¿Un futur sense petons?

I ara, com si aquesta clausura emocional hagués sigut menor, arriba la nova normalitat marcada pel distanciament social, les mascaretes, els guants de làtex i la prohibició d’abraçar, tocar i fer petons als altres. Per no poder, no podem ni somriure ni reconèixer els somriures aliens perquè portem la boca tapada.

El bitxo

Quan tot això hagi passat, el coronavirus serà recordat com un monstre amb moltes cares. Sens dubte, la més dolorosa té el nom dels que ja no hi són perquè ‘el bitxo’ els va causar la mort, i el dels seus familiars, que ni tan sols se’n van poder acomiadar. També té el rostre tràgic dels que s’estan veient arrossegats pel precipici econòmic i social que deixarà aquesta crisi sanitària.

Però fins i tot els que s’han limitat a viure la pandèmia des del confinament de casa seva i no han perdut ni la feina ni cap ésser estimat recordaran per sempre l’empremta de les abraçades i els petons que no van poder fer ni rebre quan més ho van necessitar, ni tampoc els poden intercanviar ara. Com si a tot el patiment que ha generat la Covid-19 se li sumés la crueltat de no poder-ho expressar. I aquest nou pas de rosca emocional, segons opinen els que es dediquen a estudiar la condició humana, no sortirà gratis.

«Encara estem en plena crisi sanitària, però hem de començar a parlar ja de l’impacte psicològic que causarà aquesta experiència i prendre mesures per fer-hi front», avisa l’antropòleg Agustín Fuentes, professor de la Universitat de Notre-Dame (Estats Units) especialitzat en l’anàlisi dels rituals que socialitzen la població, molts dels quals han canviat –o desaparegut– durant la quarantena i en l’acabada d’estrenar nova normalitat.

D’entrada, l’investigador rebutja aquest terme per trampós. «¿Normalitat? Som éssers socials, necessitem el contacte físic amb els altres per sentir-nos persones. Viure sense poder-nos abraçar ni fer-nos petons no és normal, i el més urgent és tenir-ho present i estar previnguts per a les conseqüències que aquesta carència tindrà en forma de quadros depressius, irritabilitat i ansietat», adverteix Fuentes.

Set de pell

En la piràmide de Maslow, que ordena les necessitats humanes de més a menys, els petons, les carícies i les abraçades no apareixen a la base de triangle. No obstant, això no significa que no siguin vitals per garantir el nostre benestar i, fins i tot, la nostra supervivència. «Les ganes de pell és un concepte estudiat per la psicologia. Està comprovat: el contacte físic no només ens equilibra emocionalment, també reforça el nostre sistema inmunològic», apunta la psicòloga i experta en comunicació no verbal Alicia Martos, que aquests dies està preparant un llibre sobre l’expressivitat emocional que ha fet aflorar aquesta pandèmia, tant entre els polítics com entre els particulars.

La investigadora és crítica amb alguns conceptes que hem incorporat al nostre vocabulari habitual, com el del distanciament social. «No ens confonguem: si he de saludar la meva millor amiga a més de dos metres i no la puc abraçar, això és distància física, no social. També puc parlar amb ella per videotrucada, però no és el mateix. Res pot substituir el contacte pell amb pell», remarca.

«Sense tocar-nos no hi ha societat», sentencia Lourdes Flamarique, professora de filosofia de la Universitat de Navarra especialitzada en l’estudi de la dimensió social de les emocions. Del cop a l’esquena a xocar les mans i de la carícia a l’encaixada, tota la nostra ‘performance’ social està articulada sobre un conjunt de rituals en què la proximitat de l’altre és una condició necessària. «Aquests ritus socials eren normatius en la vida anterior a la Covid-19. Si ara no els podem utilitzar, n’haurem d’improvisar d’altres, però la necessitat d’expressar afectes no desapareixerà. Forma part de la condició humana», explica la filòsofa.

Cultura llatina

Sobretot en cultures com la llatina, en què la proximitat i el contacte físic constitueixen autèntiques senyes d’identitat. A falta d’un relat oficial que expliqui amb evidències científiques per què el coronavirus es va estendre tan ràpid a Itàlia, Espanya i Llatinoamèrica, sembla haver-se admès la tesi que la nostra tendència a tocar-nos, abraçar-nos, fer-nos petons i parlar a poca distància ha sigut un accelerador del contagi. Cap d’aquests tics tan típicament espanyols estarà permès en els pròxims mesos. ¿Ens enfrontem a un canvi de costums socials de pes o a una simple adaptació momentània?

«Una cultura no es transforma de sobte per culpa d’un contratemps, per això fa falta més temps. No ens convertirem en nòrdics ni japonesos de la nit al dia, però és possible que perdem alguns bocins emocionals pel camí», respon Eduardo Bericat, catedràtic de Sociologia de la Universitat de Sevilla especialitzat en l’estudi de les emocions.

De moment, hi ha un ritu que ja sembla perfilar-se en plena retirada. «Probablement, els petons deixaran de ser habituals en les presentacions. En una trobada entre desconeguts, estrenyerem més la mà, com fan els anglosaxons, i farem menys petons a les galtes, com solem fer els llatins», augura Agustín Fuentes, fill d’un madrileny i una novaiorquesa.

Replegament del petó

«El que crida més l’atenció és que aquest replegament del petó està tenint lloc en plena expansió del seu ús com a fórmula de salutació. Mai ens havíem fet tants petons com en els últims temps. Fins i tot alguns països del centre i el nord d’Europa començaven a apuntar-se a aquest costum», afegeix Lourdes Flamarique. Que el Dia Internacional del Petó hagi coincidit aquest any amb l’equador del confinament –va ser el 13 d’abril– s’haurà d’afegir a la llista de bromes macabres que el coronavirus està regalant al planeta.

Segons tots els experts, la durada d’aquesta estranya nova normalitat marcarà la profunditat dels canvis culturals que pugui provocar la Covid-19, però tots els senyals apunten en una mateixa direcció: «Aquesta crisi està accelerant la tendència a la individualització que es venia instal·lant en la nostra societat», analitza Eduardo Bericat. Segons l’opinió del sociòleg, el perill no és estar uns mesos sense abraçades ni petons, sinó acostumar-nos a la seva absència i que acabem sense trobar-los a faltar. «Tot dependrà dels mesos que visquem sota aquesta amenaça. La por del contagi és més forta que la nostra set de pell», afegeix Alicia Martos.

Sèries sense frecs

Notícies relacionades

Alternatives creatives per suplir petons i abraçades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

El temps dirà quins canvis culturals provocats pel coronavirus són reversibles i quins han arribat per quedar-se, però l’empremta de la Covid-19 ja es nota, fins i tot, en la ficció televisiva. No en la que s’emet ara, sinó en la que veurem d’aquí a uns mesos. Sota estrictes mesures d’higiene i amb menys personal als platós, les principals productores de sèries han començat a reprendre els rodatges que van haver de parar quan es va decretar l’estat d’alarma. Les trames es reprenen on es van deixar, però no exactament.

«Estem reescrivint les escenes per evitar tocar-nos innecessàriament. Ben aviat, en les sèries veurem menys petons i abraçades i més situacions de tensió sexual no resolta. Tampoc veurem bars plens de gent ni grans aglomeracions en la pantalla», avisa Iván Escobar, guionista de Mediapro Studio. Pel creador de títols com ‘Los Serrano’ i ‘Vis a vis’, aquesta imposició no és una amputació creativa, sinó una altra adaptació als temps que corren. «Al cap i a la fi, la ficció reflecteix la realitat i ara mateix a tots ens grinyola una mica veure un petó a l’espai públic», reconeix.