Karra Elejalde, protagonista de l’anunci de Campofrío: «Soc més de la gresca i vividor que acollonit»

-¿Es va imaginar aquest clamor popular quan va acceptar participar en l’espot?

-La veritat és que no. M’estan trucant per felicitar-me i fer-me entrevistes fins i tot de les Canàries. Soc al nivell dels bombons de Ferrero Rocher i les bombolles de Freixenet. Ja podrien fixar-se en mi igual quan estreno pel·lícules.

-Les campanyes de Campofrío solen ser notícia cada Nadal. ¿Què el va animar a afegir-se a la d’aquest any?

-Diversos motius. L’anunci el dirigeix Icíar Bollaín, que em va dirigir a la pel·lícula amb què vaig rebre el meu primer goya, ‘También la lluvia’, i hi participa un munt d’actors i actrius que són amics o amb qui volia treballar. Va ser com rodar un curtmetratge de tres minuts. Però també em va animar la forma com aquesta marca planteja aquestes campanyes. Jo necessito sintonitzar ideològicament i políticament amb tot el que faig, o si no, no ho faig.

-¿A què es refereix?

-Quan una proposta laboral em fa pudor pel missatge polític o moral que transmet, prefereixo abstenir-me’n, i aquest no era el cas. Campofrío sol tractar en els seus anuncis nadalencs temes amb rerefons social i el d’aquest any no té ideologia, és tot empatia.

-Doncs els negacionistes de la pandèmia han celebrat com un triomf la invitació a viure la vida sense preocupacions que vostè proposa en l’espot. El consideren el seu heroi.

-M’ho han explicat i m’ha fet molta gràcia, tot i que una gràcia patètica. Al món de les xarxes, la gent interpreta els missatges com vol. Està clar que l’anunci no va per aquí. A aquests negacionistes els recordo que soc un senyor vacunat amb les tres punxades ja posades. Els animo a seguir el meu exemple, pel seu bé i el de tothom. Però igual que em vacuno, després no em torno boig amb la por, que també hi ha gent addicta a preocupar-se massa.

-¿Té aquesta impressió?

-Els psiquiatres estan fent l’agost amb les psicopatologies que està causant la covid. Una cosa és prendre precaucions i complir les normes, i una altra portar les coses a extrems sense sentit. Últimament veig somriure poc el personal. A alguns els pregunto: ¿se t’ha mort algú o tens un familiar malalt? ¿No? Doncs llavors alegra aquesta cara, home, que la vida és acollonant.

-¿Subscriu el lema de l’anunci?

-Per descomptat. La vida acolloneix perquè és un lloc insegur, però precisament per això és acollonant, no perquè faci por. Si la sort fos sempre bona, no la valoraríem. Viure és una aventura plena de perills, però ostres, jo no vull viure acollonit, ni tampoc morir-me tan aviat.

-Potser costa veure-ho clar quan venen mal dades, com en meitat d’una pandèmia.

-Les desgràcies s’han d’explicar en el seu conjunt, no només prenent-ne una part. Quan ens van confinar, em va sorprendre veure com la mare natura ens agraïa que estiguéssim un temps sense donar pel cul amb els nostres cotxes i avions. Hem anat menys de bars, d’acord, però hem passat més temps amb la família. Tot té la seva cara i la seva creu. No dic que aquesta experiència estigui sent bona, només que hem d’esperar a veure com acaba, que la vida dona moltes voltes.

-¿Vostè com ho porta?

-No em puc queixar: visc en una casa amb hort a Molins de Rei, a la falda de la serra de Collserola. Sento cantar els ocells, tallo l’herba quan creix i si em surt un porro bonic, el fico a l’olla. Imagino que passar la pandèmia en un 4t pis interior ha de ser molt més dur. Per fortuna, també he pogut treballar. Una de les onades em va agafar rodant a València i allò era Saigon, sorties a buscar tabac a les cinc i estava tot tancat. Però els actors estem acostumats als confinaments dels hotels i els camerinos.

-Diuen que l’aïllament ha fet gairebé tant mal com el virus.

-Jo estic acostumat a viure sol. Llegeixo, pinto, escric, dibuixo, miro la tele, em descollono o me la pelo, però no necessito conviure constantment per estar bé. A mi la soledat no m’emmalalteix.

-¿Ha passat por aquests mesos?

-Només una vegada, quan un familiar molt pròxim va agafar el virus. No va arribar a ingressar a l’hospital, però ens va espantar.

-¿I per vostè, ha temut?

-Per mi no tinc por mai. De por n’hauria de tenir el que es creui amb mi. Quan mori, un amic ha promès posar-me d’epitafi: «Aquí jeu Karra Elejalde, descanseu en pau». No soc gaire de patir per patir, el que hagi de ser, serà.

-¿Llavors s’assembla més al Karra de la segona part de l’anunci?

-Totalment. Soc més de la gresca i vividor que acollonit, i crec que prendre’ns les coses una mica a broma és sa. Que no se’m mal interpreti, sisplau: jo em cuido, compleixo totes les normes i si en les reunions no hi pot haver més de 10, no m’hi presento si soc l’11è. Però pors ximples no en tinc.

-¿Com ha vist les reaccions de la gent durant la pandèmia?

-He flipat amb els extrems. Hi ha qui s’ha passat amb la por i qui se’n va anar de festa quan no tocava. Tinc una filla de 21 anys, que és una edat molt dolenta perquè et tanquin a casa un any i mig, i sé que això genera discussions a les cases. De vegades, els joves m’han semblat egoistes, però altres vegades els he entès. 

-A l’anunci el veiem plorant, però vostè sempre reivindica la seva vis còmica.

-Perquè soc una persona de molt sentit de l’humor. No és caprici, és que necessito riure per estar bé. En realitat, faig riure la gent per contagiar-me de les seves rialles i riure jo també. És un mecanisme de supervivència.

-¿Què li agradaria fer l’any que comença ben aviat?

-Ui, hi ha tantes coses que tinc pendents... Pujar a un cocoter, tenir un nen negre, assaltar un banc de bitcoins, cardar amb una tortuga o amb alguna cosa més ràpida... L’altre dia vaig veure la carrera de Verstappen i em van venir ganes de ser campió de Fórmula 1.

-¿I en el cine?

-Em passa igual. -Mai he fet un ‘western’ ni una pel·li bèl·lica, i m’agradaria. Deu ser divertit aparèixer tota l’estona clavant trets o fent voltes en un tanc. Tampoc he fet mai d’indi sioux, tot i que el que més m’agradaria és ballar claqué. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Fa diversos anys que és un basc resident a Catalunya. ¿El continuarem veient per aquí?

-Quan algú viu lluny d’on va néixer, o és per feina o és per amor. En el meu cas és pel segon. La meva filla viu aquí i jo, per ser a prop d’ella, també. Però ella ja es va fent gran i a mi em va arribant l’hora de tornar al lloc d’on vinc. M’espera això que anomenen el repòs del guerrer, tot i que cada vegada que vaig per Euskadi acabo com el rosari de l’aurora.