30 d’oct 2020

Anar al contingut

Trencar el silenci

Esportistes que surten de l'armari de la salut mental

En un àmbit ultracompetitiu dominat pel tabú i la por de l'estigma, cada vegada són més els que decideixen parlar dels seus trastorns

Rafael Tapounet

Esportistes que surten de l'armari de la salut mental

En pocs àmbits de la vida el tabú de la salut mental ha aixecat un mur de silenci tan imponent com en l’esport d’elit. El temor que la revelació d’algun tipus de trastorn pugui reduir les possibilitats de mantenir o accedir a un contracte professional o a una campanya publicitària aboca molts esportistes a ocultar-lo, quan no directament a negar-lo, cosa que no fa sinó agreujar els problemes. Això es produeix, a més, en un sector en el qual l’exigència màxima en els entrenaments i la pressió per obtenir bons resultats, a unes edats molt primerenques, disparen el risc de patir malalties mentals (segons un estudi publicat recentment a la revista ‘British Journal of Sports Medicine’, aquest tipus de trastorns afecta cada any un de cada tres esportistes d’elit).

La por de l’estigma és encara més gran en el cas de l’esport masculí, on la tirànica preeminència de valors com la fortalesa, la mentalitat guanyadora i la fermesa es consideren incompatibles amb el dubte, el desànim o el sofriment. És per això d’un valor inapreciable que figures destacadíssimes de l’esport mundial, moltes d’elles encara en actiu, s’hagin decidit en els últims anys a noquejar el tabú a cops de franquesa i hagin parlat obertament dels seus problemes, en un gest que els experts consideren no només útil, sinó indispensable per impulsar una necessària campanya d’«alfabetització» en salut mental, especialment entre els joves.

Una competició implacable

Resulta cridaner el cas de l’NBA, potser la competició més exigent i amb més focus de tot el planeta, un món ultracompetitiu en el qual els testimonis d’esportistes amb problemes es multipliquen cada any de manera exponencial. John Lucas, un exjugador que va veure com l’addicció a la cocaïna i a l’alcohol feia descarrilar la seva carrera i que avui dirigeix un programa de salut i benestar per a esportistes, afirma que més del 40% dels jugadors de l’NBA pateixen algun tipus de trastorn mental, tot i que només el 5% busquen ajuda per superar-los.

Entre aquests últims, es troba Kevin Love, estrella dels Cleveland Cavaliers, que fa un parell d’anys, en vigílies d’un All-Star, va confessar en una entrevista que rebia tractament per als seus problemes d’ansietat i va revelar que havia patit un atac de pànic en ple partit contra els Atlanta Hawks. Com ell, moltes altres figures de l’NBA han abandonat el silenci per compartir amb el món els seus malsons quotidians: Paul Pierce, DeMar DeRozan, Chris Bosh, Ben Gordon, Delonte West, Markelle Fultz, Channing Frye... També Ricky Rubio, que l’any passat va relatar en una commovedora carta pública com la mort de la seva mare el va abocar a una depressió, i l’avui barcelonista Álex Abrines, que va caure en l’abisme durant la seva etapa a Oklahoma Thunder i va perdre per complet les ganes de jugar.

El gol d’Iniesta

Més enllà del bàsquet, els trastorns de salut mental són presents en totes les disciplines esportives, com revelen els crus testimonis del nedador nord-americà Michael Phelps («mai em curaré, la depressió mai desapareixerà», va afirmar el maig passat l’esportista olímpic més condecorat de tots els temps), el tennista suec Robin Söderling («només pensar que havia de sortir a la pista em donava pànic i em passava el dia plorant») o el futbolista Andrés Iniesta, una decisió de sincerar-se sobre els episodis depressius, que va patir en la temporada 2009-2010, que va obrir els ulls a molts.

Michael Phelps, en els Jocs de Río, el 2016. / AFP / MARTIN BUREAU

Tot i que la depressió i l’ansietat són els rivals més obstinats i persistents, el món de l’esport d’elit, amb les seves extenuants rutines i la seva recerca de la perfecció, també és camp abonat per a un altre tipus de patologies, com el trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Un problema que, potser, pugui semblar lleuger i fins a un punt còmic quan algú com David Beckham parla de la seva necessitat de comprar 20 paquets de fideus instantanis cada vegada que entra a un supermercat, però que mostra la cara més desagradable en testimonis com el de l’exbase dels Boston Celtics, Shane Larkin, que estava obsessionat per la higiene (si veia una xifra pel carrer o a la televisió, havia de rentar-se les mans aquesta mateixa quantitat de vegades) i que va posar seriosament en perill la seva carrera. I la seva vida.