13 d’ag 2020

Anar al contingut
8-M: ¿i ara què?

Vincent West

8-M: ¿i ara què?

Després de la sacsejada feminista dels últims anys, vuit referents del moviment apunten cap a on s'ha de dirigir la lluita

Núria Marrón Gemma Tramullas Juan Fernández

La revolta feminista que ha esclatat els últims anys i que ha mostrat múscul en els 8-M massius ha provocat un sotrac cultural amb un abast que encara és difícil de calibrar. Alhora, no obstant, molt poques coses han canviat en la vida de les dones, com demostra la cartografia de la discrimació que donen les dades. Del pensament a les violències i de la classe a la maternitat, parlem amb vuit referents del moviment sobre per on ha de seguir ara la lluita.

El futur del moviment


Marina Subirats: «Ara cal transformar el món»

Barcelona, 1943. Catedràtica de Sociologia, doctora en Filosofia, exdirectora de l’Institut de la Dona i exregidora d’Educació de Barcelona. Experta en coeducació. / martí fradera

El 1995, Marina Subirats va participar com a directora de l’Institut de la Dona en la quarta (i l’última) Conferència Mundial sobre la Dona de Pequín de les Nacions Unides, on el terme apoderament va aparèixer per primera vegada de manera oficial. Vint-i-cinc anys després, el feminisme estaria superant aquesta fase i entrant en una altra de més política. 

«Hem fet un salt extraordinari, especialment les joves –afirma la reputada sociòloga–. Avui hi ha més dones que homes amb títols universitaris i ningú s’atreveix a presentar una candidatura política on no hi hagi dones. El feminisme ja no s’enfoca només en l’alliberament i en la igualtat.  Ara el que toca és canviar el món».

«La classe treballadora ja no és el subjecte revolucionari, ara ho són el feminisme i l’ecologia»

Les economistes feministes parlen d’un conflicte entre el capital i la vida: «Tradicionalment les dones hem preservat i cuidat la vida i com a dones és el que hem de fer, per tant hem d’oposar-nos al capital, que destrueix la vida, i prendre un altre camí. Per això el feminisme està absorbint causes com l’ecologia, la immigració o la desigualtat».

Per a Subirats, el futur de la humanitat depèn de què les dones aconsegueixin els seus objectius. «La classe treballadora –opina– ja no és el subjecte revolucionari; ara ho són el feminisme i l’ecologia. Perquè no hi haurà igualtat plena si no transformem el món».

Després d’una llarga etapa de masculinització de la dona i del món en general, considera que caldria recuperar l’aportació femenina: «Ara el canvi més gran ha de venir dels homes. El model de masculinitat que ha imperat fins ara és tòxic i mata». Aquesta última frase la recolza en dades: «A part que ells tenen una esperança de vida més curta, a partir dels 3 anys comencen a morir més nens que nenes i cap als 20 anys per cada dona morta hi ha tres homes». Les causes de les morts d’homes joves serien, per aquest ordre: suïcidi, accident de trànsit, consum de drogues, homicidi i esports de risc. Subirats considera que cal «rebaixar l’obligació de la violència en els nens» i tendir cap a «la desaparició dels gèneres». G. T.

Violències masclistes


Ana Bernal Triviño: «Sense educació, continuarà havent-hi violadors»

Màlaga, 1980. Periodista i professora a la Universitat Oberta de Catalunya. ‘No manipuléis el feminismo’ és el seu últim llibre. joan cortadellas

Resulta complex sondejar què està passant en aquest pou cec que encara són les violències masclistes. D’una banda, afirma Ana Bernal-Triviño, «el meló ha explotat». Milions de dones, ja sigui a través de denúncies i sobretot del #MeToo i el #cuentalo, han començat a trencar el mur del silenci. «I això és un autèntica fita, perquè aquestes agressions només es poden mantenir sobre el silenci i la complicitat». No obstant, ni la credibilitat de les denunciants ha sigut restituïda –«només quan Plácido Domingo ha demanat perdó s’ha acabat creient les 27 dones que el van denunciar»–, ni les xifres han disminuït.

«El meló de les violències ha explotat i ara tot està per fer»

Al contrari. L’any passat van augmentar el 15% els assassinats masclistes i les denúncies per violència sexual es van incrementar el 38% entre el 2013 i el 2018. I tot i que Bernal-Triviño creu que és cert que ara es denuncia més –«és un forat negre que mai arribem a calibrar: ¿realment quines xifres tindríem si totes parléssim?»–, també considera que «estem pitjor que abans». Segons l’analista, el fet que el masclisme i el negacionisme hagin saltat al discurs polític de la mà de Vox –i de la ultradreta organitzada a Europa i els EUA– i es propagui també de forma infecciosa per les xarxes socials a través de «youtubers reaccionaris», legitima la misogínia i activa mentides i «debats absurds i ja superats» que alimenten les violències i curtcircuiten els avenços.

«El masclisme no és un virus ni una malaltia, sinó un procés de cultura i aprenentatge»

Sobre aquest vesper, l’especialista considera que està tot per fer. «I aquest tot –remarca– és literal»: a més de millorar la llei de violència de gènere i de crear la de violència sexual (presentada aquesta setmana), «estem havent de tornar a defensar l’avortament i fins i tot l’existència de la bretxa salarial», quan el que realment apressa, assegura, és invertir en educació. «Si no, continuaran creixent noves generacions de violadors».

Les mesures punitives només posen el pedaç quan el mal ja està fet, afirma l’especialista, per la qual cosa és necessària una formació sexual i afectiva des dels cicles d’infantil que fomenti masculinitats no tòxiques i que potenciï l’autoconeixement i el respecte envers l’altre, la cultura del desig i una sexualitat basada en l’exploració i el plaer, i no en la violència i la dominació. «La llei del 2004 ja recollia actuacions en l’àmbit educatiu i no s’ha fet res. I com que el masclisme no és un virus ni una malaltia, sinó un procés de cultura i aprenentatge, aquí és on es troba la solució: en què sorgeixin noves generacions lliures d’estereotips i mandats de gènere».  N. M.

Joves i diversitat de gènere i sexual


Elizabeth Duval: «El moviment perdrà força si s’institucionalitza»

Alcalá de Henares, 2000. Activista trans, ‘performer’ i escriptora, estudia a la Sorbona i acaba de publicar el poemari ‘Excepción’. Aquest mes presenta la seva primera novel·la, ‘Reinas’. 

L’impuls enèrgic i ferotge de les més joves ha sigut un dels trets que ha distingit el sotrac causat pel moviment feminista dels últims dos anys. En aquesta marea d’adolescents i joves d’uns vint anys que han alçat la veu per reclamar dignitat i drets, la figura d’Elizabeth Duval  (Alcalá de Henares, 2000) ha cridat l’atenció per l’argumentació elaborada del seu discurs i la desimboltura de la seva posada en escena. 

Lesbiana, activista trans, ‘performer’ i escriptora –al gener va publicar el seu primer poemari, ‘Excepción’, i aquest mes surt a la venda la seva primera novel·la, ‘Reinas’–, la madrilenya és, amb 19 anys, una de les dones que han lluitat amb més coratge –al carrer, a les tribunes i a les xarxes– per defensar la causa feminista. Per això, la seva advertència mereix ser escoltada quan assenyala: «Temo que el moviment perdi força si s’institucionalitza. L’objectiu del feminisme no és arribar a un ministeri d’Igualtat de perfil feminista ni canviar certes lleis, sinó transformar la societat, i aquesta tasca encara segueix pendent», afirma des de París, on estudia Filosofia a la Universitat de la Sorbona.

«El conflicte entre algunes feministes i part del col·lectiu LGTBI ens perjudica totes»

Identitats i desitjos

A la capital de França li toca tornar a passar aquest 8-M, enyorant una vegada més –ja són dos anys que l’agafa allà– les multitudinàries marxes que se celebren a Espanya –«aquí hi ha molta menys mobilització», es lamenta–, però alhora preocupada pels senyals de cisma que detecta en l’ambient. De fet, com a dona trans, viu a la zona zero d’un d’aquests conflictes. «L’enfrontament entre algunes feministes i part del moviment LGTBI no ens ajuda a cap i ens perjudica a totes. Hem de debatre sobre tot, inclosa la teoria ‘queer’, però sense que això ens enfronti, perquè és més el que tenim en comú que el que ens separa», assenyala. 

Segons l’opinió de Duval, la fase de la visibilitat del moviment feminista ha de donar pas a la del canvi cultural. «I perquè això passi, s’ha de parlar molt de precarietat, d’educació, de control de les identitats i els desitjos, de les situacions reals. Queda el més important, que és posar sobre la taula el qüestionament del món tal com està organitzat», adverteix. J . F.

Mercat laboral


Carmen Juares: «El feminisme hauria de ser més inclusiu»

Hondures, 1986. Amb 19 anys va emigrar a Barcelona. És cofundadora de Mujeres Migrantes Diversas, el 2018 va ser copregonera de la Mercè i està estudiant Treball Social. / DANNY CAMINAL

Després de sis anys cuidant una àvia amb alzheimer i sortint només 12 hores els dissabtes, el primer dia que va trepitjar la universitat va pensar que ella no pertanyia a aquell espai. Amb el recolzament de les seves companyes, ha arribat a l’últim curs del grau de Treball Social, una victòria de l’apoderament col·lectiu de les migrants, que estan conquerint espais que els estaven vetats.

«La societat està acostumada a veure’ns als parcs cuidant nens o empenyent cadires de rodes –afirma–. Necessitem generar espais de qualitat en què les dones ens puguem mirar als ulls sense prejudicis i tractar-nos com a iguals, cadascuna amb la nostra alteritat, però no veient-nos només com a blanques o migrants». 

«No deixem que el sistema reconverteixi dones emancipades en explotadores d’altres dones»

Compartir el pregó de les festes de la Mercè amb Leticia Dolera li va permetre visibilitzar la semiesclavitut de les treballadores internes i la precarietat general de les treballadores de la llar i les cures. L’any passat, aquestes dones van encapçalar el 8-M a Barcelona i aquest any la Vaga Feminista ha tornat a situar aquesta lluita com a prioritària.

Però Juares Palma adverteix que quan es manifesten perquè les treballadores de la llar que cotitzen tinguin dret a l’atur tornen a ser quatre gats: «Per a nosaltres, el 8-M són els 365 dies de l’any. D’acord que el 8-M reivindiqui acabar amb la bretxa salarial i trencar el sostre de vidre, però si això va per davant d’abolir la llei d’estrangeria o demanar millores per a les internes o les persones rere la manta, a mi no em representa. El feminisme hauria de ser més inclusiu i tenir en compte les necessitats de totes les dones».

Igual que s’ha aconseguit treure la violència masclista de l’àmbit privat i situar-la com un problema social, per a ella també caldria treure les cures de l’àmbit familiar. «Unim-nos per reclamar més residències i centres de dia –reivindica Juares Palma– i no deixem que el sistema converteixi dones emancipades en explotadores d’altres dones en situació de necessitat. Si no, la frase de situar la vida i les cures en el centre només serà un eslògan buit». G. T.

Maternitat i cures


Esther Vivas «Necessitem reduir la jornada laboral»

Sabadell, 1975. És periodista i autora, entre altres, del llibre ‘Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat’. / DANNY CAMINAL

Si per alguna cosa han servit les vagues del 8-M ha sigut per començar a fer emergir tots aquests treballs habitualment no remunerats i fets per dones que sostenen la vida i l’economia, i que, en canvi, dormen al quarto dels mals endreços de les polítiques públiques i les teories econòmiques. La paradoxa és que aquesta bastida fins fa poc invisible ha anat aflorant alhora que es precaritzaven les condicions de vida. Així, després de 10 anys de crisi, es comença a constatar, per exemple, que la maternitat s’ha convertit «en un privilegi», apunta Esther Vivas. Els naixements han caigut el 30% i s’ha produït una severa selecció socioeconòmica en la natalitat: ha augmentat el gruix de mares de perfils professionals alts i s’ha desplomat entre les aturades i treballadores precaritzades. A més, l’atenció a la dependència segueix abandonada, amb la qual cosa cuidar familiars en l’absoluta intempèrie pot acabar devorant la salut. 

«Les cures són un dret i una obligació, no només de les dones: també dels homes i de l’Estat»

«Vivim en una societat hostil a la vida que no està pensada per cuidar les persones, una cosa consubstancial a l’experiència humana», afirma la periodista, que afegeix que si bé la revolta feminista ha fet sortir de l’armari temes tabú «com la violència obstètrica, la depressió postpart o la pèrdua gestacional i ha convertit la maternitat en un camp en disputa i de drets per guanyar», encara queda molt per fer. «Les cures són un dret i una obligació, no només de les dones, i aquí hi ha una responsabilitat individual i col·lectiva: dels homes [que amb prou feines són un 25%] i de l’Estat, que ha de destinar recursos i no pot continuar rentant-se les mans».

¿I per on començar? Doncs cal, segons Vivas, «una reducció de la jornada de treball» que reparteixi l’ocupació i eviti que acabem devorats pels temps laborals; ajuts directes a la maternitat –com l’ampliació del permís i el recolzament a les famílies monomarentals (el 56% estan en risc de pobresa); intervencions sobre la pobresa infantil; serveis de cures durant tot el cicle vital i, en definitiva, un canvi del model de societat. «Apostar per la vida també és acabar amb la precarietat laboral i l’especulació immobiliària». N. M.

Cultura i mitjans


Lucía Lijtmaer «Hem d’aliar-nos amb l’antifeixisme»

Buenos Aires, 1977. Escriptora i periodista, és especialista en cultura pop i perspectiva de gènere. Comissària cultural i traductora, ha escrit ‘Ofendiditos’ i ‘Yo también soy una chica lista’. / josé luis roca

Com a dona compromesa i analista del temps que li ha tocat viure, Lucía Lijtmaer coneix de primera mà l’evolució que ha viscut en els últims anys el moviment feminista, i els seus escrits la converteixen en jutge i part. Ha alçat la veu per unir-la a la d’altres moltes dones, però també ha utilitzat la seva paraula per donar rerefons reflexiu al relat feminista i prevenir-lo dels perills que el sotgen, especialment en el camp que, per la seva especialitat, més la incumbeix, que és el de la cultura i els mitjans de comunicació.

I en aquest terreny, el seu olfacte i la seva experiència l’alerten d’algunes carències que considera preocupants. «Veig que es posa molt el focus en el nombre de dones que dirigeixen empreses o institucions, però no es parla de les condicions laborals de les treballadores. Els mitjans se centren en les noies joves, blanques, urbanes i de classe mitjana, però no sento parlar de com estan les immigrants, ni les ‘kellys’, ni les dones d’edat avançada. Trobo a faltar més diversitat en els mitjans a l’hora d’abordar la situació de la dona», reflexiona.

«Es posa molt el focus en les dones que dirigeixen empreses o institucions i molt poc en les condicions laborals de les treballadores»

Segons la seva opinió, el «feminisme 4.0 corre el risc de banalitzar-se». I aclareix: «De vegades sembla que ens ho juguem tot a l’èxit o fracàs que tinguin les marxes i vagues, però l’important són els canvis que impacten en la vida de les dones, i en aquest terreny hem avançat poc. L’espectacularització del 8-M no respon a la realitat d’aquest moviment». 

A la convocatòria d’aquest any, a més, els diferents col·lectius feministes hi van sota un cert clima de polarització, una dissensió que ella atribueix a l’èxit de la ultradreta a l’hora d’introduir a l’agenda pública debats que fa un any no existien. «És curiós que un enemic comú com aquest ens hagi aconseguit dividir». Tot i així, el seu diagnòstic de la situació és optimista. «Hi ha interessos molt sòlids a dinamitar aquest moviment, però intueixo que les noies que han interioritzat el discurs feminista ja no tornaran enrere. Precisament, aquesta amenaça exterior podria donar-nos força. El futur del feminisme passa per aliar-se amb l’antifeixisme». J . F. 

Ciència i salut


Carme Valls-Llobet: «Cal acceptar la ciència de la diferència»

Barcelona, 1945. Endocrinòloga. Va ser a la Caputxinada i va ser diputada del Parlament pel PSC-Ciutadans pel Canvi. El seu llibre ‘Mujeres, salud y poder’ és la bíblia de la medicina amb enfocament feminista. / martí fradera

Durant anys va anar a les manifestacions del 8-M quan no reunien més de 1.000 dones: «Veure aquestes últimes m’ha emocionat». Aquesta massiva participació ha influït també en l’àmbit de salut: «La meva percepció és que les joves són més crítiques i no se sotmeten a les normes patriarcals de la medicina. Per exemple, no accepten que se’ls receptin anticonceptius sense demanar explicacions de les conseqüències sobre la seva salut. Es va acabar la fe cega en els metges».

La capacitat crítica és clau per enfrontar-se als estereotips de gènere: «No només pel fet de tenir més dones en el poder això millorarà. El gran canvi qualitatiu és veure dones joves crítiques amb el que els han ensenyat, que demanen una formació diferencial i que tenen ganes de saber-ne més».

Hi ha hagut un apoderament de les dones a defensar els seus drets sexuals i reproductius, i a visibilitzar problemes que eren tabú, com el cicle menstrual, però encara hi ha camí per recórrer. «Queda pendent una cosa més subtil, la violència en l’acte mèdic, el no escoltar i no donar informació a la persona. Està canviant, però en la ciència hi continua havent un masclisme inherent».

El consum de psicofàrmacs és més alt entre les dones a causa de les càrregues socials femenines

En aquest sentit, Valls-Llobet assegura que «cal acceptar que hi ha una ciència de la diferència», que un fàrmac que se li recepta a un home no té per què anar-li bé a una dona i que hi ha malalties, com les autoimmunes, que són «clarament de la dona». Així mateix, en el seu últim llibre, ‘Medioambiente y salud’, aporta estudis que corroboren que les dones són més vulnerables a la contaminació ambiental, entre altres coses perquè tenen un 15% més de cèl·lules grasses, que és on es concentren els pesticides i dissolvents. 

També el consum de psicofàrmacs (hipnosedants, analgèsics i antidepressius) entre les dones continua sent més elevat que entre els homes, una realitat associada a les càrregues socials femenines. A més edat, més receptes, per això mentre la xifra de dones entre 15 i 44 anys que consumeixen aquests medicaments és del 20%, la mitjana puja al 38% quan s’hi inclouen les dones fins als 80 anys. G. T.

Ecofeminisme


Yayo Herrero: «S’ha de viure d’una altra forma»

Madrid, 1965. Antropòloga, enginyera i referent de l’activisme ecofeminista. Al seu compte de Twitter, es presenta amb la frase «el planeta no és vostre, els nostres cossos tampoc». / josé luis roca

La consciència col·lectiva ha començat a interioritzar que el planeta se’n va en orris si no el cuidem. Coneixem els graus de temperatura que pujarà l’atmosfera en les pròximes dècades, els quilòmetres de platges que perdrem, les migracions que aquests canvis provocaran. No obstant, en aquests diagnòstics no hi sol haver mirades amb perspectiva de gènere. No s’explica que la majoria de les víctimes de l’escalfament global seran dones, ni que la cultura extractivista que governa avui l’economia impacta especialment en les vides d’aquestes, ni que la contaminació afecta en gran manera als seus cossos per motius hormonals. 

«Per no explicar-se, no s’explica una cosa en què ningú cau, però que és terrible: les dones seran les primeres a morir ofegades en les riuades que provocarà el canvi climàtic perquè a moltes regions, per raons culturals, no saben nedar», adverteix aquesta activista ecofeminista preocupada a parts iguals pel medi ambient i els drets de les dones.

«Les dones seran les primeres a morir ofegades en les riuades que provocarà el canvi climàtic»

En el seu cas, ella hi va arribar des de la seva inquietud ecologista a través d’un concepte que, segons la seva opinió, els connecta: les cures. «Tradicionalment, les dones ens hem encarregat de cuidar els cossos i les persones. I la preocupació mediambiental va, precisament, d’això, de cuidar el planeta. El feminisme i l’ecologisme coincideixen a posar la vida al centre, les dues lluites tenen molt a aprendre mútuament», explica.

Herrero és de les que veuen l’ampolla mig plena, sobretot la del feminisme. «Ha aconseguit capiŀlaritzar la societat i provocar canvis legislatius, tant de bo l’ecologisme hagués avançat tant en aquests anys», sospira. 

¿I ara, què? Segons la seva opinió, el repte que té per davant aquest moviment és semblant al mediambiental: «Ja no es tracta de crear noves lleis ni de modificar certs hàbits, sinó d’aprendre a viure de cap altra forma més equitativa i justa». «I en aquest canvi de mentalitat, l’ecologisme i el feminisme van agafats de la mà», assenyala. J. F.