Objectiu: un Macba menys elitista i més pròxim a l’artista local

Objectiu: un Macba menys elitista i més pròxim a l’artista local

Ferran Nadeu

  • Elvira Dyangani Ose, directora del Macba, aposta per un museu més intergeneracional

  • La nova responsable també contempla la gratuïtat en algunes activitats

4
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

¿Podria concretar una sola de les seves idees força? ¿Quina seria una de les seves primeres accions?

Seria la permeabilitat del museu, acostar-lo a la gent.

¿Però això què significa a la pràctica? ¿Que serà gratuït? [L’entrada general costa 11 euros]

Per entrar a veure aspectes de la col·lecció, sí, m’encantaria. Crec que aquesta seria una de les primeres coses que faria.

Fa anys que el Macba vol acostar-se al públic. ¿Què pot fer vostè que no hagin fet els seus predecessors?

Crec que aporto aquesta posada en valor dels elements més vulnerables, de la part humana del Macba, de la capacitat que hauríem de tenir de generar un diàleg amb la comunitat, de l’espai dels afectes, com he dit en alguna ocasió. Hem de generar espais que no estiguin disputats amb la visió de l’art, trencar amb la visió dels museus, no només el Macba, com a una cosa elitista.

«M’encantaria que entrar a veure aspectes de la col·lecció fos gratuït»


¿La seva designació és millor notícia per a l’art contemporani català o per a l’africà?

Jo espero que ho sigui per a tothom. Al catàleg de la Biennal de São Paulo d’aquest any vaig escriure que de totes les possibles Elviras havia decidit ser aquella que no estava determinada per una etiqueta específica, que podia ser fluctuant, que podia canviar, que acceptava la possibilitat de ser permeable a les converses i a la identitat d’altres. Espero que sigui una bona notícia, sobretot per a la gent interessada a viure experiències d’art més enllà de possibles elitismes i demagògies.

Però gran part del seu treball ha sigut entorn de l’art modern i contemporani africà.

Sí, per descomptat. Fa poc estava amb artistes que treballen generant espais i noves formes d’institució en ciutats com Lubumbashi, Addis Abeba, Harare, el Cairo i Alger. Però aquell mateix cap de setmana vaig estar amb l’Associació Espanyola de Directors d’Espais d’Art. He treballat al CAAM, al CAAC (Centre Andalús d’Art Contemporani) i també tinc una trajectòria aquí.

Projecte arquitectònic del nou Macba.

/ ARXIU

Després d’acostar el museu a la gent, ¿quina seria una altra de les seves prioritats?

Fer un museu més intergeneracional, que no hagis de ser ni d’una certa edat ni d’un cert rang o fins i tot estar mort per tenir-hi una exposició.

¿I això com es fa?

De moltes maneres. Començant a seguir els artistes des del principi de les seves carreres i acompanyant-los en alguns moments del procés. Una de les qüestions més significatives en el meu programa era el mirar el que era institucional abans que es generés la institució, què és el que estava passant en els anys 70 i meitat dels 80 a Barcelona, a Catalunya, que propiciava la necessitat d’un museu com el Macba.

«Volem un museu més intergeneracional, que no faci falta estar mort per tenir-hi una exposició»

Vostè va viure a Barcelona als anys 90.

Jo vaig arribar a la reiteració d’aquell gest. Tenim la coartada perfecta per atendre el que és local i el que jo anomeno vernacular: què és el que s’està produint aquí i en aquest instant, per generar un altre tipus d’acostament a la pràctica emergent.

Insisteixo, ¿això a la pràctica com es fa?

Es pot fer a través de comissions amb molt més diàleg amb l’escena local, donant molta més plataforma a un ecosistema en què tant l’àmbit local com l’internacional estiguin en una conversa més evident. La idea de les comissions és estar al costat de l’artista, a qui ofereixes aquest espai d’imaginació i de creació, gairebé un espai de producció, de corresponsabilitat amb les comunitats circumdants, perquè després això es pugui presentar en esdeveniments internacionals d’envergadura.

¿Té algun referent?

Penso en els tallers Barcelona Art Triangle, que van nodrir la col·lecció de l’ajuntament que està dipositada aquí. Són una manera de veure el taller d’artista com un generador no només del treball d’un artista individual sinó de la confabulació del context cultural d’aquell moment. O la idea del que estava passant en l’escena, que als anys 70 era transdisciplinari i transgeneracional, amb espais com la Sala Vinçon, Metrònom, Espai 13, el Saló Diana, les galeries a Sabadell, l’espai B5-125 a Bellaterra...

Ara el que és local està molt descentralitzat. Els centres d’art de referència són espais com Konvent.0, que és a Berga. ¿També compta amb aquesta escena?

Sí, per descomptat. No és una qüestió que el Macba sigui un gegant Gargantua fagocitador, sinó que siguem un més de la conversa d’aquest ecosistema. 

«Si no aconseguim que el Macba pertanyi encara més a la gent, haurem fracassat»

¿El projecte d’ampliació del Macba no és una colonització de la plaça dels Àngels?

Primer, cal desterrar la paraula ‘colonització’. Em sembla ofensiva.

Notícies relacionades

El replantejaré. El museu es va quedant amb més espais de la plaça. Hi ha un tercer edifici previst per al 2023. ¿Realment el problema del Macba és una qüestió d’espai?

La clau és donar més espai al públic. Si nosaltres no aconseguim que generar aquest tercer edifici suposi que el Macba pertanyi més encara a la gent d’aquesta ciutat, si la gent no s’apropia del lloc, llavors haurem fracassat.

Temes:

Macba