Vox s’obre pas entre les joves

Durant anys, una de les característiques més marcades del suport electoral a Vox ha sigut la seva masculinització: l’extrema dreta espanyola no aconseguia un suport remarcable entre les dones, especialment entre les més joves, en qui les simpaties per aquesta formació revelaven una bretxa important entre les noies i els nois més joves. Però anàlisis més recents mostren que això està canviant. Així ho posen de manifest les dades dels baròmetres del CIS (afegides entre el gener i el juny del 2024 i el 2025) en les quals s’apunta a una transformació subtil, però significativa: el vot femení entre les dones més joves està creixent.

Entre el 2024 i el 2025 la intenció directa de Vox ha crescut tant entre homes com entre dones, però de manera desigual per edats. El canvi més sorprenent és el significatiu augment del suport a Vox entre les noies més joves. Mentre l’ascens global és d’1,7 punts, entre els joves de 18 a 24 anys arriba als 6,2 punts, i entre les noies d’aquesta franja, fins als 7,4 punts. En termes relatius, això representa un creixement del 135%. Aquest creixement sostingut es manté al llarg de tot el primer semestre del 2025: del gener al juny, les dones més joves mostren una intenció de vot a Vox més elevada que les dones de qualsevol altra edat. En canvi, el 2024 era diferent: el suport de les joves a Vox era semblant al de les dones d’altres edats, i molt inferior al dels seus coetanis homes. Aquest gir ha contribuït a reduir la bretxa de gènere en el suport a Vox entre els més joves. El 2024, només un 20% del jovent que optava per Vox eren noies: ara ja representen el 30%. Aquest patró es repeteix, tot i que amb menys intensitat, en altres franges d’edat. No obstant, hi ha una excepció destacable: les dones de 25 a 34 anys. És l’únic segment femení en què la intenció de vot cap a Vox no creix. En canvi, sí que ho fa entre els homes de la mateixa edat.

L’augment del suport a Vox entre les dones més joves exigeix una lectura que vagi més enllà de les dades. A continuació, apuntem a alguns factors que poden ajudar a entendre aquest gir.

L’estratègia de l’‘entretenipolítica’ i la difusió de missatges polítics en clau d’oci.

Una de les vies més eficaces de l’extrema dreta per arribar als joves ha sigut la colonització d’espais digitals d’oci. Mitjançant el que s’ha anomenat entretenipolítica, missatges antifeministes es difonen en formats aparentment neutres, com vídeos de cuina, fitnes o humor. Segons un estudi de Marta Fraile i altres investigadores (Politics & Gender, 2023), aquests missatges penetren més fàcilment quan es consumeixen en moments de relaxació. Com ja va advertir el politòleg nord-americà John Zaller al seu llibre The nature and origins of mass opinion (1992), moltes opinions es formen a partir de missatges rebuts passivament, sovint fora dels canals informatius. Un exemple recent és el fenomen tradwife, amb influencers com Roro, que promouen rols de gènere tradicionals envoltats d’estètica i estil de vida.

La institucionalització i normalització dels discursos d’extrema dreta.

Un altre factor clau és la progressiva normalització de l’extrema dreta com a actor polític legítim. Des de l’entrada de Vox al Congrés fins a la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca o l’ascens de Giorgia Meloni a Itàlia, els posicionaments ultraconservadors han deixat de ser percebuts com a marginals i han passat a ocupar espais centrals en el debat públic. Això pot contribuir a una percepció menys amenaçadora d’aquestes opcions, especialment entre perfils que anteriorment les rebutjaven, com les dones. Amb les degudes precaucions, podem plantejar la hipòtesi que quan determinats discursos es converteixen en familiars i institucionalitzats, perden part del seu estigma.

La frustració davant un futur incert i la crisi de les expectatives.

La falta de solucions a problemes estructurals, el difícil accés a la vivenda i la sensació de ruptura del pacte meritocràtic han generat un malestar creixent entre les persones més joves. Autors com Michael Sandel (The tyranny of merit, 2020) o Thomas Piketty han analitzat com el sistema educatiu ja no garanteix una mobilitat ascendent, cosa que alimenta frustració i desafecció. Michael Kimmel, a Angry white men (2013), mostra com aquest malestar s’ha expressat sobretot entre els homes, sovint a través del rebuig del feminisme o de les polítiques progressistes. Ara bé, en un context de crisi democràtica més àmplia –en què trontollen valors com la igualtat o la representació–, és possible que aquest desencant també estigui començant a afectar el segment femení jove.

Notícies relacionades

Cerdán demana les col·laboracions de Koldo amb la Guàrdia Civil

El Parlament incorporarà un expert en antiracisme

¿La seguretat com a argument feminista?

Una de les estratègies retòriques més eficients ha sigut el gir securitari del discurs de Vox. L’extrema dreta utilitza la defensa de les dones com a argument per justificar les seves polítiques antiimmigració i de control social: "protegeixen" les dones limitant la presència d’immigrants musulmans, que associen amb la delinqüència. Aquest "feminisme reaccionari" no defensa l’autonomia de les dones, sinó que les concep com a subjectes a protegir per l’Estat i els homes nacionals. És una visió que contrasta amb el feminisme contemporani, que reivindica l’autonomia i agència de les dones, sense necessitat de protectors.