ENTREVISTA

Pol Guasch: «La universitat és un espai de castració creativa»

Pol Guasch: «La universitat és un espai de castració creativa»

Laura Guerrero

  • Amb 24 anys ha publicat dos llibres de poesia i la novel·la ‘Napalm al cor’ (Anagrama) i les tres obres han sigut premiades

  • En el seu esmolat discurs de Sant Jordi va advertir contra l’ús de la literatura en benefici de la classe política i econòmica

7
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Després de dies de sol abrasador, en el moment de l’entrevista cau un ruixat sobre Barcelona. Una circumstància meteorològica molt oportuna per parlar amb el jove autor català Pol Guasch (Tarragona, 1997), que realment es mulla amb les paraules.

Dos llibres de poesia yla novel·la ‘Napalm al cor’ que va per la tercera edició, tots ells premiats. A més d’un discursapassionat per Sant Jordi en defensa de la literatura que va tenir molta repercussió. Enhorabona per l’èxit.

Tot el que està passant és una sorpresa que visc amb molta alegria. D’una banda hi ha un gran factor de sort i, de l’altra, molta feina invisible.

A l’escola, a l’institut, a la universitat, ¿també destacava?

Entre les meves amigues no tinc la sensació de destacar, i ho dic honestament. La meva millor amiga és professora d’institut amb 23 anys. Cada dia batalla i acompanya en el seu procés de formació joves de 15, 16 i 17 anys. Això és superpotent. Hi ha moltíssima gent fent coses interessants però hi ha una sèrie de lògiques del sistema que ho invisibilitzen.

Ha cursat Estudis Literaris, ha sigut professor associat a la universitat i treballa a la productora cultural La Sullivan. És molt crític amb l’acadèmia.

La universitat és un espai de castració creativa i d’una productivitat que mata qualsevol tipus de pensament real. Pel lloc físic i l’organització jeràrquica, és una institució feudal que encara es manté. És un lloc bastant infernal. Potser tota l’acció creativa que he activat es podria veure com una contestació a certes lògiques que no m’agradaven de la universitat.

«Tot el que passa al sud de Barcelona no existeix, la condemna al provincianisme és bastant salvatge»

¿Néixer a Tarragona i no a la capital l’ha influït d’alguna manera?

Sí. Existeix una línia imaginària però molt sòlida que fa que tot el que passa per sota de Barcelona no existeixi, en un sentit literal. La condemna al provincianisme és bastant salvatge.

¿Va marxar o les circumstàncies el van obligar a anar-se’n?

La situació se’m feia insostenible. Hi ha una sensació bastant generalitzada que Tarragona expulsa, però qui expulsa no és Tarragona, sinó el model de ciutat, de cultura, de pensar quin rol tenim la gent jove en una capital de província.

És d’una ciutat petita i ara viu al barri del Raval de Barcelona, però una de les característiques de la seva escriptura és la seva descripció visceral i ombrívola de la natura.

Explorar la natura a nivell artístic és una manera d’endinsar-me en un món que em resulta llunyà però proper alhora. A Tarragona visc en un carrer que queda separat, a prop de la muntanya de la Oliva, on anava molt sovint. La natura sempre se m’ha presentat de manera mig enigmàtica i amb una relació tensa en els seus límits amb la urbanitat. A més, casa meva és al costat d’un cementiri.

Ara s’entén per què hi ha tants morts a la novel·la ‘Napalm al cor’.

[riu] Suposo que criar-te veient un cementiri per la finestra et marca d’alguna forma.

«La família és la microrepresentació dels mals de la societat»

Al llibre fa un retrat mortal de les relacions familiars.

És que la família és la microrepresentació dels mals de la societat. Per a mi, pensar sobre la família té aquest punt de tornar als orígens occidentals, clàssics i canònics de la literatura, que és aquesta idea tràgica de la impossibilitat de defugir i foragitar el destí. En les nostres relacions familiars més quotidianes batega un lligam atàvic, salvatge, violent i tràgic.

Hi ha qui associa la llibertat a beure unes canyes, però per als protagonistes de la seva novel·la ‘llibertat’ no és ni tan sols una paraula.

Som en una època de banalitat política en què les paraules es recondueixen i simplifiquen al màxim. Crec que hi ha experiències complexes com l’amor, la llibertat o l’amistat que no es poden reduir a una sola paraula. Si l’amor es pogués reduir a una paraula, jo no hauria escrit aquesta novel·la. Aquesta voluntat d’entendre-ho tot, de codificar-ho tot i, per tant, d’anomenar-ho tot, és un dels nostres grans problemes.

«Si l’amor pogués reduir-se a una paraula, no hauria escrit aquesta novel·la»

Però el que no s’anomena no existeix.

És obvi que el llenguatge ens possibilita i alhora ens empresona. Hem de prendre més consciència de fins a quin punt quan estem posant nom a les coses estem atorgant-los vida o limitant les seves possibilitats.

La seva manera de dir les coses, radical però tranquil·la, s'ha rebut com un buf d’aire fresc.

Jo visc tot això amb sorpresa, contradiccions i mil dubtes. ¿Per què la meva visió del món ara és digna de ser escoltada? Només puc dir que intento no tenir por quan parlo i escric. No tinc la sensació de tenir res a perdre i tampoc tinc cap voluntat d’agradar ningú, ni a mi mateix.

¿Utilitzem el llenguatge per agradar i agradar-nos?

El gran problema és pensar que el llenguatge és transparent i neutre perquè el reduïm a una sola utilitat, la més interessada, però el llenguatge té mil potències. Pot extremar la realitat fins a deformar-la i fer emergir coses que estan soterrades (que és una de les coses que volia fer amb la novel·la), però també et permet crear un mur per aïllar-te del que no desitges, crear una ficció de tu mateix i presentar-te al món de manera absolutament impostada.

Jo veig la paraula com una zona de risc, no de complaure els altres ni a mi.

El llenguatge com a disfressa.

Crec que fer això amb el llenguatge és trair-lo. Posar paraules a les coses no és donar solucions fàcils, al contrari, és intentar travessar aquesta corda fluixa que és nomenar sense condemnar, designar sense limitar. Jo veig la paraula com una zona de risc, no de complaure els altres ni a mi.

¿La literatura és un refugi contra la falsedat?

La literatura és un espai de cures i d’acompanyament, però també pot ser un espai on les paraules no s’instrumentalitzin en benefici propi i puguin obrir canals nous.

La batalla pel llenguatge no és nova.

Ha passat sempre, però en aquest moment de la història hi ha una desafecció del llenguatge i de la força de la paraula, una reducció del llenguatge al codi, als algoritmes que funcionen amb uns i zeros. D’altra banda, la classe econòmica, política i institucional continua utilitzant el llenguatge com una arma.

A mi, com a molts, la integritat territorial d’Espanya, de Catalunya i d’Europa me la sua.

¿Per exemple?

Espanta veure com amb les paraules es pot crear un imaginari que desemboca en la idea que 6.000 joves i infants travessant la frontera des del Marroc poden posar en perill una cosa anomenada integritat territorial de l’Estat. A mi, com a molts, la integritat d’Espanya, de Catalunya i d’Europa me la sua.

«Encara no ha arribat el text que faci amb el món el que vam ser capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona», va dir en el seu discurs de Sant Jordi amb referència als disturbis del 2018. ¿Què es va fer a Urquinaona?

No es va demanar permís, no es va demanar perdó, no es va exigir una fita clara ni una jerarquia precisa per assumir la contestació. El moviment tenia una potència afirmativa increïble. S’estava demanant vida, una altra vida possible, i això és potser el que fa més por. Dir Urquinaona no és mitificar res, sinó tornar a aquell moment.

«És una obvietat que la llengua catalana està en perill i està perseguida»

Vostè escriu en català. ¿Creu que la llengua està en perill?

No crec que sigui un tema de creença. És una obvietat que el català és una llengua minoritzada que està en perill i que està perseguida, però que sigui una obvietat no vol dir que no hàgim de dir-ho moltes vegades.

Ja va sobreviure a la dictadura. ¿Què hi ha més perillós que això?

Una llengua minoritzada rep milers d’embats, la dictadura n’és només un. Hi ha mil maneres de perseguir una llengua i d’esborrar-la, des de l’autoodi dels mateixos parlants a la cronificació de dinàmiques imperialistes i hegemòniques en el nostre dia a dia.

«A primer de primària vaig escriure ‘L’arbre ballarí’, sobre un arbre que es vestia amb tutús i tocava les maraques»

¿Quina és la primera experiència literària que recorda?

A primer de primària vaig escriure un text que es titulava ‘L’arbre ballarí’. Era sobre un arbre que es vestia amb tutús i roba andrògina i cantava i tocava les maraques. Encara el guardo.

Natura i teoria ‘queer’, juntes, ja a primer de primària.

Exacte. Allà hi és tot, podríem esborrar aquesta entrevista i posar el text de ‘L’arbre ballarí’ com la preqüela de ‘Napalm’.

Al llibre de poemes ‘Tanta gana’ té un vers que diu: ‘Tot allò que podem dir acaba sent mentida’. ¿Això inclou aquesta entrevista?

Sens dubte. Res del que he dit és seriós, important o transcendent.

Notícies relacionades

Tampoc és una mentida intencionada, espero.

No. Una de les coses bones de les paraules és que d’aquí sis mesos podré esmenar tot el que he dit ara i repensar-ho de nou per dir-ho d’una altra manera. Les paraules, en un lloc i moment determinats, poden tenir una potència però quan les trasllades a un altre context perden aquesta potència. Crec que ens hem de relaxar tots una mica.