¿Pateixen ‘mobbing’ els entrenadors de futbol? Advocats laboralistes disseccionen el cas Koeman (i el d’altres tècnics)

«La mateixa definició legal de ‘mobbing’, per la seva gravetat, exigeix una interpretació restrictiva», adverteix l’advocat laboralista Robert Gutiérrez. Tot i que, tant ell com els lletrats Pere Vidal i Nacho Parra, reconeixen que la relació de Koeman amb el Barça és, si més no, especial: des que Joan Laporta, tot just tornar a la presidència, li va deixar clar que no era el seu entrenador i que li buscava substitut i, després, li va permetre quedar-se, «s’han produït declaracions i actituds que es podrien considerar un atac a la persona de Koeman i, potser, un menyspreu a la seva feina i professionalitat». En tot cas, perquè Koeman pogués argumentar que pateix ‘mobbing’, «haurien de poder provar-se les actituds que defineixen aquest assetjament laboral», afirma Nacho Parra.

L’advocat afegeix que «una cosa són les declaracions del president, que poden ser opinions sobre un dels seus empleats, i una altra, que sigui una actitud d’assetjament». Un dels aspectes inherents al ‘mobbing’ és que l’actitud perduri en el temps –fa sis mesos que Laporta menyscaba el prestigi del seu entrenador–, però també el fet de crear un buit al seu voltant o degradar-lo, per exemple, obligant-lo a entrenar el Barça B.

«Que el president hagi utilitzat terceres persones, en reunions confidencials o en ‘off the record’, per parlar malament de l’entrenador, així com saber-se que li busca substitut, com li va dir el primer dia o, fins i tot, possibles ultimàtums com es comenta ara, pot ser criticable, però no són actes qualificables d’assetjament laboral», argumenta Vidal.

Robert Gutiérrez, per la seva banda, considera que «reprendre en públic, de manera recurrent, ofensiva i constant, donant a entendre que no serveix, és una cosa perfectament denunciable». L’aficionat, afegeix, pot pensar que, en lloc de fer tot aquest soroll, «el que tocaria seria prendre una decisió i arribar a un acord en l’acomiadament, amb més o menys diners d’indemnització».

Risc psicosocial

Els tres advocats coincideixen que sí que hi hauria cas si hi hagués incompliment per part del club en matèria de risc psicosocial. «Tota empresa té l’obligació d’evitar que els seus treballadors pateixin, a l’hora de complir i exercir la feina, danys psicosocials, ansietat o depressió, i és possible que el comportament del Barça, per acció o omissió, pugui provocar algun desequilibri en la salut de Koeman», assenyala Vidal com a motiu de denúncia.

«No hi ha dubte que la demanda per la via de danys psicosocials té molt més recorregut que per ‘mobbing’», assenyala Parra. «Hi ha sentències que parlen de psicoterror laboral, per exercir una pressió psicològica extrema sobre el treballador», afegeix Vidal.

En l’entorn del míster holandès es considera un error haver fet declaracions de satisfacció pel «seguirà, seguirà» que Laporta va fer abans del duel al Wanda Metropolitano. Aquesta complaença mostrada per Koeman podria ser utilitzada pels advocats del Barça en cas que el tècnic presentés alguna demanda i/o en cas de ser, finalment, acomiadat. «S’ha d’anar amb molt de compte amb el que es diu, ni jugadors ni entrenadors haurien de parlar en públic sobre aquests temes», assenyala un advocat especialista en casos esportius que ha sigut consultat més d’una vegada per l’equip de Jansen.

«Una vegada iniciat el conflicte, les parts utilitzen tot l’arsenal de declaracions al seu abast. Ja va passar, per exemple, quan el Getafe va acomiadar Michael Laudrup, el maig del 2008», recorda. Segons el seu parer, el que era un claríssim acomiadament es va acabar convertint en acomiadament de mutu acord a l’haver declarat Michelino aquells dies: «Jo he elegit aquest moment, no m’han acomiadat».

Gil, Haro, Florentino i Murphy

El de Koeman no és l’únic exemple de col·lisió entre president i entrenador. El març de 1988, ‘La Gazzetta dello Sport’ va atribuir unes declaracions al tècnic argentí César Luis Menotti, llavors entrenador sortint de l’Atlètic de Madrid, sobre el difunt Jesús Gil, propietari i president de l’entitat matalassera, que aquella temporada s’estrenava com a capitost del club blanc-i-vermell. En aquestes, ‘el Flaco’ assegurava: «En els 30 anys que fa que em dedico al futbol no havia tingut mai un president semblant. És la ‘brutta’ còpia d’Al Capone». Gil amargava la vida –si ell creia que ho mereixien– a entrenadors i futbolistes. A Menotti el va tornar boig en poc temps. I a Alfio Basile.

Al Betis, Ángel Haro tampoc li va donar gaire bona vida en la recta final de la seva relació a Quique Setién. Qui sí que va ser molt nociu amb Paco Jémez, que s’havia deixat la vida al modest Rayo Vallecano, va ser el seu president, Raúl Martín Presa, sempre objecte de crítica per part de l’afició de Vallecas.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Això sí, per mirar de moure-li la cadira, o la banqueta, a l’entrenador de torn, hi ha estils i estils. Florentino Pérez, amb enorme discurs (i por) als mitjans de comunicació, sap com fer-ho i pot ser, sens dubte, que Manuel Pellegrini, Rafa Benítez o, fins i tot, Zinedine Zidane tinguin molt a dir sobre com els va buscar les pessigolles perquè tiressin la tovallola.

I per amargar la vida, de manera poc neta, Marcelino García Toral, que a sobre va triomfar a València, va ser la diana més fàcil per a una propietat molt llunyana de la ciutat del Túria i un president, Anil Murphy, que, com Gil, no feia presoners, entre altres raons, perquè gairebé li és igual això del futbol.