16 jul 2020

Anar al contingut
Xavier Sardà «La mort és un atemptat contra la raó»

RICARD CUGAT

ENTREVISTA

Xavier Sardà «La mort és un atemptat contra la raó»

A la seva última novel·la, 'Adiós, muy buenas', el periodista, que aquesta setmana ha plorat a l'haver d'enterrar el seu amic Martí Galindo, aborda la mort des de l'humor i la reducció a l'absurd

Juan Fernández

Ningú ho diria, en vista de l’energia i el vitalisme que acostuma a desplegar a les seves aparicions públiques i els seus escrits, però a Xavier Sardà l’acompanya des de petit un sentiment tràgic de la vida. Ell ho atribueix al fet que va prendre consciència de la caducitat de l’existència molt aviat, però el cert és que la mort ha sigut sovint raó dels seus esforços i objecte de les seves reflexions. Al cap i a la fi, la parca era una protagonista més a ‘Eros, Thanatos y su puta madre’, la seva novel·la del 2008, i al seu llibre de memòries, ‘Mierda de infancia’ (2012).

Ara, a punt de complir 61 anys, ha decidit donar-li una nova volta a la mort des de la ficció. Un cementiri a tocar del mar és l’escenari d’‘Adiós, muy buenas’ (Espasa), la seva última novel·la, en què un enterramorts, un jardiner i un parell de senyores grans contemplen amb més humor que dramatisme la vida dels vius des del mirador privilegiat on habiten els morts. Sardà no ofereix respostes a preguntes que no les tenen; només proposa estranyesa i una mirada irònica davant d’un assumpte que no és pot agafar per enlloc.

¿Li preocupa la mort?
L’ésser humà és la primera espècie que té consciència del seu propi final. Escolti, qui ho porti bé, me n’alegro per ell, però no em digui que és fàcil. La mortalitat és una cosa estranyíssima, és pura ciència-ficció. Des de l’orient ens expliquen que els occidentals no volem mirar-la de cara. No, perdoni, aquí l’únic problema és la mort, que és obscena, incontrovertible i eixordadora. És un atemptat contra la raó.

¿Vostè com s’hi relaciona?
Hi ha qui la deixa de banda fins que és molt vell. A mi m’ha fascinat des que era petit perquè, per desgràcia, la vaig tenir present de forma prematura. La meva mare va morir quan jo tenia 7 anys i aquell dia va començar una festa macabra que m’ha fet reflexionar molt. Des d’aleshores, moltes de les meves històries han gravitat al voltant de la gent que mor.

¿Ha arribat a alguna conclusió?
En mi perviu l’estupefacció infantil amb la qual he contemplat la mort durant tota la meva vida. Diuen que cal viure sense tenir-li por. D’acord, podem fer l’esforç d’evitar que es converteixi en una obsessió recalcitrant, però no aconsegueixo acomodar-me a la idea que tots morirem. 

¿Viuríem d’una altra forma si tinguéssim present aquesta dada?
No ho sé. Hi ha qui desperta de sobte i pren consciència que és mortal. Em sorprèn la normalitat amb què ho porten. També em crida l’atenció com de malament ho passem al llarg de la vida tenint en compte que un dia desapareixerem. Resulta paradoxal.

¿Què li semblen les promeses de la vida eterna?
Hi ha una indústria al voltant de la mort, tant econòmica i funerària com religiosa. Si fóssim immortals, no hi hauria religions. El Vaticà, que és la cara obscena de l’espiritualitat, diu que hi ha un únic déu veritable capaç de jutjar-te i enviar-te a l’infern quan mors. Em sembla de pel·lícula de sèrie B. Després hi ha l’hinduisme, que defensa la reencarnació. Maleït karma: segons en què ens reencarnem, potser no val la pena.

¿Vostè on es posiciona?
Quan no ets creient et veus enfrontat a l’abisme existencial, has de triar entre el buit i el no-res. Fixi-s’hi, perquè vostè naixés es van haver de donar unes casualitats biològiques raríssimes, les seves possibilitats d’arribar al món eren ínfimes. Però una cosa sí que li puc assegurar: quan mori, no hi ha cap possibilitat que torni a néixer. Per això, em quedo amb Josep Pla quan deia: “Deixin-se estar de comèdies, als pares només els podem demanar una cosa: durabilitat”.

Discrepo dels 
que diuen
que hi va haver
rebel·lió i que
caldria
aplicar ja el
155, i dels
que afirmen
que la sentència
ja està dictada”

¿L’humor pot ajudar-nos a conviure amb aquesta tragèdia?
Sens dubte. Per això en el meu llibre hi ha tantes situacions hilarants. M’he divertit molt escrivint-lo. Ben mirat, un columbari de nínxols d’un cementiri és com un mur de Facebook. Pots inventar-te les històries que vulguis, però totes acaben al mateix lloc. M’interessa plantejar-me qüestions inquietants, com saber si el meu taüt ja està construït, o explicar històries sensuals, com la de la dona de l’amo del crematori que abandona el seu marit per anar-se’n amb un que treballa en un tanatori. La mort és plena d’absurds. 

¿Li fa por?
Temo el procés, no la mort per si mateixa. A la gent la terroritza la idea d’estavellar-se en un avió. ¡No ho entenc, si és una mort rapidíssima! Hi ha qui es tira quatre anys morint-se. Això sí que és preocupant. 

Aquesta setmana li ha tocat enterrar una persona estimada, el senyor Galindo, que vostè va llançar a la fama a ‘Crónicas marcianas’. ¿Com ho ha portat?
Amb disgust i pena. L’he plorat com un nen, però no queda més remei que empassar-se aquesta cosa sense sentit. És com si a l’estómac hi tinguéssim sorra i cada vegada que mor un ésser estimat, se’ns regirés. Jo ara estic així, remogut per dins. Però això és el que hi ha, la gent es mor, es mor Galindo, ens morim tots.

Parlem de la vida. Aquests dies està gravant de nou ‘Juego de niños’. ¿Quina sensació ha tingut al tornar al concurs amb què va debutar a la tele el 1990?
La de la magdalena de Proust: ha sigut pronunciar la paraula ‘gallifante’ i viatjar 30 anys enrere. Els nens han canviat molt. Els d’ara tenen més agilitat mental i són més savis amb les pantalles, però estan més desconnectats de la realitat no virtual.

No és la seva tornada a la tele, perquè hi surt habitualment comentant l’actualitat. ¿Què l’atreu d’aquesta faceta?
M’encanta ser tertulià. Soc feliç cada dia que vaig a ‘Al rojo vivo’ o a ‘La Sexta Noche’. Per a algú com jo, que he fet programes de diverses hores de durada, és un exercici d’humilitat. En píndoles petites, has de dir una cosa que resulti original i enginyosa, però que no sigui ni gaire dramàtica ni gaire còmica. No és fàcil.

El gènere té mala fama.
Umbral ja ho deia: sense èmfasi no hi hauria periodisme ni literatura. La tele ha de ser viva, intensa i amb contrastos. Per això aquests formats tenen èxit. A la gent li agrada la discrepància.

De vegades, hi ha enfrontaments forts. ¿No l’afecten?
En absolut, perquè és pura dialèctica, els atacs mai són ‘ad hominem’ ni personals, només hi ha debat d’arguments. Sembla que ens esgarrapem, però és venial. Jo amb Inda i Marhuenda m’ho passo molt bé

¿Cal trepitjar bassals tot i que et trenquin la cara?
En el meu cas, és un tret personal. Quan feia ‘Crónicas’ i em vaig posicionar a favor del ‘No a la guerra’, em van dir ‘rojo catalán de mierda’ i em van demanar que me’n tornés a Catalunya. Ara que soc crític amb el procés, hi ha qui diu: “Espanyolista de merda, ves-te’n a Madrid”. L’únic que he tret en clar és que per als dos extrems soc una merda. 

¿No l’afecta?
No, perquè parlo des del respecte i la consideració. Jo he sigut amb Junqueras a la presó d’Estremera, pateixo intensament el conflicte que hi ha a Catalunya i sento dolor per tots, no de forma partidista. La meva forma de ser és la contrària al conflicte que es viu a Catalunya, però és el que hi ha. 

¿Està seguint el judici al proces?
Sí, i estic en contra dels que diuen que hi va haver rebel·lió i que caldria aplicar el 155 demà mateix, i també dels que afirmen que la sentència ja està dictada. No, les proves cal demostrar-les en el judici, i tenint-les en compte, el tribunal decidirà. I pel que sembla fins ara, l’acusació de rebel·lió s’està desinflant, cosa que interpreto positivament.

¿Què anima a seguir a la primera línia a algú que, com deia la Lola Flores, ja té la llum pagada?
S’equivoca. Es va mitificar molt el que jo guanyava a ‘Crónicas marcianas’, es van dir barbaritats que no es corresponen amb la realitat. D’altra banda, la llum no para de pujar. Segueixo aquí perquè m’agrada. A la meva edat, anar al programa de Ferreras, veure'l treballar amb aquesta passió, viure de prop aquesta intensitat i després marxar a casa, és una satisfacció. 

Han passat 22 anys des que va estrenar ‘Crónicas Marcianas’. ¿Com es veu vostè avui?
Permeti’m que torni a Pla, que deia: “Si avui no m’ha passat res dolent, dolent de veritat, ¡ganga!”. Doncs això dic jo. Estic raonablement bé. Als 60 anys, que no em passi res greu és motiu de celebració. Escolti, ja ens cridaran. Mentrestant, seguim. 

Dades biogràfiques

Fill d’un agricultor que feia de transportista de bidons químics, Xavier Sardà i els seus quatre germans –entre ells l’actriu Rosa Maria Sardà- van créixer en una llar marcada per la mort de la mare quan ell tenia 7 anys. 

Després d’estudiar Periodisme, va treballar de cronista musical per a diversos diaris de Barcelona, fins que va fer el salt a la ràdio, on va crear el senyor Casamajor, l’ancià personatge que li va donar popularitat, primer a Radio Nacional i a partir de 1992 a la SER, on va presentar  ‘La Ventana’ entre 1993 i 1997.

Va debutar a la tele el 1990, amb el concurs ‘Juego de niños’ (TVE), però el seu èxit d’audiència més gran el va aconseguir amb ‘Crónicas marcianas’ (1997- 2005). Després ha fet diversos programes de curta durada i ha escrit cinc llibres. Actualment és comentarista polític a La Sexta i articulista a EL PERIÓDICO.