de mel». En la primera, l’agressor mostra el seu enuig i utilitza qualsevol excusa per menysprear o humiliar la dona. En la fase d’explosió descarrega la violència de manera directa sobre ella. Després de l’agressió, el maltractador sol demanar perdó i prometre que no tornarà a passar. Així torna a guanyar-se la confiança de la víctima, que concedeix una oportunitat rere l’altra esperant un canvi d’actitud en l’agressor que mai arriba, sinó que empitjora

Violència física i psicològica

 Lamentablement, durant temps el reconeixement de la violència de gènere s’ha cenyit a la violència física, al cop o a la ferida per arma. En canvi, perquè aquesta es produeixi abans és imprescindible que es produeixi una violència psicològica que afecti de manera rotunda l’autoestima de la víctima, de manera que perdi la seva fortalesa i la capacitat a la seva presa de decisions.

Llum de gas

És una forma de maltractament psicològic molt perversa i subtil, perquè no se centra en les amenaces o insults, sinó que l’agressor posa en dubte el que diu la dona i la fa dubtar constantment sobre això i la seva pròpia realitat. El continu grau de confusió anul·la l’autoestima de la víctima que se sent esgotada i sense capacitat de reacció.


Dissonància cognitiva

Tothom té una idea i expectatives sobre assumptes o persones. En el cas d’una parella, s’espera d’ella comprensió i afecte. Quan la resposta que s’obté és diferent de l’esperada, el cervell es queda en xoc per uns instants. Aquest malestar psicològic genera una contradicció en què, en moltes ocasions, la víctima s’autoenganya per reduir l’ansietat d’aquesta situació.

Indefensió apresa

És l’actitud que la víctima desenvolupa quan intenta defensar-se després de cada atac sense èxit. Cada vegada que identifica que la seva defensa no evita ni soluciona l’agressió, aprèn que no serveix de res aquesta reacció i desenvolupa una resposta passiva perquè la situació passi al més aviat possible. Per això moltes dones triguen a denunciar.

Notícies relacionades

SAP i violència vicària

La síndrome d’alienació parental no té cap reconeixement científic però és utilitzada en molts casos en la justícia per separar les mares dels seus fills. Aquesta nefasta solució crea traumes en aquests menors i trenca per sempre vincles emocionals. No confondre amb la violència vicària, que és la manipulació dels fills per part de l’agressor en contra de la figura materna, per perpetuar el maltractament sobre la dona.


Violència institucional

És la violència estructural a què s’enfronten les dones que denuncien i que no troben ni ajuda ni reparació en el sistema que diu emparar-los. És quan les dones no troben reconeixement ni atenció de les institucions i constitueix una vulneració dels seus drets humans per acció o per omissió de l’Estat.