Junqueras revela el seu pas per l’arxiu secret del Vaticà: «Va ser una etapa apassionant de la meva vida»

Aquesta història no va començar a Roma, ni a cap despatx del poder eclesiàstic. Tot va començar en una residència del carrer de Casp de Barcelona, on vivia el jesuïta nonagenari Miquel Batllori. D’arrels cubanes, a les seves mans va anar a parar un llibre de Junqueras sobre les relacions entre Cuba i Catalunya en els segles XVIII i XIX. Era l’any 1997. Satisfet amb la lectura, va citar Junqueras, en aquell temps un aspirant a professor universitari d’Història. Després d’una llarga conversa, va preguntar a Junqueras si podia fer alguna cosa per ell. Ell va respondre que volia treballar a l’arxiu secret del Vaticà.

«Llavors ell va fer una pausa, que a mi se’m va fer molt llarga, i va dir: ‘Jove, francament, el veig molt verd», recorda Junqueras en conversa amb EL PERIÓDICO. «Vaig entendre que allò era un ‘no’ i em vaig aixecar per acomiadar-me, però llavors em va dir: ‘Segui, segui. No he dit que no». Se’n va anar a la màquina d’escriure i li va entregar una carta dins d’un sobre segellat, i amb l’ordre de dirigir-se a la porta de Santa Anna, la que dona accés al recinte vaticà. Dies després, Junqueras entregava la carta a un desconfiat oficial de la Guàrdia Suïssa. «La va llegir, la va tornar a doblar, la va guardar en un calaix, es va posar dret i em va saludar militarment». Va tornar poc després amb un ‘permesso pomeridià’ que donava accés a l’arxiu matí i tarda. Junqueras mai va arribar a saber què deia la carta perquè no la va poder conservar.

Documents i guardians armats

L’objectiu de Junqueras era accedir a documentació sobre les relacions entre el papat i les corts europees que expliqués què es deia sobre Catalunya durant la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Documentació que incloïa, entre altres coses, les cartes dels reis i prínceps europeus dirigides al Vaticà; les comunicacions dels nuncis pontificis –ambaixadors de la Santa Seu a cada cort–; les dels llegats pontificis –representants del Papa en nacions estrangeres– i les dels arquebisbes catalans comunicant-se amb Roma. «La quantitat d’informació era enorme i, per tant, era una oportunitat extraordinària», recorda el líder d’ERC. La llegenda diu que si es posessin totes les prestatgeries de l’arxiu en fila índia es podrien recórrer 85 quilòmetres de papers.

Per entrar a l’arxiu, Junqueras havia de superar sis controls cada dia. Els tres primers, més simples. Els tres últims, amb els membres de la Guàrdia Suïssa Pontifícia –el cos de seguretat del Vaticà– «ben armats». Sortia al migdia per dinar i tornava a la tarda. Dormia en una habitació llogada en un barri perifèric de Roma. Dins de l’arxiu, un no podia –ni pot– anar al seu aire i agafar documents de les prestatgeries. Ell accedia a la sala de catàlegs i, després de consultar-los, demanava els documents que li interessaven. Després els arxivers procedien a entregar-li la informació sol·licitada per començar llargues hores d’estudi.

Anècdotes i papes

Per Junqueras va ser una època d’estudi, però també prolífica en anècdotes. «Un dels arxivers em va explicar que hi havia molta documentació del segle XVI que no s’havia catalogat mai», recorda. El motiu és que era documentació que arribava de l’Europa protestant i que es col·locava en uns lligalls especials amb una etiqueta explícita: ‘Prohibida la lectura sota pena d’excomunió’. «Des del segle XVI no l’havia llegit ningú. Era documentació que no es podia llegir perquè no s’havia catalogat mai», explica.

Però hi ha una altra anècdota que sobresurt per sobre de les altres. En aquells set mesos solia passejar per un dels patis que connecta l’arxiu amb la Biblioteca Apostòlica. Allà va tenir l’ocasió de parlar amb membres de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’organisme vaticà encarregat de vetllar per la doctrina oficial de l’Església catòlica. Entre ells, el seu màxim responsable, un cardenal alemany anomenat Joseph Ratzinger. «Em preguntava d’on venia, què estudiava, què feia...», rememora Junqueras. Set anys després es convertiria en el papa Benet XVI.

La idea de Junqueras era utilitzar tota aquesta informació vaticana per començar a enfocar la seva tesi doctoral. Al final, per desig de la universitat, va haver d’orientar la tesi cap a altres assumptes vinculats amb les classes que va començar a impartir. No descarta algun dia recuperar tota la documentació i transformar-la en un llibre. El líder d’ERC és creient i aquella etapa també va contribuir a modelar la seva posició cap a la religió i l’Església. «L’Església catòlica té un mandat fundacional que és el missatge de l’Evangeli i el missatge de l’Evangeli és profundament humà i humanista», exposa.

Notícies relacionades

La fiscalia sol·licita que Narbona declari com a testimoni

Illa es fixa com a reptes el finançament, la llei d’amnistia i la quitació del deute

Si pogués parlar amb el Papa li demanaria que mantingués el compromís de l’Església amb «la justícia» i a favor «d’un món millor». No veu incompatible la seva fe amb el fet de ser un polític republicà i d’esquerres. Considera que el paper de l’església en la Guerra Civil espanyola i el franquisme –el paper d’una part, no de tota, matisa– va condicionar la percepció que es té d’ella. «Si fóssim irlandesos, pràcticament consideraríem republicà i catòlic com a sinònims», defensa.

Debats a part, defineix la seva etapa als arxius com a «apassionant». «Va ser apassionant des d’un punt de vista intel·lectual, personal i emocional», exposa. Els arxius vaticans no deixen de ser arxius d’Estat que només es desclassifiquen passats molts anys. Quan hi va ser Junqueras, es podia consultar documentació fins al 1922. En aquests moments ja comencen a poder consultar-se els documents del període relatiu a la Segona Guerra Mundial. Un període controvertit per a la Santa Seu pel paper que va exercir el papa Pius XII en relació amb els règims totalitaris. Alguns consideren que va ser massa tebi; d’altres defensen que es va atrevir a expressar amb vehemència el seu rebuig. La resposta, o les respostes, estan en aquest laberint vaticà. Se suposa que, a finals d’aquest segle, en alguna part també es podrà consultar la carta d’un jesuïta que va aconseguir el 1997 que un futur polític català franquegés les portes de l’arxiu.