"No em vaig plantejar deixar l’alcaldia cap dia"

El 15 d’abril del 2011, a Ada Colau li va canviar la vida "per sempre". Aquell dia va néixer el seu fill Luca. Una revolució vital que, just un mes després, el 15 de maig, es va accelerar a cavall de la primera gran manifestació del moviment dels indignats. Amb el sí que es pot com a lema impugnatori de la crisi econòmica, la corrupció política i el sistema bipartidista, el seu rostre va començar a quedar gravat a les retines dels ciutadans. Han passat 15 anys i tres vides: la de Colau activista, la de Colau alcaldessa de Barcelona i la de Colau fora de les institucions, però mantenint el lideratge moral del seu partit, els Comuns. "En essència, em sento la mateixa persona", resumeix a escassos metres d’on, llavors sense saber-ho, va començar a coure’s el seu salt institucional: la plaça de Catalunya de Barcelona.

Lluny de parlar en passat o de donar aquest cicle per acabat, deixa clar que, malgrat que el context és diferent, "el que significa el 15M no ha acabat". El seu llegat, assegura, és palpable perquè l’agenda política ha incorporat lluites com el feminisme, el dret a l’habitatge, contra el canvi climàtic i el racisme i, també, contra l’extrema dreta. De fet, és precisament pel qüestionament dels poders fàctics pel que considera que "els oligarques" s’han rebel·lat de manera "cruel i descarnada" per mirar de frenar-lo: "L’onada reaccionària que vivim és, precisament, per tot el poder que estàvem acumulant en aquest cicle de mobilitzacions. No arriba només per TikTok o per l’algoritme".

Querelles per tocar interessos

Admet que, precisament per això, els seus vuit anys d’alcaldia no van ser fàcils. "Jo era la primera dona alcaldessa de Barcelona i hi va haver molts atacs masclistes, però més substantiu que això van ser les querelles per tocar interessos i privilegis dels lobbies de la ciutat", assegura, després de constatar que a Jaume Collboni no li està passant el mateix perquè ell "no confronta" amb aquests poders. El cost no va ser només polític, sinó que, admet, també va ser personal. "Mirant enrere, ara soc conscient de la part de sacrifici que va suposar, però sense victimisme, perquè no em penedeixo del que vam fer", sentencia. És més, assegura que "ni un sol dia" d’aquells vuit anys es va plantejar anar-se’n per més que les "campanyes de desprestigi i les fake news" van ser dures per a ella i per a la seva família. "Sentia una responsabilitat històrica", resumeix.

De la pacificació de carrers i les superilles als edificis cooperatius d’habitatge i la unitat antidesnonaments, l’exlíder dels Comuns reivindica la seva herència a la capital catalana, però també l’historial d’"encerts i errors" de l’experiència municipalista, que considera que han de ser presos com un aprenentatge de futur per a l’esquerra: "Segur que hauríem volgut fer més coses de les que vam fer, però en vam fer moltes que eren impossibles". Una de les conclusions que extreu és que amb la gestió del dia a dia, que és "molt exigent", "no és suficient"; ni tampoc amb els partits, sinó que cal estar sempre connectat amb el carrer per no perdre la capacitat de transformar.

Lluitar els drets

Si el seu fill gran va néixer al caliu del 15M, el petit, el Gael, ho va fer el 2017, l’any del referèndum en plena ebullició del procés. Colau teixeix i entrellaça la seva maternitat amb la política perquè ella entén la vida com un tot en què el que és personal, els drets, cal lluitar-los. "He fet i faré política tota la vida", reconeix. Però això no significa que vulgui tornar a la primera línia. El seu nom no ha caigut en cap moment del candeler perquè, en realitat, mai se n’ha anat i perquè en els Comuns existeix el convenciment que el seu lideratge no té parangó en l’espai. Va poder anar a Madrid i va poder repetir com a alcaldable, però ho va rebutjar. "Estic disposada a ajudar, però no fa falta que sigui candidata". De fet, argumenta que necessitava "prendre distància de les institucions".

També tornar a l’activisme enrolant-se a la Flotilla per portar ajuda humanitària a Gaza, una missió que va acabar interceptada i amb la detenció dels seus membres per part d’Israel. Si no ha tornat a pujar a un d’aquests barcos és pel sofriment que va suposar per a la seva família que se sumés a una iniciativa en la qual es jugava la pell. Però si alguna cosa té clara Colau és que el seu espai polític ha "d’organitzar-se amb els moviments socials per obrir un nou cicle de mobilitzacions" que, pronostica, no tardarà a irrompre.

Com a presidenta de la Fundació Sentit Comú, el think tank dels Comuns, cavil·la sobre el com. "Sé que és difícil ser optimista en temps de Trump, Netanyahu i Milei destruint el món, però jo ja vaig viure amb la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) que la majoria social, quan s’organitza, és capaç d’aconseguir coses increïbles. Objectivament, fan por, però ells són minoria i nosaltres majoria", assegura. Es tracta, insisteix, que l’esquerra no comenci cada vegada de zero.

Unitat i més d’una cara visible

La "recepta màgica" per afrontar les pròximes eleccions generals i mirar de frenar l’extrema dreta, no la té, reconeix. Però sí algunes nocions clares del que cal fer no només amb vocació de "resistir" com l’actual Govern de Pedro Sánchez, sinó de "transformar" per atraure els que estan desil·lusionats: unitat de l’esquerra, que no és "simplement una suma de sigles", sinó un espai menys centralista en què es respecti la pluralitat –una cosa que considera que no sempre ha passat–, i hi hagi coralitat i no una sola cara visible. També una estratègia i objectius compartits no només entre partits, sinó "treballats" amb els moviments socials, ja sigui l’educatiu, pel dret a la vivenda o a favor de Palestina.

Notícies relacionades

El PP i Vox veuen un caire ideològic per canviar la posició d’Espanya

El jutge del cas Koldo va declinar investigar per la seva relació amb un dels advocats imputats

"Que els partits es posin d’acord no serà suficient", adverteix. Segons ella, a hores d’ara totes les formacions a l’esquerra del PSOE, des de Sumar fins a Podem, tenen clar el diagnòstic que "no es pot perdre ni un sol vot" i que, per tant, no es poden permetre anar cada un a la seva. "Només hi ha dues sortides: o autoritarisme o una democràcia més gran", conclou.

Així que en això està ara Colau, parlant amb moviments i partits, però havent recuperat la seva agenda Quo Vadis, sinònim de la recuperació de la seva "intimitat i llibertat". Perquè aquesta agenda en paper és la que només ella veu, mentre que durant l’alcaldia era digital i fins a un centenar de persones la supervisaven cada dia. Ha tornat a conquistar temps per passar amb la família, per llegir més enllà de les notícies i per "ballar amb les amigues". I sí, tot i que deixés empremta i tot i que cregui que tot ha valgut la pena, el que més li repeteixen pel carrer és: "Ada, tens millor cara".