General Ballesteros: «No hem d’oblidar ni podem que el Marroc té reivindicacions molt serioses sobre territori espanyol»

Durant quatre anys de carismàtic comandament en el DSN, òrgan d’informació, coordinació i consell a la Moncloa, manejant informació de primeríssima línia ha viscut al centre de tremendes crisis: les protestes per la sentència del procés, la pandèmia de covid, la tempesta Filomena, el tsunami migratori sobre Ceuta, el començament de la guerra d’Ucraïna, el volcà de la Palma...

Avui, des d’un lloc d’assessoria en la indústria de la defensa, observa l’evolució de la guerra, el canvi tel·lúric als Estats Units, l’avanç imparable de la Xina, els nervis d’Europa... i veu Espanya escassament conscient dels perills exteriors, obsessionada en la seva polarització local.

La nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units té estupefacta Europa pel seu to agressiu contra els seus aliats. ¿L’ha sorprès?

En absolut. Els Estats Units estan tornant a la doctrina Monroe, però amb un corol·lari Trump. Com a europeus ens enfrontem a un nou ordre internacional en el qual els EUA tornen a l’aïllacionisme, que en realitat ha sigut la seva estratègia més freqüent des de la seva fundació. El 1947, el president Truman no vol que els europeus els tornin a ficar en les seves guerres, i decideix intervenir, desplegar tropes a Europa, en el que Nicholas Spykman, un professor de Yale al qual llegeix Truman, anomena el Rimland. Això és tot el que està al voltant d’un nucli dur europeu, el Heartland, que inclou part de Rússia, els països bàltics, Polònia... fins i tot Ucraïna. I Rússia vol tenir controlat aquest Heartland, la terra cor. Però ara els americans pensen que han tingut moltes baixes en guerres externes, el Vietnam, l’Iraq, l’Afganistan, i han gastat moltíssims diners que estan en el dèficit, en el deute amb el Japó i la Xina. Ara volen posar el focus en l’economia i la tecnologia, perquè l’amenaça que perceben és que hi hagi un poder hegemònic xinès en economia i tecnologia.

¿Rússia ja no els interessa?

El problema militar per a ells és una Rússia nuclear, no la Rússia convencional: no veuen que els carros russos arribin mai a territori americà. Creuen que el problema d’Europa és d’Europa. A mi m’agradaria continuar tenint el recolzament dels americans, però aquesta estratègia de seguretat dels EUA, que s’ha avançat, ens dona quatre anys; preserva l’OTAN, però tenim de moment quatre anys perquè Europa desenvolupi la seva pròpia defensa.

¿I aquesta animadversió de Trump per la UE?

Trump no vol negociar amb una organització supranacional, sinó Estat per Estat. Però als europeus no ens interessa jugar a aquest joc. Tots serem més febles si negociem individualment amb els Estats Units, la Xina, Rússia... Hem de tenir les idees clares. Els europeus estem davant un desafiament enorme, com mai l’ha tingut la UE. I la UE té un problema: el tractat de Lisboa, que és del 2010, no permet una integració ràpida i àgil de la defensa europea. La senyora Von der Leyen ha fet malabars, però primers ministres com Rutte, avui secretari general de l’OTAN, o Macron, han deixat clar que no volen un exèrcit europeu, perquè aquesta és... l’última ratio regis, que diem els d’Artilleria. L’última raó dels reis és la seva força armada, l’última raó de la sobirania nacional. I per perdre la sobirania nacional cal fer un recorregut molt llarg... Però cal caminar en aquesta direcció, i relativament ràpid.

¿Era necessari que l’Estratègia de Seguretat dels Estats Units es manifesti tan hostilment amb Europa parlant de democràcies fallides...?

Civilització en decadència, diu. Però és que això és fruit d’una diplomàcia no convencional. Trump és un polític de narratives, de titulars, que ha convertit el Despatx Oval en un plató de televisió, on tot té la seva simbologia. Hi ha el que és daurat, el seu gabinet per darrere seu quan fa alguna cosa, les firmes, que són la seva marca, rúbriques grans perquè es vegin a la televisió. Però el significatiu ara al Ddespatx Oval són les banderes. Sempre hi ha estat la nord-americana, és clar, però ara hi ha també les del poder militar, de la Navy, de l’Army, de l’Air Force, de l’Espai... Trump envia un missatge amb això: que el poder dels Estats Units es basa en el poder militar.

¿Ensenya les seves armes?

Però no vol cap conflicte. L’objectiu de la seva estratègia de seguretat és l’economia. Ha posat el focus a fer créixer l’economia de les classes mitjanes, i les guerres són cares, consumeixen recursos. Vol controlar Iberoamèrica i pacificar tots els conflictes. Farà intervencions puntuals, quirúrgiques, per aconseguir els seus objectius. Creu que Ucraïna ha costat molts diners. A més veu en aquest conflicte el possible origen d’una guerra nuclear, i això sí que afecta els Estats Units; no l’afecta una guerra convencional a Europa, però sí aquest escenari amb armament nuclear, que es traslladaria al pol Nord. Crec que Trump sí que vol continuar col·laborant amb els europeus, però avisa: «‘America first’». I ha introduït un altre canvi: una diplomàcia assertiva, desagradable, peculiaritat de Trump.

No li agrada com entenem la immigració...

Creu que la immigració desfarà la cultura judeocristiana. És curiós: a l’Estratègia de Seguretat es torna a parlar de religió; mai abans parlava de religió. Després de llegir l’estratègia, a ningú li pot estranyar que Trump, fa uns dies, fes una lloa a la Immaculada Concepció.

I vol recolzar partits ultres a Europa.

És perquè l’ajuden en la seva estratègia. Vol tenir relacions Estat a Estat, no amb tot Europa. Els partits d’ultradreta també estan amb la renacionalització i apartar la UE. Europa cometrà un gravíssim error si no sap veure el desafiament que té davant. Això va més enllà d’esquerres i dretes, va de saber unir-se per ser més forts, no per atacar ningú, sinó per moure’s amb comoditat en aquest nou ordre mundial que ens estan creant entre els Estats Units, que torna al seu aïllacionisme, i la Xina, que vol ser el líder econòmic, industrial, tecnològic...

I militar.

Militar a la seva àrea. Els Estats Units volen llibertat de circulació al mar de la Xina meridional, però no crec que arribin a xocar. El problema és Taiwan. La Xina vol tancar la zona amb les seves illes com un mar interior, pel qual només passi qui ella autoritzi. Xi Jin Ping va dir que vol que en aquesta legislatura Taiwan s’integri a la Xina. I això significa canviar-li la bandera i l’exèrcit; o sigui, les claus de la sobirania. El món sencer depèn dels microxips de Taiwan. Només TSMC fabrica el 54% dels microxips del món. Els Estats Units els han demanat que li construeixin dues plantes. El dia en què sigui autosuficient amb aquest producte, no tindrà problema que la Xina absorbeixi Taiwan.

¿Trump és el millor que li ha passat a Putin?

Sí, sens dubte. Putin no s’asseu en aquest moment a negociar amb Ucraïna perquè creu, amb raó, que Trump deixarà de recolzar Zelenski.

¿I això està prolongant la guerra?

Sí, perquè Putin entreveu que pot arribar als objectius que tenia, apoderar-se de Nova Rússia, tot el sud d’Ucraïna, deixar Ucraïna sense sortida al mar i tenir un govern a Kíiv que s’entengui amb Moscou perquè no pot sostenir-se el país sense exportar els cereals per via marítima. A Putin li falta encara part de Donetsk, gairebé tot Kherson, Odessa... El normal, després de tantes baixes com ha tingut Rússia és que Putin estigués desitjant asseure’s a negociar el final de la guerra, però creu que el que ha conquerit ja és seu, i vol parlar de la resta.

Quan Putin no hi sigui ¿serà pitjor l’hereu?

No ho sabem, però és una de les possibilitats.

I aquí, per fer una dissuasió efectiva, ¿fa falta una lleva massiva, recuperar el servei militar?

És el que està fent Suècia, Finlàndia... Alemanya ha anunciat un voluntariat de 80.000 homes; si no aconsegueix reclutar-ne tants, farà una lleva. França ha posat la meta en 10.000, però és que té una reserva molt nombrosa. Espanya té molt pocs reservistes i no prou ben tractats; no està en condicions de fer una lleva massiva, tornar al servei militar. Però sí que pot generar una reserva. Tot i que el primer que ha de fer és pagar als seus soldats un sou digne.

¿Europa ha de témer, a més de la desinformació russa, una ingerència desinformativa nord-americana?

Els americans han tingut una altra manera d’influir, les pel·lícules, Hollywood... no han fet campanyes de desinformació com sí que les ha fet Rússia. En aquest camp Rússia té avantatge, i més ara amb les xarxes socials i els bots. Al final la política i les relacions internacionals es converteixen en un conflicte de narratives. Allà triomfa Trump perquè és un home televisiu. Cal recordar aquella escena de bronca que munten a Zelenski al Despatx Oval. Quan acaben, se sent dir a Trump: «Ha sigut un molt bon programa de televisió». I aquesta és la clau.

¿Espanya està més insegura que abans?

Més insegurs que abans de la guerra d’Ucraïna, sens dubte. I al Sahel també, perquè allà hi ha els principals focus de terrorisme gihadista, a la nostra frontera de seguretat. Espanya pertany a l’OTAN i a la UE. Ningú considera la Unió Europea una organització defensiva, però l’article 42 del Tractat de Lisboa és semblant a l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord. Diu que si un país és atacat, els altres han de respondre com si els haguessin atacat a ells. D’altra banda, el Mediterrani continua sent un mar molt important. I la clau de l’estret de Gibraltar la continua tenint Espanya. Per això Espanya continua sent un país molt important per als Estats Units. I hauria de ser viceversa per als espanyols. A Espanya qualsevol pot pensar que som molt lluny de la frontera amb Rússia, però som a només uns minuts dels seus míssils. Rússia ha anat ficant part dels diners que guanyava en míssils hipersònics. Durant decennis Europa ha estat deixant en mans dels Estats Units la seva protecció. Tenim millor Estat del benestar que els americans perquè no hem necessitat gastar tant com ells en defensa, i això els fa mal. Ara els països d’Europa proven de molestar el mínim possible l’administració Trump, perquè no s’acceleri una ruptura i perquè som deutors.

Van amb compte.

Hem de ser conscients que estem perdent el paraigua i que no tenim prou capacitat industrial de la defensa. Josep Borrell, que ha sigut un magnífic representant de la UE, va veure venir el problema. Si volem asseure’ns a la taula i no ser part del menú, com deia Borrell, els europeus hem d’unir-nos. Avui tenim el 25% del PIB mundial, i el perdrem. Si no som capaços d’ajuntar-nos, perdrem el nostre Estat del benestar. Si no ens defensem junts, ho haurà de fer cada país pel seu compte, i això és molt més car; i la despesa en defensa resta inevitablement despesa en benestar.

¿Contribueix a la nostra inseguretat la relació del Marroc amb els Estats Units i Israel?

Sí. Em preocupa aquesta aliança. El Marroc té ara un aliat molt fort, que és Israel i la seva tecnologia. Originalment no va contra nosaltres, sinó mirant al conflicte del Marroc amb Algèria, però no hem d’oblidar-nos ni podem que el Marroc té reivindicacions molt serioses sobre territori espanyol. És fonamental col·laborar amb els veïns en lluita contra el terrorisme, en la immigració irregular massiva... Però cal deixar molt clar el que acceptem i el que és inacceptable per a Espanya.

La generació que està viva ara a Europa ¿veurà la guerra d’aquí a uns anys?

Espero que no. L’èxit i la sort de la meva generació és que hem mantingut Espanya en pau. Ara, tapar-se els ulls no resol el problema: l’engrandeix. Si et mostres feble ets un objectiu fàcil per a qui té discrepàncies amb tu. La dissuasió és l’eina, però ja no és com als 60 i 70, quants carros tens tu i quants en tinc jo. Ara és la qualitat, el diferencial tecnològic, la tecnologia sobirana és el que et fa veritablement fort. I en això tot Europa ha de treballar.

¿La tecnologia és l’única gran clau actual de la defensa?

Avui les estratègies híbrides també permeten aconseguir objectius d’un abast tremend... inicialment sense disparar un tret. Sabem com defensar-nos de les estratègies híbrides, i això no toca només el tema militar: és un tema econòmic, mediambiental, d’infraestructures crítiques... Entra tota la població en la defensa. Tota la societat ha de tenir consciència dels riscos de ciberatac, per exemple. Avui el teletreball està molt estès a les empreses, accedir un senyor des de casa seva a la xarxa de l’oficina, i d’allà a l’administració... Si aquest accés no es protegeix, podem tenir enormes problemes. Exemple: un ciberatac contra el ‘handling’ d’un aeroport paralitza els vols perquè no es poden fer les coses a mà. I si un ciberatac contra un hospital té èxit, aquest hospital no pot tractar els malalts, perquè tots els expedients són als ordinadors.

Vostè dirigia el Departament de Seguretat Nacional (DSN) quan el Clínic de Barcelona va patir el seu gran ciberatac.

Sí, i presidia el Comitè Permanent de Ciberseguretat. Vaig haver de tractar bastants casos greus...

Atacs ¿de qui?

És difícil atribuir-los. Als informes del Centre Criptològic Nacional surten a col·lació APTs (agrupacions de ‘hackers’), i les APTs solen ser estatals, de Rússia, de la Xina, de Corea del Nord, de Veneçuela...

Vostè el 2019, sent director del DSN, va viure una etapa crítica del final del procés, la posterior a la sentència contra els líders...

Va ser la primera gran crisi en què va participar el departament sota la meva direcció.

Ha sigut fallida la investigació judicial sobre ingerència russa en el procés...

Segons la meva opinió sí que n’hi va haver. A Rússia li interessa debilitar la Unió Europea, i per tant els estats membres. I el procés va ser un risc enorme de trencar Espanya.

¿Va ser el moment més greu que va viure al DSN?

No. La crisi de la covid va ser la més greu, perquè va produir més de cent mil morts. I això són paraules grosses. S’havien de veure les xifres cada dia: posaven els pèls de punta. I les conseqüències tremendes que té tancar un país. Una de les coses que es van haver de fer va ser repatriar 23.000 espanyols que eren a l’exterior, quan s’havien de tancar els aeroports o quan ja estaven tancats. Molts eren estudiants de l’Erasmus. No pots deixar un xaval tancat en una habitació d’un país que es tanca. Va ser tremend. I, a més, el país havia de continuar menjant, i tota la cadena alimentària havia de continuar funcionant...

¿En algun moment va pensar que ens guanyava el virus?

No. Jo pensava que abans o després es trobaria la vacuna. I la UE va treballar molt bé: en comptes que cada país fes una aposta pel seu compte, fer-la tots junts. Fer una aposta és anar a un laboratori i dir-li: «Et compro les teves vacunes quan les descobreixis», i per dir això va tenir molta més força la UE que un país en solitari. Un exemple d’una UE que funciona bé.

Però també hi havia fallades molt notables...

L’exemple dolent va ser l’aprovisionament d’epis i material sanitari. Allà cada país va anar pel seu compte. I va sortir malament. A Espanya, en un primer moment, es va intentar fer-ho de forma conjunta, però no va poder ser: l’Administració central no té mitjans. Es va fer per comunitats i va ser molt més complicat.

¿I no els arribava el rumor que hi podia haver espavilats, aprofitats, lucrant-se de més?

No. Hi havia gent que trucava i et deia: «Tinc dos contenidors al port a Amsterdam, amb X milions de mascaretes». I exigia cobrar per endavant. I l’Estat li havia de dir: «No puc fer això, necessito un mínim de garanties». El DSN no se n’ocupava, però sí que és veritat que va caldre eliminar controls normals de l’Estat. Els xinesos no esperaven que es convoqués un concurs. La Xina et deia: «Aquest és el preu. ¿Quantes en vol?» I calia pagar per endavant i esperar que fabriquessin. I si es creuava algú pel mig... Es va haver de fer un sistema de compres d’emergència. Els xinesos no et venien res si no era pagant per endavant.

En cas d’haver seguit en el DSN, ¿quin hauria sigut el seu consell a l’hora d’adquirir tecnologia a Huawei?

Huawei és una empresa important i amb productes més barats, però, com totes les empreses de la Xina, té obligació d’informar el seu govern. El ‘hardware’ que s’ha adquirit per emmagatzemar escoltes policials no està connectat a internet i no té riscos de fuga d’informació, però jo, per una deformació professional, malgrat tot potser hauria triat una altra empresa...

Miri com està la política. Vostè és expert en desinformació i ingerència. ¿Els espanyols ens enfadem solets o ens enfaden des de fora?

En tenim la culpa tots. La polarització és el principal problema que té Espanya. I és un problema que es crea dins. La societat necessita una majoria en els partits polítics que sigui capaç d’entendre’s. La polarització impedeix al poble espanyol establir els seus objectius. Ens exalten des de dins, i els de fora ajuden tot el que poden. Però ens exalta dins també el periodisme. Vegin-se les taules de tertulians. Mai són capaços de posar-se d’acord en el mínim. Predomina el titular; l’anàlisi ha desaparegut, i cada un es realimenta a la seva xarxa social. Si des del periodisme no s’intenta traçar ponts entre uns i altres, anem malament.

Notícies relacionades

Catalunya invertirà 412 milions per renovar 20 barris degradats

Sumar demanarà al PSOE una reunió de la coalició

Si el seu col·lega Gutiérrez Mellado aixequés el cap...

Jo soc un admirador de la Transició, perquè els ponts van funcionar entre ideologies radicalment oposades. Ara, ¿per què no hi ha aquest diàleg? Sembla com que es fomenti la radicalització perquè ningú passi d’un costat a l’altre.