30 d’oct 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Diane Foley: «És vital escoltar, fins i tot els criminals més atroços»

La mare del periodista nord-americà James Foley, ostatge occidental decapitat per Estat Islàmic el 2014, lluita perquè el judici als acusats no sigui una venjança, sinó un exemple de justícia i compassió

Gemma Tramullas

Diane Foley: «És vital escoltar, fins i tot els criminals més atroços»

La seva imatge i el to de la seva veu, carinyós i pausat, arriben per videoconferència des de casa seva, a New Hampshire. Després de 45 minuts responent a preguntes doloroses, Diane Foley posarà punt final a l’entrevista perquè té una cita que ha estat esperant durant vuit anys: la lectura dels càrrecs contra dos dels acusats de segrestar, torturar i assassinar brutalment el seu fill.

-¿Què va sentir al saber que els presumptes assassins del seu fill serien jutjats als Estats Units?
-Que era gairebé un miracle. Hem treballat molt dur durant anys i estic molt agraïda a totes les persones que ens han ajudat a arribar fins aquí. És un pas de gegant, però només és un començament.

-¿Quines expectatives té?
-Espero que sigui un judici just i que els acusats impliquin més responsables directes del segrest, tortura i assassinat de ciutadans nord-americans, britànics i espanyols, i del sofriment del poble de Síria. També espero que ens donin respostes, com el parador de les restes dels nostres éssers estimats.

-¿Tothom té dret a ser escoltat? ¿Fins i tot els botxins del seu fill?
-Per descomptat. És vital escoltar, fins i tot, els responsables dels crims més atroços. És hora que aquests dos homes sàpiguen de què se’ls acusa, que donin la seva versió de la història i tinguin un judici just. El Shafee Elsheikh i Alexanda Kotey necessiten entendre el sofriment que han causat i tenir l’oportunitat d’esmenar els seus actes.

James Foley, a Síria.  / el periódico

-En un món tenyit d’odi, vostè insisteix en l’amor i la compassió. ¿El judici representarà aquests valors o serà una venjança?
-Espero que demostri al món que creiem en la justícia. Jo he estat en contra de la pena de mort des del principi. La violència només porta més violència i odi. És essencial que perseguim la veritat fins al final i que exigim responsabilitats, però sense perdre la compassió.

-¿És fàcil transmetre aquest missatge al seu país?
-No. Molta gent sent que amb la mort de Jihadi John [un dels capturadors, víctima d’un dron] i Abu Bakr al-Baghdadi [el líder d’Estat Islàmic, que es va suïcidar assetjat per l’Exèrcit dels EUA] es va fer justícia, però jo no ho veig així. A més, van morir com a màrtirs i es van emportar molta informació a la tomba.

-Trump va dir que «al-Baghdadi va morir com un gos».
-Per a mi això no és justícia. Justícia és donar a l’acusat l’oportunitat de donar la seva versió de la història. Reso pels Estats Units, perquè som un país arrogant i ens creiem tan poderosos... Hem de ser més humils, aprendre d’altres països, valorar més els nostres ciutadans i tenir la valentia i la compassió per fer el correcte.

«És essencial perseguir la veritat fins al final i exigir responsabilitats, però sense perdre la compassió»

-¿Té molts retrets per fer al seu Govern per la seva política de no negociació amb terroristes en els segrestos?
-Moltíssims, tot i que puc entendre els seus arguments. Espanya s’ho va prendre seriosament i va actuar en el cas del Marc [Marginedas], el Javier [Espinosa] i el Ricardo [García Vilanova] i lamento molt que el nostre Govern no fes el mateix. No ens feien ni cas, i en part per això vam impulsar la James W. Foley Legacy Foundation. La nostra missió és que el retorn d’ostatges americans innocents sigui una prioritat i protegir el periodisme valent. 

-¿A quantes portes va trucar sense obtenir resposta?
-¡Uf! Em vaig sentir tan tan sola, sobretot al principi. La meva profunda fe en Déu i en el meu fill em va donar forces, sobretot durant el seu captiveri. Jo soc infermera, no sé res de política ni de periodisme, però em va horroritzar el nul interès del Govern.

-De les famílies afectades pels segrestos, vostè va ser l’única que va decidir fer-ho públic.
-Sí, i he d’admetre que potser va ser un error. El Jim va ser segrestat el 22 de novembre del 2012 i l’FBI ens va advertir que no diguéssim res, però jo estava desesperada per obtenir informació. No teníem ni idea d’on era i esperava que alguns col·legues seus ens poguessin ajudar a trobar-lo. Però en retrospectiva, potser això va fer que el Jim es convertís en un ostatge més valuós per als gihadistes.

-Aquesta reflexió és duríssima.
-És l’angoixant decisió a què s’enfronten totes les famílies en aquesta situació. Ningú semblava escoltar-nos i el representant que l’Administració del president Obama va enviar a les famílies ens va tractar amb una fredor atroç.

«Obama va dir que el Jim era la seva prioritat, però tot el que va fer va ser obstaculitzar la seva tornada a casa»

-Encara bo que treballava per a un premi Nobel de la pau...
-Va ser molt decebedor. Tant el Jim com nosaltres vam donar suport a Obama, però el seu Govern tenia molt clar que negociar amb terroristes era un error. Aquesta actitud els va portar a subestimar el poder d’aquestes organitzacions. El mateix Obama va intentar fer canvis a finals del 2015 i des d’aleshores s’han fet progressos. L’Administració Trump ha seguit en aquesta línia i està donant més importància a la gestió d’ostatges.

-¿Va parlar amb Obama?
-Només després de l’assassinat. Em va dir que el Jim havia sigut la seva prioritat, ¡ja! Per descomptat, no era veritat. Potser ho va pensar, però tot el que va fer va ser obstaculitzar la seva tornada a casa. No, el Jim mai va ser la seva prioritat, però moltes persones de la seva Administració es van adonar de com d’equivocada estava aquesta política, i això em consola.

-¿Si el seu fill hagués treballat com a periodista per a una gran cadena hauria sigut diferent?
-Sí, el fet que ell i Steven Sotloff fossin ‘freelance’ els feia insignificants; no tenien seguretat ni portaveus en els mitjans ni en l’Administració; només ens tenien a nosaltres, però érem massa dèbils.

-Compartia la fe amb el seu fill, que va dir una frase molt commovedora: «Quan reso, sento que et puc tocar»
. -Sí, jo sentia que Déu ens agafava tots dos de la mà. El Jim era el més gran dels nostres cinc fills. Com a mare, plantes una llavor i no saps com creixerà. No m’havia adonat de fins a quin punt el meu fill s’havia convertit en un home d’altura moral. Va treballar com a mestre amb joves vulnerables i plens de ràbia –la qual cosa no deixa de ser paradoxal–, i estava convençut que per ser un bon periodista i trobar la veritat cal tenir un alt valor moral i escoltar totes les veus. 

-Des que som humans, les mares han vist morir els seus fills violentament.
-Sincerament, sento compassió per la mare d’El Shafee Elsheikh, un dels botxins. Ha lluitat molt perquè no extradissin el seu fill, perquè sabia que al Regne Unit tindria una condemna menor. Puc veure l’amor que sent pel seu fill i crec que hem de mostrar compassió per aquests joves tan esgarriats. És molt trist que hagin reemplaçat tot l’amor que van rebre de petits per un odi tan terrible.

«No sé si els mitjans eren conscients que [al difondre la decapitació del seu fill] exposava milions de persones a una violència sense límits»

-¿Es reuniria amb ella?
-Per descomptat. Ella també pateix, tot i que crec que ha sigut arrogant per la seva part demanar-nos ajuda per aconseguir una sentència menys dura. 

-La imatge de Jim segon abans de la seva decapitació va fer la volta al món...
-Em vaig assabentar de la seva mort perquè un periodista em va trucar plorant i em va preguntar si havia vist Twitter... Aquesta pregunta fa que torni a sentir tot aquell dolor al meu cor.

-Li demano disculpes.
-Jo no sé si els mitjans eren conscients que estaven difonent una imatge que exposava milions de persones a una violència sense límits i a la propaganda d’Estat Islàmic, però he de perdonar-los i em consola saber que, des d’aleshores, són més cauts.

-¿Pot compartir la seva imatge més preuada de Jim?
-Es una foto de l’últim dia que va venir a veure’ns a casa. Celebràvem el seu aniversari i vam menjar paella, perquè li encantava el menjar espanyol. Plovia i ens vam fer una foto sota el porxo. Aquesta foto del meu preciós fill és la meva imatge més preuada. Al cap de pocs dies tornava a Síria. Recordo que li vaig dir que no tenia necessitat de tornar-hi, però em va contestar que era la seva passió i que tenia promeses per complir. Em va dir que tornaria per Nadal.

-...
-Em trenca el cor recordar-ho, però em consola que el seu gran cor continua bategant en tots els periodistes que continuen el seu llegat moral i en totes les bones persones que senten amor i compassió.

La batalla judicial

El 22 de novembre del 2012 James Foley va ser segrestat a Síria i l’agost del 2014 va ser decapitat per Estat Islàmic. Foley va compartir captiveri, entre d’altres, amb el reporter d’EL PERIÓDICO Marc Marginedas.

Dels seus quatre capturadors, dos van morir i els altres dos, de nacionalitat britànica, van ser detinguts a l’Iraq el 2018.  Després d’una llarga batalla judicial, el Regne Unit va acceptar extradir-los quan els EUA es van comprometre a no aplicar-los la pena de mort.

Alexanda Kotey i El Shafee Elsheikh seran jutjats per les tortures i assassinats de Foley, Steven Sotloff, Kayla Mueller i Peter Kassing. Els acusats neguen els càrrecs.