"És un desert de cendra"

Al migdia, els carrers d’Herreros de Jamuz estan deserts. No se sent ni una ànima. Només l’arribada d’algun cotxe interromp el silenci. Els passatgers amb els rostres esglaiats, i alhora alleujats, s’afanyen a entrar a casa. "Com la casa d’un, no hi ha res", constata Nieves Santamaría Peñín. Als 86 anys, el primer que va fer al travessar el llindar de la porta després de dos dies evacuada va ser descongelar diversos filets de pollastre. El menjar en família és sagrat. "L’important és que estem tots junts; després, ja aniré a comprovar el que s’ha cremat", diu aquest diari. L’incendi forestal va arribar a la vora d’aquest petit poble lleonès. Les cases arrasades de les localitats pròximes són un recordatori que tot hauria pogut ser molt pitjor.

Això mateix pensa Carla Belinchón Santamaría, de 17 anys. Ahir va tornar a casa i va poder veure el que ja li havien explicat. Les quadres de la seva casa familiar estan calcinades. "Gràcies als veïns, el foc no va arribar a l’habitatge", relata a aquest diari, al baixar del cotxe i comprovar, per primera vegada, els danys. Pot nomenar tots els veïns que van aconseguir tal gesta: el Mariano va pujar a la teulada, altres joves van forçar el reixat, l’Álex i el David van ajudar a extingir-lo i el Bienve va trucar als bombers. A la vall del Jamuz, els miracles tenen noms propis, com el del César del Río Vidales. El seu aspecte esquerp i fort no li impedeix abocar unes llàgrimes a l’observar les terres herrereñas calcinades. "Això era l’infern, un huracà", lamenta al rememorar el moment en què, amb "quatre pelacanyes", van extingir les flames de dues cases del poble. "La Guàrdia Civil va passar i ens volia fer fora, dient-nos que havíem d’abandonar la localitat, deixar-la buida", relata, encara amb els nervis en la veu. No els van fer cas. Els agents "ni van baixar a oferir-nos un glop d’aigua mentre les cases cremaven", explica. La tragèdia ha sacsejat Herreros, però no l’ha arrasat. En localitats pròximes com Quintana i Congosto o Palacios de Jamuz, no només ploren la pèrdua de cases senceres, sinó també de vides humanes.

Gent del poble

Durant les hores més dures de l’incendi, els habitants del poble van confirmar que amb prou feines hi havia entre 10 o 15 persones allà. Tots eren del poble. "Estàvem sols, no hi havia cap equip per apagar el foc, només hi havia la gent del poble intentant fer alguna cosa", explica Belinchón Santamaría. Aquesta localitat té 68 residents censats. No obstant, durant aquests dies d’agost, la xifra es multiplica. Durant els anys 60, desenes de joves van abandonar aquest poble i cada mes d’agost tornen amb fills i nets a passar l’estiu.

Notícies relacionades

Els incendis, i els tuits, van arrabassar a Vox l’agenda política

Feijóo reclama el desplegament de l’Exèrcit davant una "crisi nacional"

Però els que es van quedar a defensar la seva terra van ser aquells que també pateixen els crus hiverns lleonesos. "Al final, tard o d’hora, això havia de passar, estava comprovat, fa 20 anys que veig venir l’incendi, no amb la vista, però sí amb aquesta", denuncia el César, colpejant-se el cap.

"És una cosa realment trista veure com tots els voltants són un desert de cendra; molta gent del poble viu de cada centímetre de terra i ja no els queda res", lamenta la Carla. "La casa de la muntanya on ens ajuntàvem a sopar, les escoles on tots els estius vèiem les estrelles fins a les tantes, els camins pels quals anàvem a veure el capvespre i innombrables històries que tenim a cada racó del poble, ara són cendra", conclou.