Legislatura a la deriva: els 6 carrerons sense sortida de Pedro Sánchez

Davant l’imprevisible dels esdeveniments, l’estabilitat de l’Executiu, sempre xacrada, ha quedat en ‘stand by’. Amb més o menys contundència, tots els socis han congelat el seu suport a Sánchez, supeditant-lo a l’esdevenir de les investigacions. El president s’aferra al fet que cap aliat ha demanat públicament eleccions ni recolzaria una moció de censura perquè no volen ni en pintura un Govern amb Vox o influït per ell. Les baules més febles són els dos socis de dretes, Junts i el PNB, però tots dos tenen dos esperons per sostenir el PSOE: l’amnistia pendent i la coalició amb els socialistes a Euskadi, respectivament.

Ara bé, tots exigeixen a Sánchez una certesa que no sembla que pugui donar-los: que no sortirà un sol indici de finançament il·legal del PSOE ni res similar a aquell ‘M’. Rajoy’que el comprometi a ell mateix. Si això passa, premerien el botó nuclear. Mentre no passi, Sánchez pot mirar de refer la majoria amb noves concessions o amb el millor botí possible en aquests moments: aprovar els Pressupostos del 2026. Però tota cessió serà interpretada, més encara que abans, com una fugida cap endavant per sobreviure.

Sánchez podria repetir la jugada del 2021, quan en l’equador d’aquella legislatura va canviar el cor del Govern i del PSOE per, entre altres coses, treure de tots dos Ábalos (ara ja es comprèn per què). Però una remodelació d’aquesta mena s’interpretaria com una assumpció de culpabilitat quan, almenys de moment, cap ministre està esquitxat per la trama corrupta. El líder socialista pot aferrar-se al fet que un grapat dels seus ministres seran candidats autonòmics i han de preparar amb temps un envit crucial perquè el partit recuperi poder territorial. En algun cas, com el de la vicepresidenta María Jesús Montero, té les eleccions andaluses a un any vista. Però treure’ls del Gabinet els robaria tota notorietat pública.

El partit és una altra història. El 5 de juliol hi haurà un comitè federal clau per al PSOE. Allà serà on Sánchez haurà de nomenar el substitut de Cerdán i la incògnita és si aprofitarà per executar canvis més profunds que evidenciïn un canvi d’etapa. Tot i que hagi desafiat els díscols a portar les seves crítiques a aquest fòrum, el secretari general ha anat reforçant el seu control sobre l’organització i amb prou feines compta amb oposició interna. Però si opta per canvis quirúrgics, com sembla, el malestar podria desbordar-se. Sobretot perquè, com dèiem al principi, fins al 5 de juliol pot sortir més porqueria.

En termes polítics, sotmetre’s a una qüestió de confiança seria la fórmula més efectiva per demostrar que el president manté el suport del Congrés. Però comporta molts riscos en el context actual. A la pràctica, Sánchez depèn de vuit partits i no n’hi pot fallar ni un. Per evitar la temptació de fer-lo caure, hauria d’obrir un altre rosari de negociacions creuades a un preu presumiblement més car i amb interessos contraposats entre els socis d’esquerra i els de dreta.

Sánchez tampoc es planteja dimitir, pel que tindria de reconeixement de culpa i per un altre argument sorprenent que després analitzarem. Però el seu sacrifici tindria un problema afegit per al PSOE: qui seria el nou candidat (a una investidura o a unes eleccions). Després de perdre la secretaria general de manera convulsa i recuperar-la al cap de pocs mesos amb el recolzament de les bases, el líder va anar traient-se de sobre els dirigents que poguessin fer-li ombra, cosa que fa que el partit no tingui una banqueta sòlida on buscar un recanvi.

«Entregar les regnes del país al PP i Vox seria una tremenda irresponsabilitat». L’argument de Sánchez per rebutjar l’avanç electoral és molt relliscós per dues raons: perquè exhibeix debilitat al reconèixer que perdria el Govern si convoca eleccions, i perquè qui ‘entrega’ el Govern a un partit o un altre és la ciutadania amb el seu vot. Dit això, en efecte, les urnes demostrarien un clar tomb amb la ultradreta desfermada, com ha reflectit aquesta setmana l’enquesta del GESOP per a Prensa Ibérica. Però el problema torna a ser el mateix: Sánchez ja no maneja els tempos del que pugui passar. Dirigents territorials del PSOE, afins i crítics, pressionen perquè hi hagi comicis al més aviat possible per no contaminar les eleccions autonòmiques del 2027.

Notícies relacionades

Els registres a la casa d’Ábalos i algunes empreses eleven a gairebé una trentena les adjudicacions sota sospita de la trama Cerdán-Koldo

Dirigents socialistes es rebel·len davant dels àudios de Koldo, Ábalos i Cerdán: «El masclisme és una forma d’antidemocràcia»

«No em falten ganes, em falten quatre vots. Si apareixen, no ho dubtaré ni un instant». Alberto Núñez Feijóo també va admetre aquesta setmana que la moció de censura és un camí inviable que donaria oxigen al Govern. Si els socis, tots o alguns, es decidissin a tombar Sánchez, probablement ho farien forçant una derrota rere l’altra al Congrés abans que enrolant-se en una pinça amb Vox. Fins que hi hagi eleccions, no arriben els números.

Mentrestant, ventilador en mà, Sánchez creu que després de l’estiu trobarà alleujament perquè arribaran grans titulars que vincularan el PP amb la corrupció. Es refereix a causes que s’estan instruint, com la dana o la parella d’Isabel Díaz Ayuso, però també a l’últim judici per la trama Gürtel, que s’iniciarà al novembre. N’hi ha moltes més, com la Kitchen, la Púnica o la Lezo, però van per llarg i afecten dirigents d’anteriors etapes del PP. Massa poca àrnica per aguantar dos anys, que és molt temps.