Feijóo i Ayuso, desacords, equilibris i coincidències

Aquest 2025 els populars compleixen trenta anys consecutius en el govern autonòmic, una marca només superada pels gairebé quaranta anys del PSOE a la Junta d’Andalusia. I això ha sigut una bona notícia per a la dreta en termes de poder i d’impuls electoral, no hi ha cap dubte, però alhora una crònica font de conflictes entre la Puerta del Sol, el vell edifici que allotja la seu del Govern regional al costat del quilòmetre zero d’Espanya, i el carrer Génova 13. O, si es prefereix, entre la planta primera d’aquesta última direcció, on opera el PP de Madrid, i la resta de l’edifici, especialment la mítica planta setena avui ocupada per Feijóo.

De conflictes n’hi va haver, i no menors, entre Alberto Ruiz-Gallardón, president madrileny entre el 1995 i el 2003 , i José María Aznar, president del Govern en gairebé idèntic període; i entre Esperanza Aguirre, que va prendre el relleu de Gallardón i es va mantenir a Sol fins a la seva dimissió el 2012, i Mariano Rajoy, el temps de la Moncloa i al capdavant del PP va coincidir succintament amb el d’Aguirre. Més recent hi ha l’ocorregut anys després entre Ayuso i el llavors líder del partit, Pablo Casado, els dos amics de joventut que van acabar en una de les guerres fratricides més cruentes que es recorden en el partit.

Feijóo va arribar el 2022 precisament com a conseqüència d’aquest duel final entre Ayuso i la direcció del seu partit, que va sortir derrotada i Casado fora de la Presidència, tot i que les suspicàcies que aixecava l’ex número dos de Casado, Teodoro García Egea, no eren menors entre la resta de barons autonòmics, inclòs el llavors president de la Xunta de Galícia. Aquest va tenir clar des del principi que no es podia discutir gens ni mica el comandament a la plaça d’Ayuso en el PP de Madrid, l’origen del seu conflicte amb Génova, i en el seu dia amb l’alcalde de la capital, José Luis Martínez-Almeida.

‘Pau per territoris’

Fent bona la terminologia encunyada en el seu dia en el conflicte del Pròxim Orient, avui de rabiosa actualitat, i òbviament salvant totes les distàncies, Feijóo i Ayuso van començar la seva cohabitació política, el primer en la setena planta de Génova, la segona en la primera, sobre la premissa de ‘pau per territoris’. El nou líder del PP no s’immiscuïa en Madrid, ni ho ha fet, i Ayuso tampoc, o almenys no massa, en la cúpula nacional dels conservadors, plena de dirigents gallecs i andalusos. Això últim evidencia l’ascendent que sí que ha tingut en aquesta direcció el president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, que des del primer moment va col·locar dos dels seus homes, Juan Bravo i Elías Bendodo, antics consellers del seu Govern, a la cúpula popular, on segueixen com a vicesecretaris. El rastre d’Ayuso en aquesta direcció política és molt més difús.

Avortament

Partint d’aquest ‘pau per territoris’, les coses entre els veïns de la setena i la primera del 13 de Génova s’han desenvolupat amb equilibris, diversos desacords que no han fet descarrilar la relació, sobretot comparat amb els antecedents, i també coincidències. I tot dins d’un fil de comunicació entre Feijóo i Ayuso que sempre s’ha mantingut. Paradoxalment, l’avortament s’ha colat aquesta setmana entre els motius de desacord, quan a priori els dos líders, i així ho acredita el seu historial de declaracions, coincidien en la visió més oberta dins del gran partit de la dreta espanyola sobre la interrupció voluntària de l’embaràs.

Però Ayuso, la mateixa que fins i tot es va pronunciar fa uns anys en contra del permís parental per a les menors que volguessin avortar (l’única objecció de Feijóo a la llei de terminis aprovada en temps de José Luis Rodríguez Zapatero) s’ha despenjat ara amb una oposició al registre de metges objectors al qual la llei obliga, i que la presidenta madrilenya va arribar a titllar de «llista negra», en les seves sonades paraules de dijous passat a l’Assemblea de Madrid. Feijóo va haver de sortir a la palestra, després que Pedro Sánchez elevés la qüestió a una amenaça a les dones a Espanya, amb un contundent comunicat en què va replicar, sí, en termes molt durs el president del Govern, acusant-lo d’«utilitzar» les dones, però on també va embridar, o va mirar de fer-ho, l’actitud d’Ayuso. Alguns dels portaveus de Génova, com la vicesecretària de Coordinació Sectorial Alma Ezcurra o el d’Igualtat, Jaime de los Santos, van defensar divendres que el PP complirà amb la legalitat vigent referent a l’avortament.

Gaza

La crisi de Gaza ha suposat sens dubte un altre dels desacords seriosos entre Génova i el PP de Madrid. Tot i que potser es podria dir entre els d’Ayuso i la resta de les divisions autonòmiques del partit. La presidenta madrilenya és l’única que en tot moment, fins i tot en el pitjor del setge israelià sobre la Franja i el col·lapse d’aquesta fruit del bloqueig de l’ajuda humanitària, ha mantingut una defensa fèrria i sense embuts d’Israel, denunciant com a antisemitisme moltes de les crítiques al Govern de Benjamin Netanyahu, mentre homòlegs seus com l’esmentat Moreno, o la presidenta extremenya, María Guardiola, arremetien contra Tel-Aviv i fins i tot utilitzaven el terme genocidi per referir-se a l’ofensiva sobre Gaza.

Al contrari que en l’assumpte de l’avortament, la discrepància de Feijóo amb Ayuso en aquesta ocasió va ser menys contundent, i va tenir passos enrere, com quan després d’haver criticat obertament Netanyahu en una sessió de control al Congrés davant de Sánchez, va modular notablement la seva posició amb prou feines quaranta-vuit hores després en la clausura a Madrid del Campus de FAES al costat de José María Aznar, precisament quan l’expresident havia denunciat que una derrota d’Israel suposaria, per tant, «la d’occident».

Acord en la quitança de deute

On Feijóo i Ayuso han aconseguit aquests tres anys de cohabitació una harmonia gairebé total, igual que la del president del PP amb la resta dels seus barons autonòmics, és en tot allò relatiu al finançament autonòmic, davant l’intent de la Moncloa de crear fissures en els governs regionals de la dreta (la majoria dels disset) plantejant-los una quitança del deute per valor de més de 80.000 milions d’euros.

Notícies relacionades

La gravació de Koldo que apuntala l’acusació de l’UCO sobre la implicació de Cerdán en la trama: «Fa tres anys hi eres tu»

Sánchez viatjarà dilluns a Egipte per a la firma de l’acord que posa fi a la guerra a Gaza i coincidirà amb Trump

Ni en la conferència de presidents de finals del 2024 a Santander, ni en la d’abans de l’estiu a Barcelona, va trobar Sánchez un sol dirigent del PP que acceptés el seu pla, fins al punt que els populars van presumir que no s’hagués trencat la seva posició conjunta, malgrat les enormes diferències de les comunitats que governen, des de les molt riques Madrid i la Comunitat Valenciana, la molt poblada Andalusia o les regions més envellides i deshabitades de la geografia nacional, cas de Castella i Lleó, Galícia o Extremadura. Per als populars, la quita no és més que una excusa per fer digerible un futur acord amb Catalunya sobre les bases del concert econòmic pactat pel president Salvador Illa amb ERC, una cosa que consideren una línia vermella infranquejable.

Així, entre acords i desacords, i sempre buscant l’equilibri, continuarà transcorrent la relació entre Feijóo i Ayuso, que molt freqüentment han coordinat en privat les seves estratègies. El pla és que la presidenta madrilenya revalidi la majoria absoluta en les autonòmiques del maig del 2027 i que aquell mateix any el líder del PP aconsegueixi desbancar Sánchez de la Moncloa, una cosa que se li va resistir contra pronòstic el 2023. Llavors la cohabitació seguiria entre la Moncloa i Sol, cosa que no és garantia que no segueixin els desacords, com va passar amb Rajoy i Aguirre, i abans amb Aznar i Gallardón. Si alguna d’aquestes dues previsions electorals no es compleix, sobretot la segona, esclataria una crisi de conseqüències impredictibles a la dreta, i en la qual Ayuso tindria molt a dir. Com va passar amb Aguirre després de la derrota de Rajoy davant Zapatero el 2008. El temps dirà.