D’anada i tornada
Les desgràcies mai venen soles. Una evidència que, no per assumida, arriba a l’acceptació quan els revessos s’acumulen. Fins i tot la fem nostra davant la tragèdia aliena malgrat que no ens incumbeixi personalment perquè sacseja la societat globalitzada a la qual pertanyem. És la influència de la imatge. De l’impacte emocional fruit d’una realitat que ens interpel·la perquè qualsevol de nosaltres hagués pogut ser allà i no poder explicar-ho. I ens commou el tremendisme que desprenen els documents il·lustrats per afectats, testimonis i tècnics convertits en protagonistes de cròniques que, pugnant per l’atenció dels espectadors, han anat avançant en un sensacionalisme periodístic ahir criticat i avui descolorit. Definitivament, el desplegament televisiu pels crims d’Alcàsser, tan vilipendiat aquella tardor del 92, només va ser el pròleg.
La tràgica setmana que tanquem quedarà als annals de successos per tres accidents ferroviaris i les seves conseqüències. Els sinistres d’Adamuz i Gelida deixen gairebé mig centenar de cossos sobre les vies i mantenen hospitalitzades altres persones. Els supervivents expliquen les seves històries ajudant així a la reconstrucció dels fets i aportant cúmuls d’emocions del primer sinistre de l’alta velocitat a Espanya i un altre més de les històricament castigades Rodalies catalanes. Afegim l’ocorregut a Cartagena on un tren de via estreta poc freqüentat va xocar amb una grua i ens queda un paisatge ombrívol per insegur d’un transport imprescindible per alliberar les autopistes d’automòbils, rebaixar el nombre de vols i controlar millor els nivells de contaminació.
Alhora, es desmenteixen frases grandiloqüents com la de l’estiu passat descrivint l’actual com "el millor moment històric del sistema ferroviari espanyol". La va pronunciar Óscar Puente Santiago (Valladolid, 15 de novembre del 1968).
"Innegable"
És evident que tres accidents en pocs dies, per causes tan dispars i en llocs distants, és infreqüent. També hauria de ser-ho fer cas omís els maquinistes i menysprear els seus informes que denunciaven manca de manteniment de les vies. Un fet menyspreat la tardor passada que curiosament coincideix ara amb la "possibilitat innegable" que la causa del descarrilament de l’Iryo es degués a l’estat dels raïls. Una expressió del ministre de Transport que, per cert, no li compraria la RAE, que li suggeriria utilitzar l’adjectiu probable. Almenys mentre durin les investigacions.
Notícies relacionadesEl que és innegable, això sí, és que Óscar Puente s’enfronta políticament a la pitjor crisi del seu departament i personalment a l’efecte bumerang dels seus habituals i àcids dards llançats per ell contra els seus contraris via xarxes. Activitat que va rebaixar en plena commoció per l’accident. Enmig de tanta especulació no s’haurien de perdre de vista els efectes no desitjats provocats per la divisió administrativa –que no efectiva– entre Adif i Renfe, una realitat que es va evidenciar en la roda de premsa, on no hi era Iryo, tot i ser el propietari del tren descarrilat.
En canvi, el taulell d’aquesta companyia era l’únic que estava obert a Atocha dimecres a la nit per atendre els passatgers afectats pels retards deguts a la reducció de velocitat imposada. Els usuaris van prendre a l’assalt les lleixes buides de les empreses públiques. Necessitaven carregar el mòbil per traslladar, ells sí, la falta d’informació a les seves famílies.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
