PERFIL

Kodi Smit-McPhee: en la fragilitat hi ha el poder

Kodi Smit-McPhee: en la fragilitat hi ha el poder

Netflix

  • El jove actor australià, descobert fa dècada i mitja amb ‘La carretera’, comença a acumular premis pel seu personatge només aparentment vulnerable a ‘El poder del perro’

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Kodi Smit-McPhee és un actor tremendament versàtil, capaç de convèncer en múltiples modalitats, però ha deixat particular empremta quan ha explotat la seva aura vulnerable en històries melancòliques o catastrofistes. A ‘El poder del perro’, de Jane Campion, aquesta fragilitat oculta una fortalesa inesperada i fa desembocar la història en una (no tan) ambigua catarsi. La seva matisada interpretació li ha valgut el Globus d’Or i un reconeixement amb una mica més de significat, el de millor actor secundari de l’any segons els crítics de cine de Nova York

Fill de pare actor (i ex-lluitador professional de lluita lliure), Smit-McPhee va debutar en el cine el 2007 amb ‘Romulus, mi padre’ i va cridar l’atenció dos anys després com el fill de Viggo Mortensen a ‘La carretera (The road)’ una carretera, recordem, plena de cadàvers: la fi del món tal com la va concebre Cormac McCarthy. El 2010, va reincidir en la tristesa amb el ‘remake’ nord-americà de ‘Deixa’m entrar’, dirigit amb mà mestra per Matt Reeves, amb qui va repetir temps després a ‘El amanecer del planeta de los simios’

Dolor crònic

Per millorar, potser, el seu estat d’ànim es va apuntar a posar veu al protagonista de la festa animada ‘El alucinante mundo de Norman’. Mogut per la curiositat, Smit-McPhee en realitat ha provat tota classe de projectes, des de ‘westerns’ ‘indie’ (‘Slow West’) a un parell de discutides entregues de ‘X-Men’ (‘Apocalipsis’ i ‘Fénix Oscura’, en què malgrat tot el seu Rondador Nocturn brillava), passant per la minisèrie ‘Gallipoli’, nova visió de la determinant batalla entre tropes aliades i otomans que ja va donar peu el 1981 a una inesborrable pel·lícula de Peter Weir.

Notícies relacionades

En una entrevista amb ‘The New York Times’, l’actor parlava de la seva espondilitis anquilosant –una classe d’artritis que afecta els ossos i articulacions a la base de la columna i pot fusionar les vèrtebres–, que li van diagnosticar als 16 anys, com un esperó per a la inquietud cultural. «Vaig utilitzar el dolor crònic i les emocions per alleujar encara més el meu afany en la curiositat», deia. «Sovint acabava a les biblioteques, vaig trobar un munt de llibres sobre coses que feien transmutar l’apatia en un sentit del control o llibertat».

I lectura rere lectura, treball rere treball, Smit-McPhee es va convertir en l’actor precís i amb llibertat de moviment que coneixem. Amb només vint-i-tants, encara té temps per fer molts girs insòlits. Aquest estiu, en principi, en disfrutarem d’un realment important: la seva transformació en el cantant Jimmie Rodgers per al ‘biopic’ d’Elvis a càrrec de Baz Luhrmann.