13 d’ag 2020

Anar al contingut
Paul Krugman: «Avui estem pitjor per afrontar una crisi que el 2017»

JOSE LUIS ROCA

ENTREVISTA

Paul Krugman: «Avui estem pitjor per afrontar una crisi que el 2017»

El Nobel d'economia publica 'Contra los zombis', resum del seu ideari sobre temes com l'euro, els cracs mundials, les polítiques de Trump o l'emergència climàtica

Juan Fernández

«Aquesta és la meva segona professió», diu amb desídia Paul Krugman (Albany, Nova York, 1953) mentre es disposa a posar davant del fotògraf. La primera, la que el va portar a rebre el premi Nobel d’economia el 2008, va ser la d’investigador acadèmic especialista en comerç internacional i fluxos de riquesa. Però en els últims 20 anys, i molt especialment des que va esclatar la crisi, els seus articles de premsa i intervencions públiques l’han convertit en una mena de vedet internacional de l’anàlisi econòmica pel seu discurs crític amb els postulats del neoliberalisme. Els seus llibres es compten per ‘best-sellers’, fa multitudinàries conferències en tota mena de fòrums i les seves columnes es repliquen en capçaleres de mig món.

Ara, ha reunit gairebé un centenar d’aquests assajos a ‘Contra los zombis’ (Crítica), vademècum del seu ideari econòmic sobre matèries com l’euro, la crisi, les polítiques de Trump o la lluita contra el canvi climàtic.

‑¿A la pel·lícula de l’economia mundial, qui són els zombis?

‑No són persones, sinó idees que defensen amb afany certs polítics i comentaristes de mitjans de comunicació, normalment conservadors, i tenen en comú una característica: són totalment infundades, però per més que les bombardegis amb dades que demostren la seva falta de rigor, continuen vives i hi continua havent gent que hi creu. Per això les anomeno zombis.

-¿Per exemple?

-El meu zombi favorit és la creença que abaixar els impostos als rics fa que l’economia creixi i es generi riquesa que acaba estenent-se a tota la població. Això ja es va provar moltes vegades i mai va funcionar. Baixar els impostos als rics no genera riquesa, només serveix per fer els rics més rics. No obstant, el Partit Republicà i els seus votants continuen defensant aquesta idea. Un altre zombi de manual és l’aposta per l’austeritat com a recepta per sortir de la crisi, una mesura fallida, però que es continua utilitzant. Que els ho diguin als països de la Unió Europea que es van veure més colpejats per la Gran Recessió.

-Per estar mortes, aquestes idees estan molt vives. Fins i tot governen el món.

-Perquè hi ha interessos implicats en què continuïn vigents. Al meu país, un sector important de la població s’informa únicament a través Fox News, que és una emissora de propaganda d’idees econòmiques zombis. Si et dediques a la política en àmbits pròxims al Partit Republicà, has de defensar aquestes idees, tot i que sàpigues que són falses, perquè et deixin ser comentarista de la Fox. Els rics gasten molts diners a fer-li creure a la gent que baixar-los els impostos a ells és bo per a tota la població.

Un simpatitzant de Trump li diria que als EUA s’han abaixat els impostos als rics i l’economia no para de créixer.

Però això no ha sigut mèrit de la baixada d’impostos, sinó de l’augment de dèficit que ha dut a terme el Govern. Trump va heretar un dèficit de 600.000 milions de dòlars i l’ha elevat a un bilió, tot i que ell l’ha gastat de manera equivocada, el que ha fet ha sigut un keynesisme mal aplicat.

«Els rics es gasten
molt diners
per fer creure
la gent que
abaixar-los els
impostos a
ells és bo
per a tots»

‑¿Recorda la sentència que va pronunciar Warren Buffet quan va començar la crisi? «Això és una guerra i anem guanyant els rics». ¿Hi està d’acord?

-Sí, és cert. No han guanyat totes les batalles, però van guanyant la guerra, s’ha de reconéixer.

‑Fa 12 anys, el món va tremolar. ¿Com estem ara?

‑Pitjor que llavors per afrontar la pròxima crisi. En aquests anys s’ha dut a terme una tímida reforma financera, molt menor de la que hauria sigut necessària, però, en general, hem fet molt poc per resoldre els problemes que van causar la Gran Recessió. No hem après la lliçó.

-¿Estem pitjor?

‑Sí, perquè viatgem sense amortidors. El 2007, els tipus d’interès eren al 5%, cosa que donava un ampli marge per baixar-los. Però ara, el preu els diners als Estats Units és a l’1% i a Europa, al 0%. Si demà es produeix un col·lapse, les eines per reactivar l’economia seran més febles.

‑¿Veu amenaces en l’horitzó?

‑A aquestes hores no sabem en què quedarà això del coronavirus, però a falta d’una gran amenaça global, em temo que la pròxima crisi s’assemblarà a aquest costum tan espanyol de menjar a base de tapes. No hi hauria un gran plat principal, sinó platets que, sumant, acabaran generant una nova crisi. Una mica de deute de les empreses, una mica més dels ciutadans, una mica de bombolla al sector de l’energia... L’únic cert és que estem més mal preparats que llavors per afrontar-la.

‑¿L’euro va ser una mala idea o una bona idea mal executada?

‑L’euro va ser una pèssima idea. Per posar en circulació una moneda única s’han de donar diverses condicions prèvies que Europa no complia, com ara comptar amb una unió bancària, tenir una unió fiscal i que hi hagi mobilitat laboral. Els països que no es van unir a l’euro van encertar. El Regne Unit li deu un monument a Gordon Brown per haver apostat per la lliura.

-¿Espanya es va equivocar?

‑La idea de la integració europea sonava molt bé, però amagava desajustos que es van rabejar especialment en Espanya quan va esclatar la crisi. Els grecs van ser fiscalment irresponsables, però els espanyols no. Aquí la gent es va llançar a comprar cases perquè els van dir que l’euro els protegiria. De fet, l’euro va provocar l’arribada d’una enorme quantitat de diners. Ni la bombolla ni l’esclat d’aquesta van ser culpa dels espanyols. En realitat, les xifres d’Espanya s’assemblaven molt a les de Florida. Però, després del crac, Washington va rescatar els bancs, les pensions i la seguretat social de Florida. No obstant, Europa no va fer el mateix amb el seu país.

‑De fet, al seu llibre afirma que Espanya va ser un ostatge de l’euro.

-Fixi’s en Islàndia. L’esclat de la seva bombolla va ser superior al d’Espanya i el govern va haver de provocar una forta caiguda de costos per tornar a ser un país competitiu. Però ells ho van fer un dia, deixant caure el preu de la seva moneda. En canvi, Espanya ha hagut d’afrontar unes taxes d’atur i baixades de salaris que han causat molt mal.

-Avui a Espanya governa una coalició d’esquerres. ¿Té marge per aplicar mesures progressistes en una Europa dirigida pel principi d’austeritat?

‑Bé, Portugal ho va aconseguir, i amb gran èxit, per cert. Espanya quadruplica la població lusitana, així que té més capacitat per imposar el seu criteri i defensar els seus interessos, els hi haurien de permetre. D’altra banda, arribats a aquest punt, després de tot el que Europa ha fet patir Espanya, ¿què més els poden fer?

‑Una de les primeres mesures del Govern ha sigut apujar el salari mínim en contra dels qui afirmen que això danyarà l’ocupació.

-Una altra idea zombi. No hi ha cap evidència científica que indiqui que elevar el salari mínim, fins a un cert límit, provoqui més atur. En les ocasions en què ha pujat, no s’ha perdut ni un sol lloc de treball.

-Imagino que està al corrent del desig d’una part de Catalunya de formar part d’un estat independent. Deixant al marge les qüestions polítiques, ¿ho veu econòmicament viable?

«Al meu país, 
som al caire
de l’abisme.
Si reelegeixen
Trump, potser
hauré de
demanar
l’
exili»

-No tinc clar quines són les aspiracions dels independentistes catalans. Conec millor el cas d’Escòcia, que és una regió de centre esquerra situada en un país normalment governat per la dreta. Aquesta sol ser la causa última dels seus conflictes, per un xoc de valors. Des del punt de vista estrictament econòmic, la independència d’Escòcia és una bogeria, els portaria a la ruïna. Sense conèixer a fons el cas concret de Catalunya, sí que m’atreveixo a dir que dotar-la de fronteres amb duanes seria molt destructiu per a la seva economia.

‑¿Amb quin ànim afronta les pròximes eleccions presidencials dels Estats Units?

-Estic aterrit. Quatre anys més de Trump a la Casa Blanca poden ser molt negatius per a l’economia, però letals per a la democràcia. A les seves mans, els Estats Units van camí de ser una autocràcia com Hongria, un país demòcrata sobre el paper, però antidemòcrata a la pràctica.

-¿Tan greu ho veu?

‑No li exagero, som al caire de l’abisme. Les grans institucions del meu país ja es troben polititzades i el Departament de Justícia s’està preparant per perseguir legalment els oponents de Trump. Si el reelegeixen, no dubti que ho farà. Pot ser que hagi d’acabar demanant l’exili.

Dades biogràfiques

Net d’emigrants jueus bielorussos arribats als Estats Units els anys 20 del segle passat, va créixer a l’àrea metropolitana de Nova York. Després de llicenciar-se en economia a la Universitat de Yale i doctorar-se en el MIT, va desenvolupar la seva faceta docent a les universitats de Princeton, Stanford i el MIT. 

Va formar part de l’equip d’assessors de la Casa Blanca durant el mandat de Ronald Reagan. Més tard va ser assessor del Banc Mundial, l’FMI i l’ONU. Les columnes d’opinió que va començar a publicar a ‘The New York Times’ l’any 2000 aviat el van convertir en un dels analistes econòmics més influents del planeta.

El 2004, quatre anys abans de rebre el premi Nobel d’economia, va ser distingit amb el Príncep d’Astúries de ciències socials per la seva contribució a l’estudi de les crisis canviaries i a l’anàlisi de la política monetària mundial. 
 

Temes: Donald Trump