"La crisi de Cs té a veure amb dèficits humans en el lideratge"

En la vida d’Anna Grau (Girona, 1967) últimament les relacions duren tant com una legislatura en els temps moderns: menys de quatre anys. Va ser el temps que va compartir amb l’escriptor Fernando Sánchez Dragó –mort el 2023–, entre el 2014 i el 2017. Una relació tant intensa com polèmica, que acabaria inspirant la seva primera novel·la anys més tard. Ho faria després de dedicar-se a la política, durant poc més de tres anys, com a diputada al Parlament amb Ciutadans, entre el 2021 i el 2024. Va estripar el seu carnet el juny d’aquell mateix any.

Avui, Grau disfruta d’una doble "solteria", descriu, desbocada i amb la política com a ex: "Ara soc més gelosa de la meva intimitat", afirma. Aquest 2025, un any després de baixar de la política institucional, va publicar la primera novel·la: En la boca del dragón (La Esfera de los Libros). Res de memòries parlamentàries ni venjança, tot i que de material no n’hi falta, fa broma. Sap que la seva sortida de Cs donaria per a més d’un llibre, però reconeix que li fa "mandra" escriure sobre la seva experiència. Va preferir la ficció, però sense renunciar a la política. "Els meus personatges tenen idees polítiques i no són tímids per expressar-les", apunta. El relat, però, està basat en la seva història amb Dragó i li va servir per reconciliar-se amb la seva "autèntica passió", que és escriure. Aquest estiu prepara la segona novel·la.

Periodista de professió, presumeix d’haver passat "tota la vida" entre lletres. Ho comenta amb orgull en una conversa amb EL PERIÓDICO al menjador del seu pis a l’emblemàtic carrer de Portaferrissa, en ple cor de Barcelona. Al seu costat un cartell amb la frase Libros por un tubo con Anna Grau i la imatge d’una dona despullada llegint –amb una semblança indiscutible amb ella– custodia les torres de llibres que s’acumulen entre prestatgeries i un piano, que assegura que no sap tocar. La imatge del cartell evoca inevitablement la que va usar en les eleccions municipals del 2023, quan es va presentar com a candidata per Barcelona amb una foto seva, també sense roba, inspirada en el debut electoral d’Albert Rivera per a Cs el 2006. Va quedar fora del consistori, però va mantenir l’escó com a diputada al Parlament. Un any després abandonaria el partit.

"Traïció" a unes idees

"No me’n vaig anar perquè discrepés de les idees; me’n vaig anar per certa traïció a aquestes idees", dispara, sense anestèsia. Entre el 2014 i el 2015, Rivera, llavors líder taronja, la va temptejar dos cops per entrar en les llistes quan ella presidia Societat Civil Catalana a Madrid. Al primer convit, el 2014, per al Parlament, va dir "no", i ell ho va encaixar; al segon, el 2015, per al Congrés, no tant. "Es va enfadar amb mi", recorda, sense indici de preocupació. Pensava que no n’hi hauria un tercer... i n’hi va haver, el 2021, ja amb Rivera fora i el partit en caiguda lliure. "Vaig pujar a aquest tren perquè sabia que tenia una parada final", admet, conscient que la travessia seria curta. En les eleccions del 2024, Cs va quedar fora del Parlament, després d’haver desaparegut del Congrés dos anys abans. Un mes més tard, també va quedar sense representació al Parlament Europeu.

Com els protagonistes de la seva novel·la, tampoc és tímida per expressar què pensa. Reconeix que no va dir mai que sí a Rivera perquè no se’n "fiava", a banda de la situació personal i familiar d’aquells moments. "No escoltava ningú, vaig pensar que amb una persona d’aquesta mena no podia treballar", assenyala. Es va afiliar a Cs després de la desfeta electoral de les generals del 2019, "per donar suport en un moment difícil", ja que compartia moltes de les idees del partit. "No vaig entrar mai pensant que viuria de la política", assegura. La paradoxa és que, avui, la seva vida continua girant-hi al voltant: és tertuliana i columnista a diversos mitjans.

Diu que no ha perdut mai l’instint periodístic, ni sent política. El seu pas per la institució li va donar una mirada "privilegiada" per comprendre les bambolines del poder i per "entendre les contradiccions dels polítics". "Són bastant més vulgars que no pensem els periodistes", llança, sense objecció. És crítica amb els polítics que es mantenen en el poder "a qualsevol preu", fet que considera un "dels grans perills" de la política, però també ho és amb el periodisme que no incomoda. "No defenso Vito Quiles, però pregunta coses que d’altres no fan", deixa anar. No defensa els seus "numerets", però sí que creu que es fan massa "reverències" als dirigents polítics.

Sobre el paper dels periodistes no vol donar lliçons, perquè coneix bé la professió i la seva "precarització" –assegura que acabava la jornada abans com a diputada que com a redactora–, així com les "dinàmiques de poder". "Com a política podia dir coses que com a periodista no hauria sigut tan fàcil", explica. Presumeix de no haver mentit mai: "Algun cop m’he trobat coses que no podia dir, però no he dit mai res de fals". I confessa que mantenir aquesta honestedat va ser més senzill en un partit que no pas en un diari: "Probablement perquè estava en un partit una mica can pixa; en un de més estructurat hauria tingut problemes més grossos".

Va ser un "honor", repeteix, ser diputada del Parlament, la primera de la seva família a aconseguir-ho. El seu pare, convergent, no compartia la il·lusió, però ella sempre va mantenir l’esperança que alguna vegada la votés –encara avui no ho sap–. La política li va passar factura personal: va perdre amistats i alguns vincles familiars, tot i que molts es van recompondre després de deixar l’escó. "No he retirat mai la paraula a algú per pensar diferent, però hi ha gent que sí que me l’ha retirada a mi". Fins i tot arriba a lamentar que li vetessin l’entrada a segons quins esdeveniments per ser diputada de Cs.

Bon record

Notícies relacionades

Contra la jutge de la dana

La Federació Islàmica denunciarà Vox per la moció de Jumella

Guarda bon record de companys en actiu, fins i tot d’aquells de qui va arribar a combatre les idees Recorda amb afecte especial l’actual president del Parlament, Josep Rull, que va conèixer dècades enrere com a redactora, en l’època de Convergència. Destaca un principi que comparteix amb ell: "La qualitat de les idees és inseparable de la qualitat humana", una cosa que, segons el seu parer, també explica part del declivi de la seva exformació: "La crisi de Ciutadans té a veure amb dèficits humans importants en els seus lideratges".

Actualment seria més exigent abans d’afiliar-se a unes sigles. "Més que la qualitat de les idees, em fixaria en la qualitat humana. No tornaria a entrar en un equip del qual no tinc referències prèvies", sentencia.