Moyra Davey: «Les artistes es parteixen entre el treball i els fills»

Des del seu estudi a Nova York, l’artista torna a aquells anys tan complicats emocionalment amb una mirada més freda.

–Cada any neixen 95 milions de nadons i cada naixement és una experiència diferent. ¿De quines maternitats s’ocupa el llibre?

–Tracta de la maternitat des del punt de vista de les mares artistes, sobretot escriptores. Molts dels assajos i memòries parlen dels complexos malabarismes que implica ser mare i dedicar-se a escriure o a l’art.

–¿En què és diferent la maternitat d’una artista?

–Generalment les artistes pensen en el seu treball tot el temps. Pot ser que algunes tinguin horaris, però jo estic sempre pensant en el meu treball i quan tens un fill es produeix un desajust brutal.

–Els naixements estan baixant dràsticament. Espero que el seu llibre no hi tingui res a veure...

–¡Oh, Déu meu! No ho crec [riu]. Un dels meus textos preferits és un assaig de Mary Gaitskill, que va decidir no tenir fills però acollia nens pobres a casa seva. Durant una meditació va tenir una visió que totes les dones, fins i tot les que no tenen fills, tenen aquesta qualitat de mares.

–Fa 20 anys era xocant llegir coses com: «Ser mare et trenca la vida. No pots abandonar els teus fills perquè els estimes, però quan estàs amb ells els odies». Ara hi ha molts llibres sobre les males mares.

–Sincerament, no els he llegit. Però quan es van escriure molts dels textos de ‘Maternidad y creación’, en els anys 60 i 70, la vida era més complicada per a les dones, el patriarcat era molt més dur. Ara, en general, les coses han evolucionat a millor. S’ha reconegut la maternitat com un treball i no com un imperatiu biològic, hi ha més recolzament i comencen a compartir-se les obligacions que implica tenir fills.

 

 

–No obstant, gran part del que es publica avui no t’estremeix de dalt a baix com els textos de Sylvia Plath, Susan Griffith i Jane Lazarre. 

–Perquè aquestes dones realment van arribar al cor dels sentiments de la maternitat que la majoria de gent no vol veure: la ràbia, l’odi... És molt difícil parlar d’això i elles van trobar la manera de fer-ho.

–¿El «nus matern», com deia Lazarre, perdura?

–La ambivalència de la qual parlava Lazarre perdura per a algunes dones, particularment les artistes, perquè es parteixen entre la necessitat de fer el seu treball i el desig de cuidar i estimar els fills. Aquestes dues coses competeixen entre elles i és molt difícil trobar l’equilibri. Hi continua havent molta culpa i penediment.

–Ara hi ha homes transsexuals que donen a llum. ¿Com encaixa el seu llibre en aquesta nova realitat?

–¿Ah sí? Bé, crec que pots ser transsexual, tenir un fill i experimentar el mateix conflicte, perquè els primers anys et consumeixen, el nadó depèn totalment de tu i és una responsabilitat enorme. Aquests sentiments d’ambivalència els pot sentir qualsevol persona, no estan determinats pel gènere.

–El 1992, es van plantejar una sèrie de preguntes a un grup de mares artistes. M’agradaria fer-les-hi a vostè ara. La primera era: ¿La maternitat ha canviat la forma en com reacciona la gent davant la seva feina?

–La meva feina mai no ha tingut relació directa amb la maternitat. L’única vegada que vaig tractar el tema, el meu fill ja tenia 18 anys. L’únic que vaig haver d’aguantar va ser un comentari estúpid d’una dona col·leccionista. Em va dir: «Espero que ara no comenci a tenir fills», en el sentit que deixés de fer obra i desaparegués.

–La segona: ¿La maternitat ha afectat la seva carrera?

–No ho crec, vaig treballar molt dur perquè això no passés.

–La tercera: ¿Va deixar de treballar per cuidar el seu fill?

–[Sospira] Recordo que li vaig dir a tothom que tornaria al meu estudi a les dues setmanes [de parir] i tots em van mirar amb escepticisme, tot i que ningú no va dir res. Ningú no et diu com és de dur, però pots veure el dubte a les seves cares. Vaig intentar tornar a l’estudi a les dues setmanes, però va ser difícil. Vist en retrospectiva, penso que no hauria d’haver-me pressionat tant per tornar-hi.

–¿Què va passar?

–Es va produir un conflicte i una lluita molt dura amb mi mateixa. Vaig tenir la necessitat de ser artista des dels 10 anys, l’art ha estructurat la meva vida, ha sigut el que m’ha mantingut sempre assenyada i amb els peus al terra. Haver de canviar tot això de cop als 38 anys va ser molt dur. La maternitat és un treball pesat i sovint és repetitiu, avorrit i esgotador. 

–¿Quant va tardar a tornar a l’estudi?

–Vaig intentar fer-ho de seguida, mentre el meu marit es quedava amb el nen, i després vam contractar una cangur. Vivíem en un ‘loft’ a Nova Jersey i el meu estudi estava separat de la vivenda per una porta de vidre. Quan creuava la porta, el meu fill venia darrere meu i colpejava la porta. ¡Volia la seva mare!

–L’última pregunta del fòrum d’artistes del 1992: ¿La maternitat l’ha ajudat creativament?

–Em va donar una cosa emocionalment que va alimentar el meu treball. En tota la seva complexitat, la maternitat et fa una persona diferent, crec que més forta.

–¿Com és l’experiència de tenir un fill adolescent per a una mare artista? No hi ha gaire cosa escrita sobre això.

–Hi ha persones que creen un vincle amb els seus fills des del minut zero i el mantenen durant l’adolescència, però en el meu cas no va ser així. El meu fill i jo érem molt diferents i el vincle no va ser fàcil. Però quan s’estava preparant per anar a la universitat em va envair la tristesa perquè pensava que no el veuria en anys. Això em resultava molt difícil d’acceptar i em va portar a fer el vídeo ‘Hamlock Forest’, que ara s’exposa al Museu Artium de Vitòria. 

–¿Com creu que ha afectat a la maternitat la nova onada feminista?

–Com més parlin les dones de la seva vida i de les seves experiències més augmentarà la consciència sobre què significa ser mare i milloraran les coses.

–Marguerite Duras va afirmar que la maternitat implica una dissolució de l’ego.

–Pot ser, sí. Però per a això la mare ha d’entregar-se per complet, o potser això passa sense que puguem controlar-ho, no ho sé. Crec que aquesta dissolució de l’ego existeix, tot i que algunes dones lluiten contra això, i crec que és bo que existeixi.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Bo per a qui? ¿Per a les dones? ¿Per a la humanitat?

–Si els egos es dissolguessin en general seria bo per a tantíssimes coses...