31 maig 2020

Anar al contingut
Ingrid Silvestre: «Estem matant en vida la gent gran»

JORDI COTRINA

ENTREVISTA AMB LA DIRECTORA DE LA RESIDÈNCIA L'OLIVARET

Ingrid Silvestre: «Estem matant en vida la gent gran»

L'Olivaret ha convertit el seu model de residència en referent. ¿La seva filosofia? Respectar la llibertat de les persones. La directora urgeix a fer un debat del sector

Gemma Tramullas

El desembre del 2003, la infermera Fina Vernet va ajuntar la seva llarga experiència a l’uci, en cures pal·liatives i en una residència i va obrir una casa per a gent gran a Barcelona amb una filosofia diferent, centrada a respectar la llibertat de la persona independentment del seu estat físic i cognitiu. La seva neboda Ingrid Silvestre en va agafar el relleu i ha convertit el seu model en un referent, tot i que de vegades les seves conviccions xoquin amb les normatives i les expectatives de les famílies. A L’Olivaret viuen 24 persones, treballen 21 empleats i hi ha hagut 3 defuncions per Covid-19. És una entitat privada i la meitat de les places estan concertades amb la Generalitat. Hi ha gairebé tres anys de llista d’espera per a les places públiques.

¿Es podria treballar amb la mateixa filosofia en un centre més gran?

Realment la màgia està en un centre petit perquè és quan pots tenir aquesta proximitat amb les persones i les famílies.

«La societat és molt paternalista amb la gent gran. ‘No surtis sola al carrer que pots caure’, ‘seu, que ja ho faig jo’ ...»

El seu mètode es basa en la confiança en les persones i això de vegades la porta al límit de la normativa.

Fa molts anys algú em va dir en un congrés que jo era un perill per a la salut pública... [riu] Una de les coses que hem fet sempre a L’Olivaret és evidenciar aquesta contradicció. De vegades fem coses per no tenir problemes amb l’administració o amb les famílies, sabent que allò va en contra del benestar de la persona.

¿Per exemple?

Arriba un moment en què la dentadura, l’audiòfon o les ulleres deixen de millorar la vida de les persones i els suposa una molèstia, però la família t’exigeix que ho portin. ¿Què fem llavors?¿Les obliguem? Veure com la teva mare o el teu avi van degenerant és un procés dur i hem de dedicar temps a escoltar les famílies i explicar-los bé per què fem les coses.

A L’Olivaret conviuen persones amb diferents nivells de dificultat cognitiva.

Les persones més perjudicades per la manera que tenim d’entendre les cures als grans són aquelles que no poden dir el que volen ni el que pensen. Nosaltres no acceptem que es digui que una persona «no lliga caps». Potser no pot parlar, però si a una persona se li imposa una dieta sense sal i rebutja el menjar està prenent una decisió.

«El problema és anteposar els riscos de salut als drets de la persona. Nosaltres creiem que hi ha altres alternatives»

Una decisió que va més enllà d’apartar el plat.

Està dient que no vol viure a qualsevol preu, i els altres hauríem d’assumir la seva decisió. El problema és anteposar els riscos de salut als drets de la persona. Nosaltres creiem que hi ha altres alternatives. Tenim un Pla de Vida, aprovat per la Generalitat, en què en lloc de reflectir els problemes sanitaris i socials de la persona exposem les seves necessitats, per exemple si li agrada esmorzar en camisa de dormir.

Més observar i escoltar i menys imposar.

La societat és molt paternalista amb la gent gran. «No surtis sola al carrer que pots caure», «seu, que ja ho faig jo, no agafis això que et pots fer mal»... ¡Els estem matant en vida! Ells han de poder decidir com volen viure. A L’Olivaret decideixen fins i tot els mobles. Si s’han de canviar les cadires faig que vinguin els proveïdors i ells les proven i les trien. ¡És casa seva!

Sovint ens deixem enlluernar per les instal·lacions.

No es tracta de posar cortines de colors i que de tant en tant vingui un gos. Nosaltres no tenim ni gimnàs. ¿De què serveix fer mitja hora de gimnàstica si després et passes el dia assegut? Aquí la gent es mou a la seva manera: alguns baixen a comprar al carrer, d’altres escombren o entren i surten de la cuina...

Com a la vida.

Sí. A L’Olivaret les poques persones que tenen les seves capacitats cognitives preservades tenen relacions fantàstiques amb persones que tenen greus dificultats i es retroalimenten de manera brutal. No crec en classificar la gent per les seves capacitats físiques i cognitives. ¿És que pel carrer els cecs van per una vorera i els coixos per una altra? Una planta de demència pot ser més pràctica per als professionals, però no aporta res positiu a les persones.

«S’ha de fer un debat profund que transcendeixi el sector, perquè es tracta de nosaltres com a societat»

Tot això està molt bé sobre el paper, però necessita grans professionals.

Aquest és el tema i el problema és que l’administració no assumeix aquest cost, ho estan assumint les famílies de forma privada, fins i tot a través de donacions. Jo tinc una plantilla sobredimensionada amb torns de vuit hores. No puc exigir-los torns de 12 hores per fer una tasca que exigeix plena consciència, estar molt atents al que passa i mirar a la persona amb la intensitat de què estem parlant.

¿Creu que després de la Covid canviaran les coses?

Només per la Covid, no. S’ha de fer un debat profund que transcendeixi el sector, perquè es tracta de nosaltres com a societat, de com veiem el món i els altres.