Sofia i Letizia, dos estils i un objectiu: sostenir la Corona

Patrycia Centeno, que forma i assessora en estratègia estètica i política, ho resumeix amb contundència. A Sofia la defineix com a reina gairebé des del «bressol», una dona preparada «per ser-ho» i que no s’ha desviat del rol tradicional d’«acompanyament» a Joan Carles I. «És empàtica, tendra», afirma. A Letizia, en canvi, la descriu com «una plebea» que en la seva vida adulta, quan el seu caràcter ja estava format, va haver d’emmotllar-se a un nou paper en una «institució anacrònica». Aquest xoc a l’arribar a la família reial espanyola i la formació exprés que va rebre, continua Centeno, la van portar a posar-se un «escut» i a «protegir-se», cosa que contribueix que sembli «distant», tot i que apunta que, a partir del 2014, ha notat certa obertura. «Crec que es va dir a si mateixa que, com que té tanta facilitat per parlar en públic i per expressar-se, ho aprofitaria i s’ha llançat a professionalitzar el seu paper», explica.

En aquesta apreciació coincideix Carmen Remírez de Ganuza, que va cobrir la Zarzuela per a El Mundo després de l’abdicació i ha escrit diversos llibres sobre els Reis i l’hereva (‘Leonor, el futuro condicionado de la monarquía’). Remírez de Ganuza considera que totes dues reines són «professionals» com a consorts, cada una en el context que li ha tocat. Sofia, «per prioritzar les exigències o la pròpia discreció de la Corona sobre les tragèdies personals i familiars», i Letizia, pel seu «afany en l’ofici de representació». Afirma que el seu «tarannà perfeccionista» i la seva formació com a periodista li han permès demostrar les seves aptituds en «la seva manera de parlar en públic» i en «la seva destacada preparació i informació sobre els assumptes per tractar».

«Família irreprotxable»

També creu que aquesta manera de ser l’ha imprès a la família, sobre la qual, segons la seva opinió, durant anys ha exercit «un domini privat, reservat, gairebé blindat respecte de l’opinió pública i dels ‘familiars’ del Rei’, abans d’obrir-se, amb la majoria d’edat de les hereves, a les funcions pròpies de la Corona. El resultat, afegeix, és «una família objectivament irreprotxable» fins al dia d’avui, en contrast amb els escàndols protagonitzats per altres membres com Joan Carles I i Cristina pels negocis del seu exmarit, Iñaki Urdangarin.

Aquesta protecció de les seves filles també la destaca Carmen Enríquez, que va informar sobre la monarquia a TVE entre el 1990 i el 2007, una llarga etapa en què va tractar les dues reines, de les quals ha escrit diversos llibres, entre d’altres, ‘Sofía. Nuestra reina’. Enríquez recorda la gran quantitat d’imatges que hi ha de Felip i les seves dues germanes de petits. «Amb Elionor i Sofia ha sigut totalment diferent», remarca, tot i que assenyala que l’«interès mediàtic» era semblant. Remírez de Ganuza atribueix aquella exposició de llavors a les «exigències del guió d’una monarquia acabada d’instaurar» que necessitava vendre’s als espanyols, una cosa que ara Letizia no ha hagut de conquistar. Només ho ha de mantenir. Per ara, la principal crisi que ha viscut com a Reina ha sigut la fortuna oculta de Joan Carles I, que es va conèixer el 2020 després d’unes revelacions de la premsa estrangera.

Classes per a Elionor

Centeno considera que hi ha «moltes carències» en el capítol de l’exposició pública de la família reial davant els mitjans. «L’única funció que té la monarquia és la de ser imatge (...) I van a remolc de les altres Cases. Està bé que s’inspirin, però podrien ser una mica originals», apunta abans de queixar-se que la princesa Elionor «no sàpiga respirar» quan llegeix discursos. «La família reial britànica pren classes d’interpretació. No entenc a què estan esperant», afegeix.

Enríquez detecta un replegament notable dels actuals Reis en l’aspecte comunicatiu. «Abans, en els viatges a l’estranger Joan Carles I i Sofia sempre es guardaven una reunió amb els periodistes que havien anat a cobrir tot el programa. Eren 40 o 45 minuts de cafè en què sempre explicaven anècdotes de les visites i et donaven contingut. Ara, aquests Reis no ho fan», lamenta.

A Enríquez també li crida l’atenció que, així com va veure Sofia com la perfecta «acompanyant» de Joan Carles, creu que Letizia «no assumeix» aquest paper «perquè vol donar un sentit més essencial a les seves aparicions». «Protagonitzar els viatges d’Estat i protagonitzar els seus propis actes», afegeix. De fet, l’antiga periodista de TVE la troba a faltar en més inauguracions, discursos i visites a les quals acudeix el Rei, però ella no, tot i que «no tingui cap activitat pública aquell dia».

Les agendes

Notícies relacionades

¿De què s’acusa Jordi Pujol i la seva família? Els arguments del fiscal i de la defensa

Claus d’una setmana com no n’hi ha

Un altre dels moments importants de totes dues és quan van haver de definir la seva pròpia agenda institucional a l’assumir el càrrec. La primera va crear la Fundació Reina Sofia, una organització sense ànim de lucre enfocada en projectes d’educació, inclusió social, medi ambient, dona i salut, una plataforma que li va permetre materialitzar la seva voluntat de ser «útil als altres». «És la seva obsessió. Sap que té una posició de privilegi i vol utilitzar-la per ajudar», explica Enríquez. Letizia va decidir no replicar la creació d’una fundació, però després de convertir-se en Reina, a més de rebre les presidències que ostentava la seva sogra fins aleshores (com la Fundació d’Ajuda contra la Drogoaddicció o la presidència d’honor a Unicef Espanya) i d’encarregar-se dels viatges anuals a l’estranger per donar visibilitat a la cooperació espanyola, va intensificar la seva participació en iniciatives sobre temes socials: malalties rares, igualtat de gènere, alimentació saludable i lluita contra l’explotació sexual de dones.

«Sofia ha recolzat la música clàssica per inclinació personal. I per la mateixa inclinació, Letizia posa a prova la seva posada al dia en les últimes fites cinematogràfiques, literàries o tecnològiques. Totes dues projecten en la seva imatge una certa distància: Sofia, per no haver superat mai el seu accent estranger; Letizia, per la rigidesa derivada del seu propi caràcter. Però una i una altra han construït els seus propis ponts amb l’Espanya civil», conclou Remírez de Ganuza.