Joan Botam: "Va ser un espai de llibertat gairebé paradisíaca, de gran llum"

Ell va inaugurar la Caputxinada. Amb una sola frase, pronunciada a les 7 de la tarda, va convertir una assemblea en un acte revolucionari. «Vostès, tots, són hostes d’aquesta casa», va anunciar amb l’autoritat de ser el superior i el provincial de l’orde a Catalunya. Rebobinem: es feia de nit, els delegats estudiantils havien intentat dialogar amb Vicente Juan Creix i, després d’uns quants crits, li van assegurar que el ferotge comissari posava condicions per sortir que no eren justes ni honorables. «En aquell moment vaig mirar la comunitat i vaig llegir als seus ulls el mateix sentiment que el meu –explica el pare Botam–. Va ser una cosa instantània».

Barreja de gèneres i generacions

Amb l’empara garantida, hi va haver un contagi de coresponsabilitat. «No hi havia diferències de gènere, de generació, ni de sensibilitats –subratlla–. Era una lluita mancomunada contra l’opressió». I tot resultava impactant. Els joves frares estaven davant nois i noies desperts i preparats. Els estudiants, de bones famílies, van experimentar l’austeritat monacal. I l’hospitalitat franciscana va diluir l’anticlericalisme de més d’un dels 30 intel·lectuals. «A mi, que tenia un temperament de poeta, l’experiència em va fer gran», confessa. «Va ser un espai de democràcia, de llibertat gairebé paradisíaca, de gran llum. A la casa es va obrar un miracle: el del retrobament, la solidaritat, la reciprocitat, la lluita i l’alegria»,

Diàleg tens

Entre la policia s’escalfava en improvisades fogueres, el pare Botam –Salvador de les Borges per a la comunitat– se’n va anar a dormir tranquil. Però li venia un marró. L’endemà va demanar al xòfer que el portés en el Sis-cents a l’arquebisbat. Gregorio Modrego, general castrense, el va atendre amb correcció i, mirant-lo amb afecte, li va dir: «Jo l’ajudo». 

D’allà, se’n va anar a explicar la pel·lícula al governador civil, Antonio Ibáñez Freire, que després diria: «A aquest provincialet jo me’l carrego». Però davant la seva exigència de fer fora «tota aquella gentussa», el provincialet va respondre: «Reconec que és un alt funcionari de l’Estat i, per tant, té obligació d’obeir; però jo no sóc funcionari de ningú, quan arribi a casa, reuniré a tothom i el tindré informat del que en resulti».

Al sentir el relat, els resistents van esclatar en un «hem guanyat, hem guanyat!», i li van demanar a Botam resistir fins dissabte, quan les 500 famílies de tots podrien envoltar el setge policial. La cosa s’embrollava.

Notícies relacionades

1966 Assaig general de democràcia

Pere Portabella: "La Caputxinada va ser l'assaig general del maig del 68"

Dijous, els delegats van proposar entregar una llista amb tots els noms i sortir un per un. El superior va tornar a visitar el bisbe Modrego, que va comunicar la iniciativa al governador. Però no hi havia res a fer. «Llavors vaig anar a casa de Jordi Maragall, que em va rebre tot i estar al llit amb grip». Va telefonar a un conegut al ministeri, però aquest li va dir que el titular, Camilo Alonso Vega, acabava de sortir cap al Pardo. En aquell consell de ministres Franco va dir: «Vull que aquest assumpte [la Caputxinada] acabi com més aviat millor». Així que mentre Botam seguia esperant notícies de Madrid a casa de Maragall, la policia va iniciar l’assalt. Va arribar quan quedaven les restes. «Vaig tenir un sentiment de desolació estranyíssim –reconeix–. A l’hora de menjar només hi érem els frares».

La inquietud

«He viscut aquests 50 anys, no diré amb una inquietud, però sí amb un petit interrogant: ‘¿Vaig fer bé?’ –reflexiona–. La resposta de la comunitat no va ser explícita. Va ser un assentiment tàcit. És veritat que mai vaig sentir una sola protesta, però durant molt temps hi va haver més d’un silenci que em tenia preocupat». No obstant, gairebé amb 90 anys, segueix convençut que només era posible el sí rotund.