El ‘no’ a la iniciativa legislativa popular

Aquesta és la història de com els espanyols gairebé van arribar a tenir aquest dret i el van perdre en tot just una hora de debat el 1978. Una "retallada" de la democràcia contra la qual només es va oposar Manuel Fraga.

Quan els set pares de la Constitució van acabar de redactar el text, després de 29 llargues jornades, a finals de 1977, els ciutadans espanyols tenien, en potència, la capacitat de plantejar reformes de la Carta Magna. No era senzill. Es requerien mig milió de firmes per elevar una proposta a les Corts Generals, però el camí estava marcat. No obstant, sis mesos més tard i després d’un debat que amb prou feines ocupa cinc folis de les més de 3.800 pàgines que contenen les 67 sessions parlamentàries per tramitar la Constitució, aquesta via es va tancar per sempre.

La "desnaturalització"

Va ser el 20 de juny de 1978, en l’última reunió de la comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques, quan Gabriel Cisneros, que gaudia ja de la categoria de pare de la Constitució, va defensar l’esmena d’Unió de Centre Democràtic (UCD) per eliminar del procediment de reforma de la Carta Magna la iniciativa legislativa popular. Ho va fer, tot i el risc de fomentar la "partitocràcia", perquè donar aquest poder als ciutadans "desnaturalitzaria" la "rigidesa" que s’havia donat al procediment per canviar la Constitució.

Li van respondre tres més d’aquells set progenitors que va tenir la Constitució. Gregorio Peces-Barba, del PSOE, i Jordi Solé, del PSUC, li van donar la raó a Cisneros. El diputat socialista, que anys després seria president del Congrés, va assenyalar que permetre aquest tipus d’iniciatives a la ciutadania no tendia a "afavorir l’existència de la democràcia, sinó, per contra, a causar-li greus dificultats".

El parlamentari comunista, que més endavant acabaria sent ministre de Cultura, va proporcionar un altre argument: eliminar aquest dret de la ciutadania reforçava "el protagonisme del Parlament i dels partits polítics com a canals d’expressió".

La "massa de ciment"

Notícies relacionades

La corrupció desanima les federacions del PSOE

La reconciliació de Junts i el PSOE depèn de la tornada de Puigdemont

En el debat, Fraga es va quedar sol. El més vinculat al règim franquista, havent sigut ministre d’Informació i Turisme de 1962 a 1969, va ser qui va defensar amb més gosadia la necessitat de mantenir aquest dret dels ciutadans. Aquell 20 de juny va defensar una Constitució que no fos "una massa de ciment que pogués emportar-se per davant" un ràpid canvi social, sinó que tingués "una sèrie de sobreeixidors" per "donar sortida a les noves necessitats socials i, per descomptat, també donar garantia al que ja s’ha pactat en el text constitucional".

"La veu del poble, si no és la de Déu, ha de dir l’última paraula en democràcia", va sentenciar, en un exemple clar de com alguns jerarques del franquisme van saber llegir que la seva supervivència política passava per emmotllar-se al nou règim. En aquest mateix discurs, va asseverar que aquella "nova retallada" a la democràcia semidirecta era "un error greu". Ningú el va escoltar. Un mes després, en el ple del Congrés, va tornar a fer el mateix al·legat. Ningú li va respondre. Encara quedaven per davant 32 sessions parlamentàries, però l’assumpte no es va tornar a debatre. I així, vostè, ciutadà, va perdre el dret a plantejar reformes a la Constitució.