Emilio Lamo de Espinosa, sociòleg: «Europa està absent del món»

L’exdirector de l’Institut Elcano sosté que ens trobem davant un d’aquests inusuals plecs de la història que posen potes enlaire la civilització, però aquesta conjuntura ha enxampat Europa –i en particular Espanya– mirant-se el melic. Ho explica amb dades i vocació didàctica a ‘Entre águilas y dragones’, premi Espasa 2021, el subtítol del qual –‘El declive de Occidente’– impedirà afirmar en el futur que ningú ho va advertir en el passat.

¿De quin món estarem parlant d’aquí 30 anys?

Els seus nets estudiaran xinès a l’escola i aleshores haurem après a entendre i valorar la cultura del país asiàtic, que avui continua sent una gran desconeguda per als occidentals. Ells sí que ens coneixen i toquen Chopin a la perfecció, però nosaltres no tenim ni idea del seu món. El que em preocupa és que en aquell moment existeixi un sistema de governança mundial del qual formem part.

¿A què es refereix?

Avui el món no el governa el G-20 ni el G-8, sinó el G-0, perquè els Estats Units han renunciat a les seves responsabilitats globals i la Xina no ha assumit encara les seves. La meva esperança és que d’aquí 30 anys el quarter general de la humanitat el dirigeixi un G-3 i que un dels membres sigui Europa, però per a això és necessari que els europeus d’avui siguem conscients de la nostra situació real al món.

¿No ho som?

Continuem pensant que som una gran potència mundial, però això només ho creiem nosaltres, a fora ningú ens veu així. Continuem sumits en el que Freud anomenava el ‘narcisisme de les petites diferències’ i afirmem que els espanyols no tenim res a veure amb els polonesos, ni els txecs amb els eslovacs, ni els catalans amb els madrilenys. Però miri de veure aquests matisos des de Nigèria o Pequín i s’adonarà que són una simplicitat absoluta.

¿Què està fallant?

Necessitem entendre que el nostre futur depèn que sapiguem construir una Europa forta i unida, perquè si no ho fem, els nostres valors perillen. Parlo d’una veritable Europa federal, que era el projecte inicial i que mai s’ha acabat de concretar.

¿Per què s’ha quedat a mitges?

La UE es va construir sobre solidaritats de fet. La idea era: anem creant interessos econòmics compartits, aquests estiraran la política i aquesta estirarà la unió cultural. Era un bon pla. De fet, ha funcionat. Però quan vam voler passar de la unió econòmica a la política amb el tractat constitucional del 2004, França el va vetar per nacionalisme. Aquest va ser el moment clau per haver fet un salt enorme, però no el vam fer.

I el que ha passat després no anima a fer-lo.

Els últims anys hem assistit a un renéixer dels nacionalismes que només busquen reestablir les velles identitats: la veritable França, els veritables alemanys, els finlandesos autèntics, la Gran Bretanya del Brexit… Els nacionalistes somien tornar a un món que ja no existeix perquè se'l va endur la història. La globalització és un fet sense marxa enrere i la sobirania nacional, tal com s’entenia, ha desaparegut, es posin com es posin alguns.

El ressentiment que molts senten davant la globalització també és un fet.

La crisi econòmica ha trencat les societats dels països desenvolupats. D’una banda, hi ha una minoria globalitzada, gent culta i amb estudis que flota pel món i li és igual treballar a Londres, Singapur o Barcelona. A l’altra banda hi ha els exclosos de la globalització, que voten Le Pen, Brexit o Trump creient que trobaran refugi en les velles nacions sobiranes, tot i que el seu temps ja ha passat.

¿I aquesta bretxa com se sutura?

No hi ha més remei que reestablir el vell contracte social i reincorporar els exclosos de la globalització al procés globalitzador. Si es fa bé, els discursos populistes, nacionalistes i xenòfobs desapareixeran.

¿Quin pas hauria de fer la UE en aquest moment?

Ho va dir Angela Merkel: Europa necessita tenir a les seves mans el control del seu destí, i això passa, entre altres coses, per disposar d’una estratègia pròpia de seguretat i defensa. La política exterior no és creïble si no està recolzada per una política clara i forta de defensa i seguretat. Europa és una potència comercial, però militarment és nana. La brúixola estratègica que ha llançat José Borrell aspira a reparar aquesta debilitat.

¿Parlem d’un nou exèrcit europeu?

Sí, però això no significa gastar més. Europa té un milió i mig de soldats, però no poden operar junts. Gastem en defensa tres vegades més que Rússia, el PIB de la qual és inferior al d’Itàlia, però sembla que Moscou és militarment més forta perquè és més assertiva, té voluntat de presència. Europa està absent del món, i al final, si tu no hi ets, la feina la fan uns altres.

¿Com ha afectat la pandèmia a la construcció d’Europa?

Ha sigut molt negativa perquè ha accelerat l’estatalització del continent. Al final, els estats han sigut els encarregats de gestionar la pandèmia. I ho han fet pel broc gros, al principi emetent pèssims missatges, tancant fronteres, eliminant Schengen i fins i tot prohibint l’exportació de respiradors, que és un egoisme contrari a l’esperit europeu. Per sort, després es va reaccionar i es va tirar endavant el pla New Generation, que és transcendental perquè suposa la mutualització del deute, que és el que van fer els Estats Units al seu dia quan es va unir. Sobre aquest pilar es pot edificar una veritable Unió Europea.

¿La tercera guerra mundial serà contra el gegant asiàtic?

No ho veig en l’horitzó. La Xina necessita continuar incorporant milions de pobres a la classe mitjana i una guerra contra el món la faria esclatar per dins. A més, aquest país mai ha sigut expansionista ni ha pretès exportar el seu model. Dit això, cal ser modestos amb les prediccions històriques. Ningú va preveure la Primera Guerra Mundial fins que va esclatar. M’inquieta llegir en prestigioses revistes nord-americanes titulars del tipus: «¿Podríem guanyar una guerra a la Xina?»

La tensió existeix.

I seguirà. Amb la Xina anem cap a un escenari de confrontació geopolítica, competició tecnològica i col·laboració mediambiental, però no de conflicte armat. Jo parlaria de guerra freda o pau calenta, més que de tensió bèl·lica. Es diu que la Xina, a més del Vaticà, és dels pocs països que planifiquen a llarg termini. Recordem Sun Tzu, el gran estrateg de l’antiga Xina, que deia que la millor victòria és la que s’aconsegueix a poc a poc, sense combatre.

Al seu llibre dedica un capítol a analitzar la política exterior d’Espanya i no la deixa en bon lloc.

Vam tenir un moment d’esplendor en la Transició, però allò va acabar amb la retirada de les tropes de l’Iraq, que va llançar un missatge de debilitat a l’exterior. La crisi econòmica ens va convertir en pidolaires PIGS i la crisi catalana va obligar el servei exterior a desplegar una enorme hiperactivitat per parar-la. Amb gran èxit, vist l’aïllament internacional de l’independentisme, però aquests favors es paguen. En aquest moment patim més l’entorn del que el liderem, i em temo que continuarem així durant un temps.

Notícies relacionades

Stephanie Land, autora de ‘Criada’: «Quan netejava cases em sentia invisible»

Colum McCann: «En el conflicte palestino-israelià faria falta que s’aixequés una Greta Thunberg»

¿Quina hauria de ser la política exterior d’Espanya?

El més important és que sigui política d’Estat, consensuada, perquè si és política de Govern, els teus veïns maniobraran perquè arribi al poder el partit més pròxim als seus interessos. En el fons, la política exterior és la projecció de la fortalesa interior, i quan el Govern es mostra dividit en temes com Amèrica Llatina, Cuba o el Sàhara, el missatge que es trasllada és de debilitat. L’opinió pública no ho percep, però a fora, sí.