Jo confesso el meu trastorn mental: parlen Jim Carrey, La Roca, Mercedes Milá...
famosos-y-salud-mental-definitivo /
«Mira, aquesta és la meva tercera persona. Aquesta és la meva merda bipolar [...] aquest és el meu superpoder, no és cap discapacitat, ¡soc un superheroi!» rima Kanye West a ‘Yikes’, tema inclòs en un àlbum –‘Ye’– que va pujar al podi dels millors de r&b i hip-hop del 2018. Succeïa dos anys després que el raper més cèlebre de la indústria cancel·lés la gira Saint Pablo per ingressar en un psiquiàtric.
L’any passat, quan semblava haver recuperat el control, West va explicar que la lletra de Yikes no era una trama enginyosa. Patia un trastorn bipolar. Si no es medicava, va dir, podia «creure que volien matar-lo». Però aquest 2020, entre altres senyals d’alarma, va escriure a la seva filla North a les xarxes un missatge inquietant –«si m’assassinen no deixis que els mitjans blancs et diguin que no era un bon home»–, i el cap de setmana passat es va orinar sobre un Grammy.
Kanye West, amb la seva dona, Kim Kardashian, en el fatídic 2016. /
És el cas més desgraciat (i poc edificant) d’un MeToo de les malalties mentals a què es va sumant un reguitzell de celebritats. Entre d’altres, Dwayne ‘La Roca’ Johnson, Cara Delevingne, Miley Cyrus, J.K. Rowling, Jim Carrey, Ricky Martin, Dakota Johnson, Lady Gaga, Bruce Springsteen, Al Pacino, el príncep Harry, J Balvin i Michelle Obama han confessat patir depressió; Billie Eilish, síndrome de Tourette; Cameron Díaz, misofòbia; Emma Stone, ansietat, i Leo DiCaprio, TOC.
«És important
diagnosticar i tractar, però també que gent d’èxit expliqui que ho ha pogut superar», afirma Pérez Solá, psiquiatre
Aquesta sortida del (nou) armari dona esperança a les 450 milions de persones que pateixen un problema de salut mental al món. «És important diagnosticar i tractar, però també aconseguir que gent d’èxit expliqui que ho ha pogut superar», afirma el psiquiatre Víctor Pérez Solá, director de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar i timoner de l’Aliança Europea contra la Depressió. És la millor manera de combatre –«l’encara horrorós»– estigma social i aconseguir que el trastorn mental –«afectarà una de cada quatre persones en algun moment de la seva vida»– acabi tenint l’estatus de normalitat del càncer o l’infart. «Es parla de depressió quan un famós se suïcida, o de psicosi quan una mare mata els seus fills, poques vegades se’n parla com a malalties de què es pot sortir», lamenta Pérez-Solá.
Hi ha consens també entre els psicòlegs. Rafael Santandreu, autor de ‘best-sellers’ que han pres una llum en la foscor de famosos i anònims, assenyala que és crucial «trencar el tabú que és cosa de febles o de pirats». «He tractat polítics de primer nivell que, fins al moment, eren els paios més forts del planeta i de sobte cauen».
Sònia Cervantes, la psicòloga d’‘Hermano mayor’, considera que aquesta sortida de l’armari també acaba amb un nociu error de percepció. «Divinitzar les ‘celebrities’ com si fossin ens perfectes, aliens a patir el que pot passar a qualsevol mortal, ens ha portat a pensar que la malaltia mental és una cosa que passa als altres. Se’ns educa per evitar el sofriment i no per enfrontar-nos-hi».
L’alpinista Edurne Pasaban va fer el pas endavant i li diuen «valenta». /
Milá & Pasaban. Dues pioneres peninsulars
Com en la majoria dels famosos que s’apresten a sortir d’aquest armari, la idea d’explicar que se’n pot sortir va ser la que va fer decidir la buldòzer Mercedes Milá a confessar ‘Planeta Calleja’, al gelat ol Nord, que patia depressió. «Vaig parlar quan ja veia la llum al final del túnel i pensant que el meu testimoni podia ajudar», explica la periodista, que havia buscat desesperadament referents quan estava al pou. «Era conscient del risc que corria, però em va semblar superior el benefici –assegura–. Passat el temps, el que m’ha arribat ha sigut bo: amor, respecte i comprensió. Continuo pensant que parlar és important».
«Era conscient del risc que corria al fer pública la meva depressió, però el que m’ha arribat ha sigut bo», assegura Mercedes Milá
També la primera dona espanyola a pujar 14 vuitmils, la guipuscoana Edurne Pasaban, va fer el pas endavant després de dues temptatives de suïcidi i diversos ingressos hospitalaris. N’havia deixat alguna pista al seu llibre ‘Catorze veces ocho mil’ (2011), però ho va destapar més endavant en una entrevista de Pau Arenós en aquest diari i el ’Chester’ de Risto Mejide va funcionar com a amplificador.
L’alpinista, que avui és mare i fa xerrades motivacionals, no se’n penedeix, malgrat que els seus pares, temorosos d’una recaiguda, continuen preguntant-li quina necessitat hi havia de fer-ho públic. «Jo ho vaig fer perquè podia ser un referent, però també perquè era bo per a mi», explica, sense amagar que en algun moment va témer que la miressin «d’una altra manera». Això no ha ocorregut. «He sentit que la gent pensava que era valenta».
I, explica, «una mica espantada», que rep una aclaparadora quantitat de missatges d’afectats demanant orientació. «Moren més joves per suïcidi que en accident de trànsit –subratlla Pasaban–. Així que urgeix que les administracions en prenguin consciència, posin mitjans i xarxes de recolzament». I aplaudeix el massiu ‘jo també’ dels famosos si és una palanca de canvi i no una forma de penjar-se la medalla.
Britney Spears ha tingut menys sort en la seva confessió que Lady Gaga o Michelle Obama. /
Els biaixos no desapareixen
Milá i Pasaban són dues dones respectades. Intocables. Ho van superar. Però no totes les estrelles reben el mateix escrutini. Fins al segle XXI la bogeria va ser la marca de l’artista filòsof inspirat i el geni iconoclàstic. (Home, blanc i principalment ric). Bé, doncs els biaixos de gènere i classe continuen tacant les iniciatives més benintencionades dels nostres ídols contemporanis.
A l’hora de la veritat, no és el mateix que el forçut Dwayne Johnson expliqui que ha superat la depressió –de fet, n’ha tingut tres episodis– que Lindsay Lohan. En ‘La Roca’ controlar el trastorn és vist com el triomf d’un tità; mentre que de l’‘exnoia Disney’ se n’espera la pròxima col·lisió. Tampoc rep la mateixa empatia Britney Spears que Michelle Obama. Mentre la cantant, diagnosticada de bipolaritat, és objecte de mofa i se li diu a la cara que és ‘white trash’ (porqueria blanca), a l’ex primera dama dels Estats Units mig món li dedica bones paraules És un mal senyal emès en ‘streaming’ a milions de malalts que, amb molta sort, tenen una primera –i potser llunyana– cita
Amy Winehouse va morir sense rebre l’empatia dels empresaris i els mitjans. /
en la sanitat pública.
«La importància del MeToo de les celebritats és l’enfocament. Han de parlar del patiment, però també de la solució, que n’hi ha», assenyala la psicòloga Sònia Cervantes
La fascinació fetitxista per la caiguda sempre ha sigut una mina per als inescrupolosos. No hi va haver pietat amb Marilyn Monroe, Whitney Houston o Amy Winehouse. Ara, el filó avantatjós és l’‘outing’ del famós en hores baixes que, a canvi d’uns euros, explica el seu trastorn i dispara l’audiència.
«Existeix el risc que es banalitzi la malaltia mental», admet el psiquiatre Pérez Solá. «Als pacients famosos els recomano que, després de fer públic que ho han superat, surtin del focus –explica el doctor–. I que si volen estar a les xarxes, no facin de la malaltia un argument. No és ‘un esquizofrènic’ o ‘un depressiu’, és una persona que ha tingut una crisi». En aquest sentit, la sobreexposició de Kanye West li sembla «molt perillosa».
Hi coincideix la psicòloga Sònia Cervantes. «La importància del MeToo de les celebritats és l’enfocament: ha d’estar exempt de frivolitat, no romantitzar la malaltia mental i parlar del sofriment que comporta, però també de les possibles solucions, que n’hi ha».
¿L’últim estratagema del màrqueting?
Alguns analistes del món contemporani afegeixen una nova alerta. Gaston Franssen, professor del departament de Cultura de la Celebritat de la Universitat d’Amsterdam, afirma que algunes sortides de l’armari de famosos emmascaren un nou estratagema del capitalisme tardà. «Les narratives sobre la salut mental dels famosos reflecteixen (i reprodueixen) la ideologia neoliberal de l’individualisme competitiu i el valor de la superació personal contínua», explica.
La finalitat, prossegueix, no és tant conscienciar i normalitzar, com proporcionar consells sobre estils de vida. «La convergència del ‘sickscape’ (paisatge de la malaltia) i la cultura de la celebritat –argumenta– pot entendre’s com una ‘celebrització’ de l’autocura, presentant les formes de triomf del jo, inclosa la recuperació».
Demi Lovato, convertida en ‘la princesa de la rehabilitació del pop’. /
El ‘cas Lovato’. El trauma com a ‘branding’
Aquest judici una mica espès de Franssen s’aclareix posant la lupa sobre el ‘cas Demi Lovato’, que, per antic, permet resseguir la seva singladura. A principis d’octubre del 2010, l’estrella de Disney acabava de fer 18 anys i estava al cim del pop. Era una «icona d’estil segur», que funcionava com a model per a les nenes. Però, a finals d’aquell mes, a bord de l’avió de la gira dels Jonas Brothers, Lovato va donar una plantofada a un dels ballarins.
En qüestió de dies, va entrar en un psiquiàtric de Chicago i els mitjans es van entretenir especulant sobre una infància traumàtica, el seu reguitzell d’addiccions i la bulímia. La seva condició de princesa Disney va entrar en rumb de col·lisió. No obstant, zas, en la passada Superbowl va ser la que va cantar l’himne dels EUA, el més semblant a un certificat de model impecable per a la dona americana.
«Demi Lovato ha abraçat les seves lluites mentals com a part de la seva marca personal», lamenta l’analista cultural Gaston Franssen
¿Què ha passat mentrestant? S’ha convertit, segons definició d’Alex Morris a la revista ‘Rolling Stone’, en «la princesa de la rehabilitació del pop». Ben assessorada, «Lovato va optar per abraçar les seves lluites mentals com a part de la seva marca personal», assenyala Franssen. En programes d’entrevistes ha afirmat ser «bipolar i orgullosa», es va posar al capdavant de la campanya Be Vocal, que fomenta la consciència sobre la salut mental; va abocar els seus ‘bucles’ emocionals als àlbums ‘Unbroken’ i ‘Confident’; va compartir la seva història en dos documentals –‘Demi Lovato: Stay Strong’ i ‘Demi Lovato: Simply Complicated’–, i fins i tot ha recomanat ‘apps’ com a eines d’autoajuda.
Notícies relacionades«Aquesta idea que tens tot el que necessites dins teu per viure la vida que sempre has somiat, i que aconseguir-ho és qüestió de treballar intensament, és una estratègia de la maquinària neoliberal de producció simbòlica». El missatge de «si fracasses és per culpa teva», diu Franssen, agreuja els sentiments de culpa i vergonya dels milions de malalts comuns i corrents.
I no hi ha lloc per a la culpa. Se surt amb un bon diagnòstic, un tractament i referents honestos i desinteressats.
