16 jul 2020

Anar al contingut
«Imagino la meva vellesa lliure»

JORDI COTRINA

«Imagino la meva vellesa lliure»

Una plataforma ciutadana llança un manifest pel dret a decidir sobre la vellesa

Gemma Tramullas

El manifest Volem Llars per Viure defensa el dret de totes les persones, independentment de la seva edat o de la seva condició física i cognitiva, a poder decidir com, on i amb qui viure. La iniciativa, publicada el 23 d’abril, suma ja gairebé 3.000 firmes a títol individual i 110 d’entitats. Cinc persones del grup promotor, totes amb llargues trajectòries en l’àmbit social i del voluntariat, dialoguen sobre com volen viure la vellesa.

-Víctor Bayarri (64 anys, Associació Alba): Aquest manifest sorgeix d’un grup de gent diversa que diu prou. Volem que les persones que avui estan en residències puguin viure on triïn, lliures i amb ple respecte dels seus drets. Jo imagino la meva vellesa lliure, fent el que jo cregui que he de fer i no el que em diguin. I tot i que sigui dependent també vull poder decidir sobre la meva vida.

-Loli Saballs (72 anys, Associació en Defensa dels Drets de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual, LADD): Jo vull ser a casa meva, amb els suports que necessiti i acompanyada de la meva família, com va fer la meva mare que va viure fins als 101 anys.

-Maria Manzanera (65 anys, membre de la cooperativa de vivenda sènior Walden XXI): Jo vull ser a casa meva, però no sola o amb un cuidador amb qui no tinc res en comú. Aquesta reflexió s’ha de fer quan estàs bé, perquè si no altres decidiran per nosaltres. Jo vaig trobar l’opció de la covivenda sènior de la cooperativa Sostre Cívic, formem un grup i ja hem comprat un hotel a Sant Feliu de Guíxols que estem rehabilitant. Tindrem apartaments de 40 m2 i zones comunes de 800 m2. Ens autoorganitzarem, ens cuidarem entre nosaltres i quan siguem dependents contractarem un professional. És un projecte de futur, perquè les persones grans també tenim futur.

-Maite Ruiz (67 anys, president de LADD): Jo tinc un fill amb discapacitat i fa temps que penso com serà la meva vellesa. Em plantejo escollir en cada moment el que necessiti, vivint on vulgui i decidint el que vull fer.

-Josep (72 anys, president de la Federació d’Associació de Persones Grans de Catalunya): A Catalunya una de cada quatre persones té 65 anys o més. Som gairebé el 25% de la població i no pensem en el dia de demà, no ens volem morir. Però hem de sensibilitzar-nos que algun dia serem més grans i dependents.

-Víctor: Una llar per viure pot tenir una gran diversitat. Com a plataforma valorem tant l’opció de viure sols a casa o amb la família com en una llar compartida amb amics o en una vivenda cooperativa més estructurada. També en una residència, però en condicions. El que és un error és institucionalitzar la gent en residències tancades. No estem d’acord amb els centres massificats i de tipus hospitalari. Les residències haurien de tenir un màxim de 24 places, habitacions individuals tipus apartament, un caràcter sociosanitari, estar fortament vinculades a la comunitat i coordinades amb els serveis socials i de salut bàsics.

-Loli: Està bé parlar d’un canvi de model, perquè l’actual és catastròfic i l’administració ha de fer un canvi de xip brutal. Però això per si sol no vol dir res. Hem d’aprofundir en un canvi de visió de la societat sobre com ha de viure la gent gran, cadascú dins de les seves possibilitats.

-Josep: És un problema mundial i cal repensar-lo i transformar-lo, però per a això fa falta una anàlisi ben feta. Hi ha un 40% de residències a Catalunya on no ha entrat la Covid-19 i no sabem per què. S’han de treure conclusions i aprendre de les bones pràctiques. Nosaltres tenim el programa La residència on m’agradaria anar a viure, que permet visitar residències per conèixer els seus valors positius i poder triar quan arribi el moment.

-Víctor: Fa falta un canvi cultural. Es parla molt del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP), però ha de ser des de la persona autodeterminada, que continua desenvolupant les seves capacitats i no deixa d’exercir com a ciutadà pel fet de fer-se gran. La societat ens margina però nosaltres també ens automarginem. Si volem créixer en matèria de drets i llibertats, hem de dedicar més hores a defensar-los. El canvi ha de venir per part de l’administració, però també de la societat i de l’individu.

-Maite: Fa falta un canvi cultural i conceptual. Hi ha molta gent jove que necessita suport i molta gent gran que no.

-Josep: Ser més gran ja no depèn de l’edat, sinó de com vius i amb qui vius. Hi ha gent de 90 anys que és jove i gent de 60 que és gran, però la societat ens veu com uns consumidors de recursos. Hem de trencar aquest estereotip. Més enllà de cuidar els nets, que també, aportem coses a la societat. Aquest manifest és un exemple. No l’estem fent per a nosaltres, que ja no ens beneficiarem, sinó per a la societat.

-Víctor: També tenim molts prejudicis sobre la tecnologia, però si volem viure a casa fins al moment de la mort hem de tenir tot el recolzament de la tecnologia a casa. A Alemanya, en les comunitats de vida (equivalents a les cooperatives de vivenda) les persones aguanten allà fins a situacions terminals, perquè gairebé tenen l’uci a casa.

-Loli: La realitat ara com ara a Catalunya és que envellir bé és una qüestió de diners. O tens diners o estàs condemnat a viure en una residència apartada de tot el que ha sigut la teva vida.

-Josep: Tal com està muntat ara, si tens recursos pots anar a un residencia privada i si no en tens tens molts números de morir-te en una llista d’espera.