El clima pirateja la moda: com la crisi climàtica està obligant a repensar el negoci

El clima pirateja la moda: com la crisi climàtica està obligant a repensar el negoci

PETER NICHOLLS

5
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

Fins no fa gaire, el gran moment dramàtic de la moda era quan el dissenyador –amb l’estatus de geni i superpoders per capturar el sentiment de l’època amb una vora– sortia a saludar després de la desfilada i, pel moviment de la cella d’Anna Wintour, se sabia si havia tornat a donar el millor. No obstant, com han deixat clar els activistes climàtics que aquests dies han curtcircuitat la ‘fashion week’ de Londres, ara els drames de la moda són uns altres. De fet, principalment és un i d’un temps ençà s’ha convertit en el rei de la conversa: ¿com se suposa que el sector, edificat sobre fantasies i consumisme –es considera que la indústria tèxtil és la segona més contaminant–, deixarà de portar-nos amb pas lleuger cap al col·lapse climàtic?

«La crisi climàtica ha posat la moda en col·lisió amb l’esperit dels temps», assegura Jess Cartner-Morley, especialista a ‘The Guardian’

La pregunta, gens retòrica, és una mica manicomial perquè, de fet, com apuntava aquesta setmana Jess Cartner-Morley, editora de moda a ‘The Guardian’, «la crisi climàtica ha posat la moda en col·lisió amb el Zeitgeist». I estaran d’acord que si el sector ha buscat sempre alguna cosa amb obsessió ha sigut llegir els temps. Així, d’entrada, la paradoxa planteja un grapat d’interrogants pràctics –per exemple: ¿es pot continuar encoratjant el consum i produint nova roba sense fer més malbé encara el planeta?– i uns quants de hamletians: «Si la moda no s’involucra en el futur –afegia Cartner- Morley–, literalment no és moda».

Precisament, la capacitat del sector de modelar desitjos i aspiracions ha sigut un dels motius principals pel quals els activistes, diuen, han portat les seves ‘performances’ funeràries i els seus cartells fins a les desfilades, la llotja reial d’un sector que des de l’alta costura fins a la moda ràpida ha viscut del fetitxisme per la novetat. «La moda té una gran veu i l’hauria d’utilitzar –afirmava aquesta setmana Sara Arnold, portaveu del grup Extinction Rebellion. Quan sona una alarma d’incendi, algú s’ha d’aixecar i sortir de l’habitació. Altrament, ningú pensa que sigui real; necessitem que la moda sigui aquesta persona».

Creacions de Patrick McDowell, dissenyador britànic que elabora els seus articles amb el que altres cases rebutgen.

Nova pressió

No obstant, la indústria tèxtil, de moment, no serà aquesta persona, o almenys no com voldrien els activistes, que van reclamar la cancel·lació de la passarel·la perquè «el que està passant fins ara al sector no és proporcional a la crisi que vivim». De fet, asseguren que la producció de roba continuarà creixent fins a un 63% per al 2030. No obstant, la indústria, que durant anys havia evitat l’escrutini ambiental, ha començat a retre comptes davant la pressió creixent dels consumidors i els reguladors. 

«Era evident que el 2020 seria un punt d’inflexió i que la reacció d’empreses i legisladors seria imminent», afirma l’especialista en sostenibilitat Elena Salcedo

«Era evident que el 2020 seria un moment d’inflexió i que la reacció de les empreses i legisladors seria imminent», diu Elena Salcedo, cofundadora de la consultora Far&Sound i professora d’Esade i de l’Istituto Europeo de Design. Per exemple, el mes passat i sota els focus del G-7, un grup de 32 firmes que inclou d’Inditex a Chanel i d’H&M a Burberry –que fa només un any va cremar productes sobrants per valor de 32 milions–, van firmar l’anomenat ‘Fashion pact’. L’acord, encaminat a combatre l’escalfament global, la pèrdua de la biodiversitat i la contaminació dels oceans, ha sigut criticat per insuficient i no vinculant.

No obstant, Salcedo veu una part positiva en el fet que el pacte comporta «un compromís públic, línies d’acció clares i alineació d’esforços» mentre possibilita l’efecte d’irradiació i poder fer-ne un «seguiment». Al cap i a la fi, els últims informes, les xifres dels quals estan en disputa, són una sonora prova de càrrec. Segons les Nacions Unides, el sector és el responsable del 10% de les emissions globals de gasos amb efecte hivernacle, del 20% de les aigües residuals i consumeix més energia que les línies aèries i la indústria naviliera. 

I després estan els comptes pendents, sobretot al sector de la moda ràpida, amb les condicions dels treballadors, que amb prou feines reben entre un 1 i un 2% del cost d’una peça, i aquesta miserable realitat va explotar el 2013 amb l’ensorrament de la fàbrica Rana Plaza de Bangladesh. Un front, el laboral, en què s’està per darrere del climàtic, assegura Federica Massa Saluzzo, de l’associació Moda Sostenible de Barcelona i professora a l’escola de negocis Eada. Bàsicament, pel «laberint de subcontractacions i legislacions» en què s’acaba convertint la cadena de subministraments i perquè, al cap i a la fi, admet l’experta, augmentar els costos de producció significaria canviar de soca-rel el model de negoci. Més encara a la ’fast fashion’, capaç de reposar estoc cada 15 dies i vendre samarretes a cinc euros a costa de xiular davant dels drets laborals i deixant darrere seu una de fabulosa línia d’abocaments, d’emissions pels llargs transports i de residus: s’estima que el 60% de les peces acaben a l’abocador durant el primer any d’ús.

Una altra consciència

No obstant, coincideixen les investigadores, s’està despertant una nova consciència. Vet aquí, per exemple, les noves generacions de consumidors, que exigeixen més explicacions sobre l’empremta ambiental i laboral, i la fornada de dissenyadors que, com el britànic Patrick McDowell, modista de cambra de M.I.A., creen amb el que altres marques rebutgen.

Però més enllà d’això, el nus del debat sectorial, com el general, bascula entre si la indústria ha de decréixer o si realment pot continuar creixent devorant cada vegada menys recursos i fent-ne servir de renovables, avenços tecnològics i línies de negoci basades en serveis, com el lloguer de roba, cuidar més els productes o fins i tot la revenda d’articles de luxe.

El decreixement
podria arribar no per l’oferta, sinó per la demanda, apunten els analistes

Notícies relacionades

En aquesta endimoniada equació, un gran interrogant, el possible cigne negre de tot aquest assumpte, assegura Elena Salcedo, podria ser la demanda. «¿Realment la gent continuarà comprant tanta roba en el futur?». D’una banda, apunta l’especialista, ja hi ha mercats saturats. I de l’altra, hi ha estudis que insisteixen en què un gruix important dels més joves estan trobant el sentit en coses no materials. «¿Podria ser llavors que el consum es pari perquè hagin descobert que el buit no s’omple comprant?». 

La resposta haurà d’esperar. No obstant, sí que hi ha alguna cosa d’‘antic règim’ a l’exhibició de desfilades d’aquests dies, i a tots aquests telegrames que a peu de passarel·la continuen dictant, com fa 15 anys, els nous ‘must’ de la temporada o si han tornat o no els pantalons xinesos.