"Seria una ajuda que la gent tornés"

"Qualsevol ajuda és benvinguda, però si volen ajudar-nos de veritat, que la gent torni, o que vingui a conèixer-nos". Gairebé una setmana després del desallotjament de San Martín de Castañeda, Óscar Coca ha tornat a altres focs, més segurs i agradables: els de la seva cuina del restaurant La Terraza. El grup de voluntaris que durant aquests dies ha col·laborat activament amb l’UME, les brigades de la Junta i les Forces de Seguretat de l’Estat està, a la fi, de descans. Prenent una cervesa a la fresca de la tarda. També ha reobert El Recreo, un altre restaurant d’un poble que a l’agost sol estar en plena temporada.

Javier López també es va veure obligat a tancar el seu establiment i posar-se a salvar la riquesa més gran que ara genera Sanabria: l’hostaleria. Recolzats en una producció agroramadera local i d’excel·lència, la gastronomia sanabresa s’ha llaurat justificada fama. En combinació amb un paisatge paradisíac al voltant del llac d’origen glacial més gran del món, Parc Natural, reserva de la biosfera, el resultat és el de milers i milers de visitants que s’uneixen als habitants de Sanabria de la diàspora cada estiu.

La temporada es va esfumar en ple pont d’agost, quan el foc originat a la localitat de Porto va començar a estendre’s per les muntanyes com si seguís una reguera de pólvora. "Passem d’estar al 110% al -1 en només 24 hores". Les reserves es van cancel·lar. Ara, amb els accessos per carretera ja oberts tornen, però amb comptagotes: "Allò de tenir 80 o 90 reserves més les que arribessin, es va acabar", detalla Óscar Coca.

Només dos passatgers

La vida torna també als carrers del poble a poc a poc. El reallotjament va ser permès divendres a última hora. L’autobús de tornada va arribar de nit i només amb dos passatgers de San Martín. Cansats després de tantes nits en blanc se’n van anar directes al llit, "però ens han tractat molt bé", remarca Miguel Ángel, un dels que van fer el viatge de tornada amb autocar amb altres veïns de Vigo de Sanabria. San Martín i Vigo van ser els penúltims en tornar. Al migdia de dissabte van tornar els habitants de Ribadelago. A San Martín van tornant amb cotxe particular. La majoria es van reallotjar a casa de familiars a Zamora o a Madrid. D’altres es van quedar a Puebla, escorcollant cada matí l’horitzó a veure, quan, a la fi, apareixia de nou la silueta de San Martín i el seu monestir davant la seva vista.

La ferida al paisatge és profunda, però és gairebé invisible en l’entorn del llac. El vessant que envolta San Martín manté el seu aspecte de verger, però l’esdevingut fa pensar en canvis, sobretot als que van estar cara a cara amb el monstre. "Hem de conscienciar-nos, no n’hi ha prou amb netejar la malesa de les finques. El foc va de copa en copa dels arbres. Hem de sol·licitar un tallafoc per on s’ha traçat el primer per un bulldózer de l’UME perquè les cases estiguin segures", explica Diego López, amb el cansament encara visible als ulls. De fons s’escolta el soroll dels avions que van cap a La Baña, on l’infern s’ha fet fort ara. Des de Sanabria es veu una enorme fumarola.

La por al cos

Notícies relacionades

El Govern llaura el camí dels pressupostos amb un reforç de la hisenda catalana i el reconeixement final a la llei de barris

El cap de Climatologia de l’Aemet a València admet errors en la dana

Enrere queden jornades interminables, de 19 i 20 hores vigilant que les flames no s’estenguessin. Al principi, amb algun matafocs i escombres (matolls). "Dilluns va ser el pitjor dia. Vam tenir por sí, perquè el vent bufava fort i a ratxes, canviant, vam témer en algun moment veure’ns envoltats pel foc", explica Diego.

Els que es van quedar al poble no són un grup de temeraris, res més lluny, però la seva ajuda ha sigut decisiva per quan van arribar els primers efectius fins a completar el gran desplegament de dijous i divendres. Alguns d’ells són ramaders, d’altres treballen a Zamora, un guàrdia civil retirat, un constructor de la zona, un membre del BRIF que tenia dies lliures (ironia), els hotelers. .. A tots els uneix una qualitat inestimable que reivindiquen a l’hora d’involucrar-se, malgrat el perill: coneixen cada pam d’aquesta escarpada serra. S’han avingut molt amb tots els efectius desplegats.