27 set 2020

Anar al contingut
Silvia L. Gil: «Ser dona no té a veure només amb el que tens entre les cames»

ENTREVISTA A LA FILÒSOFA ESPECIALITZADA EN GÈNERE

Silvia L. Gil: «Ser dona no té a veure només amb el que tens entre les cames»

El debat sobre el subjecte del feminisme que planteja la transsexualitat ha protagonitzat protestes globals. Aquesta filòsofa ofereix una panoràmica del conflicte

Gemma Tramullas

El debat sobre el subjecte del feminisme que planteja la transsexualitat i la reflexió sobre què és ser dona en el segle XXI ha esclatat de manera sagnant en el si d’un moviment social que ha protagonitzat les protestes globals més multitudinàries dels últims anys: insults, expulsions, acusacions de transfòbia, tuits polèmics de referents com J. K. Rowling, encesos debats entre joves a Instagram i dolor, molt dolor. El feminisme, de naturalesa diversa i creativa, afronta el seu repte més gran xop de la polarització ambiental. La filòsofa experta en gènere Silvia L. Gil, que està en plena mudança a la Ciutat de Mèxic, ha fet un alto per oferir una panoràmica del conflicte amb la vista posada en un futur en el qual les fronteres entre les categories de dona/home i femení/masculí s’entreveuen cada vegada més difuses.

L’experiència contribueix a modelar el pensament. ¿Vostè com va connectar amb el feminisme?

Als anys 90, molts moviments es van articular entorn de l’okupació de Centres Socials a les ciutats. El primer Centre Social de dones va ser l’Eskalera Karakola, al barri de Lavapiés, un projecte feminista amb una història riquíssima que segueix actiu en el dia d’avui. Moltes dones que participàvem en diferents moviments ens vam unir a la Karakola. Allà vaig conèixer i vaig experimentar el feminisme per primera vegada.

«L’impacte massiu del feminisme no pot reduir-se a la discussió en xarxes»

¿Com s’ha passat tan ràpid de l’eufòria de les vagues feministes a l’enfrontament?

Com jo ho veig, s’estan instrumentalitzant alguns debats. L’experiència de les vagues i la seva heterogeneïtat i l’impacte massiu del feminisme no es poden reduir a la discussió a les xarxes. D’altra banda, hi ha hagut una tensió en el context espanyol des dels anys 80 entre un feminisme autònom molt fort i un feminisme lligat a partits que hereten postulats del feminisme il·lustrat. S’hauria d’analitzar per què reapareixen veus lligades a aquest sector en aquest moment històric. 

Vostè ja analitzava aquests moments de mutació en el llibre Nuevos feminismos (2011). ¿On situa l’origen del conflicte actual?

Les persones trans no han triat estar en aquest debat i és terrible que veus alienes posin en dubte la teva mateixa existència. Hi ha persones trans que són part del moviment feminista. L’aliança imprescindible entre feminisme, pràctiques queer i trans es venia gestant des de feia dècades.

¿Podria concretar dates?

En les Jornades Feministes Estatals de Madrid del 1993, dones trans van prendre la paraula acompanyades pel moviment i en les de Granada del 2009 es va consolidar aquesta aliança. El que és excepcional és que es posi en dubte. La disputa és entre un feminisme que acull les diferències i un que no qüestiona l’hegemonia d’un determinat subjecte.

¿Per què és «imprescindible» aquesta aliança entre feminisme i les pràctiques queer i trans?

Hem de pensar la complexitat que enclou una afirmació tan aparentment senzilla com «ser dona». En la identificació amb un gènere estan implicats elements simbòlics, corporals, afectius, sexuals i fins i tot memòries de les quals no som conscients. ¿Què ens va fer identificar-nos amb aquest «ser dona»? La resposta és tot menys òbvia. Les persones trans insisteixen en aquesta falta d’obvietat i aquesta desnaturalització és una aportació riquíssima al feminisme, és part d’aquest moviment, de la nostra força.

«Si ser dona (o home) no és obvi, llavors podem desestabilitzar el que som per eixamplar la llibertat»

¿Per què?

Si ser dona (o home) no és obvi, llavors podem desestabilitzar el que som per eixamplar la llibertat. Ser dona no té a veure només amb el que tens entre les cames. No hi ha una natura que predetermini el nostre gènere. Dir això és obrir la caixa de pandora perquè significa que l’estructuració de les nostres societats en dos gèneres, amb papers absolutament diferenciats i funcionals en el capitalisme, i amb tot un sistema de desigualtat que permet el seu desenvolupament, no és natural ni universal.

En el projecte de llei trans d’Unides Podem es defensa al dret a l’«autodeterminació de gènere». ¿No és anar massa ràpid quan la societat encara té problemes per entendre conceptes com gènere o queer?

Crec que no fa falta anar a la teoria per connectar amb malestars quotidians relacionats amb els mandats de gènere que s’imposen sobre els cossos. ¿Quina dona no s’ha sentit cansada d’haver de fer de dona? ¿Qui no s’ha sentit estrangera en el seu propi ser? Ser un gènere és un procés complex. La teoria queer reflexiona sobre aquest procés.

Es parla de «progenitors gestants» en lloc de mares.

Existeixen cossos amb capacitat gestant que no s’identifiquen amb la identitat femenina. ¿Quin és el problema? En tot cas és una bona notícia perquè ens recorda que no hi ha una manera de ser predeterminat per la biologia, que tota identitat és inestable. 

El dret a l’autodeterminació se sol vincular a les nacions, menys coneguda és la seva associació a la llibertat d’identitat sexual i d’expressió de gènere.

Les persones mai som completament lliures perquè creixem i ens formem en marcs preestablerts. Com sosté Judith Butler, no hi ha manera d’existir per fora d’aquests marcs. Això implica una idea molt interessant sobre el tipus de subjecte que està en joc i la seva capacitat d’agència [actuar per transformar]. Com suggeria Michel Foucault, la llibertat no és un lloc al qual arribar, sinó una pràctica per inventar.

Una pràctica no exempta de conflicte.

L’autodeterminació sempre té lloc en una relació problemàtica amb els altres, amb aquestes normes que prefixen el meu univers de possibilitats. De vegades per existir hem de lluitar molt, no només pel reconeixement, sinó per ampliar els marges d’allò que possibilita la meva existència.

«El ‘nosotras’ que sorgeix amb les mobilitzacions en els últims anys és un exercici polític en si mateix»

Vostè veu el conflicte com una possibilitat de construir un ‘nosotras’ d’una manera diferent. 

El ‘nosotras’ que sorgeix amb les mobilitzacions en els últims anys no és una categoria donada per endavant, sinó un exercici polític en si mateix. Això no vol dir que tot càpiga en aquest nou ‘nosotras’, no es tracta de la suma d’identitats predefinides o d’un diàleg que no qüestiona les diferents condicions de poder en les quals es produeix, sinó que ens fem càrrec d’un acte polític col·lectiu.

¿Podria posar-ne un exemple?

Al mirar lluites recents com la vaga [del 8-M], podem reconèixer que emergeix un ‘nosotras’ ampli, heterogeni, anticapitalista, antiracista. Si partim al contrari d’un discurs que pressuposa un determinat subjecte feminista (com el subjecte il·lustrat que representa principalment dones blanques europees), reinstal·lem una unitat excloent. El feminisme té especial sensibilitat per interrogar allò que pot estar deixant enfora i qüestionar polítiques que reprodueixen el poder.

¿Les pràctiques trans desvien o reforcen l’objectiu de posar les cures en el centre de la política? 

El reforcen perquè col·loquen la vulnerabilitat, la potència de la diferència i del cos en el centre de la discussió. Necessitem trobar formes d’organització de la vida social capaces de reconèixer aquesta vulnerabilitat i facilitar un sistema de govern radicalment democràtic en el qual les diferències es despleguin en la seva màxima potència.

¿Què pot aportar aquest ‘nosotras’ a la resolució dels reptes a què s’enfronta la humanitat?

Jo hi distingeixo tres aportacions. En primer lloc, l’exigència de la igualtat radical; no la igualtat com a utopia, sinó com a punt de partida que ressitua el valor de totes les vides. El nostre benestar mai pot ser-ho a costa d’altres. Aquesta igualtat no anul·la les diferències, és condició perquè es despleguin.

¿Quina seria la segona aportació?

Redefinir l’economia per reconèixer i prioritzar treballs necessaris en la cura de les persones. Hem de crear condicions adequades per al desenvolupament d’una vida digna.

¿I l’última? 

L’última és especialment important perquè aquest ‘nosotras’ té una capacitat enorme per redefinir la humanitat en un moment de profunda crisi, expandir-ne els límits i incloure-hi els que van quedar als marges, com les persones trans. Aquesta és l’aposta del feminisme: contribuir a eliminar violències històriques, ampliar la llibertat i assajar un nou sentit d’humanitat en el qual la diferència és la condició irreductible de la seva mateixa supervivència.