Anàlisi de la reunió a Brussel·les: Salvador Illa i Carles Puigdemont trenquen el gel

Tots dos van accedir a posar sense banderes, tot i que Illa ha tornat a penjar l'espanyola a la seu de la plaça de Sant Jaume i Puigdemont no es treu de sobre ni la senyera ni l'europea. Davant una escenografia més aviat sòbria, i emmarcats entre dues plantes, van comentar la jugada davant les càmeres després d’una encaixada més que cordial. I així Illa i Puigdemont van trencar el gel i van fondre els blocs del procés.

Tant als equips dels polítics com als periodistes els va sorprendre l’intercanvi de somriures i anècdotes. Els gabinets, pilotats per Eduard Rivas per part del Govern, i per Josep Lluís Alay per part de Puigdemont, es van encarregar durant la setmana anterior d’anar guanyant una confiança que encara no existeix, però que a partir d’aquest dimarts pot començar a generar-se. Illa i Puigdemont saben moltes coses l’un de l’altre, però sempre a través de tercers. Fins aquest dimarts no s’havien vist cara a cara, ni s’havien mirat als ulls, com ara li demana Jordi Turull a Pedro Sánchez.

La cita s’ha cuit durant mesos per trobar la data precisa i idònia per a tots dos. El president fa mesos que exigeix celeritat als jutges perquè apliquin l'amnistia a Puigdemont, un gest que el líder de les files postconvergents agraeix, però creu que els socialistes han de fer i poden fer més per assegurar el seu retorn a Catalunya sense ser detingut. A cap dels dos se li ha escapat aquest dimarts la imatge de Puigdemont en la seva tornada fugaç i posterior fugida el dia en què Illa va ser investit, però la seva reunió, un any i pràcticament un mes després d’aquella jornada, obre un nou capítol en la seva història. I Puigdemont fa mesos que no entra directament al fang, conscient que els seus acords amb Pedro Sánchez són vitals perquè la formació tregui rèdits de la negociació que siguin després una arma electoral davant d’ERC.

Un ‘win-win’

Amb aquesta reunió, tant Illa com Puigdemont han aconseguit aparcar els retrets, però no per això acaben els recels. Després que Junts investís Sánchez president del Govern, Puigdemont va aixecar el veto que durant anys havia mantingut els partits que van donar suport a la suspensió de l’autonomia catalana i el seu cessament el 2017. Però, a canvi, el socialisme espanyol va assumir una amnistia que va rebutjar a capa i espasa abans que la geometria variable l'obligués a acceptar-la.

La reunió, malgrat els equilibris d’un i l’altre, atorga a Puigdemont la categoria de cap de l’oposició, tot i que no l’exerceixi al Parlament, i li concedeix un reconeixement directe que sempre ha requerit després de sentir-se durant anys ‘demonitzat’ pels plans de desconnexió en el procés. Per a Illa, és també la imatge que li permet evidenciar que qui ocupa la Generalitat ara és ell, completar la seva ronda amb els expresidents –en la qual va incloure un Jordi Pujol ja restituït– i exhibir la voluntat dialogant que s’esforça a imprimir al seu Govern. Però, sobretot, li permet mostrar que ocupa la centralitat política de Catalunya.

Notícies relacionades

L’Audiència fixa per al 6 d’abril l’inici del judici pel cas Kitchen

L’excap de gabinet de Montoro acusa el jutge d’obstruir el trasllat de la causa

Encara és aviat per mesurar les conseqüències de l’encaixada de mans, i malgrat que Illa continua centrat en ERC i els Comuns com a socis, no tanca la porta a forjar acords amb Junts. No només a la recerca de suport a projectes compartits, com pot ser en matèria de seguretat, immigració i infraestructures, sinó també fins i tot com a aliats davant l’extrema dreta per la seva competició amb Aliança. La primera prova d’aquest nou marc de relacions serà si els postconvergents s’afegeixen al Pacte Nacional per la Llengua i fan pinya amb el Govern davant d’una possible sentència del Tribunal Constitucional en contra de la llei que elimina els percentatges de català i castellà a les aules per defensar la immersió.

Després de la imatge d’aquest dia, la fotografia que anhela ara Puigdemont és la que vol al costat de Sánchez. Però, de nou, la necessitat aritmètica i la viabilitat d’aprovar uns nous Pressupostos, juntament amb les decisions judicials, marcaran el quan, el com i l’on.