Les ombres de Sánchez

El contouring és una tècnica de maquillatge que utilitza llums i ombres per esculpir i definir els trets del rostre, creant una il·lusió òptica de profunditat i dimensió. Però al president del Govern espanyol només li va interessar remarcar les ombres. Dues línies marrons clarament marcades descendien de la templa al pòmul. El propòsit era dramatitzar i exagerar un rostre afligit, abatut per la traïció del seu entorn més pròxim. No obstant, potser per les presses o perquè Isabel Díaz Ayuso es va infiltrar com a maquilladora a Ferraz, Pedro Sánchez va acabar demanant disculpes per confiar en Santos Cerdán amb dues taques a la cara sense matisar. Era maquillatge, no tint. I la suor en el líder socialista, per la calor, els focus i el rubor polític mediàtic, va aparèixer més tard i al seu bigoti. No obstant, com no recordar la mítica escena final de La mort a Venècia quan el regalim del seu protagonista assenyala la mort, la decadència i el descontrol del personatge. Però podria haver sigut pitjor, o no, i haver-se donat un abús de coloret que el fes enrojolar-se de vergonya permanentment...

No obstant, Pedro Sánchez disposa de certs recursos escènics i gestuals que li funcionen per presentar-se com a víctima. Seriós, capbaix, caiguda cronometrada de parpelles, transcendència en cada silenci... Però les comissures cap a baix (tristesa) no es corresponien amb la mirada d’enuig. Perquè amb la boca es pot fingir fàcilment, però no amb la mirada. I l’emprenyament, davant una traïció, és una emoció totalment vàlida i legítima; i més quan et jugues la meitat de la legislatura. Per això el president va ser hàbil en disculpar-se en diverses ocasions davant la ciutadania. El primer perdó el va pronunciar mirant a càmera (sinceritat); no obstant, només va poder aguantar la mirada 3 segons. Ja amb el cap baix (responsabilitat, culpa), va tornar a penedir-se però serrant-se els llavis (frustració, ira continguda).

Quan va assegurar que fins al mateix matí de dijous creia en la innocència de Santos Cerdán, el president es va empassar saliva. Ho fem quan ens costa digerir el que estem verbalitzant (el cos no entén per què mentim i té desenes de fórmules per fer explícita la seva disconformitat davant l’engany). Gestualment, el dia anterior al Congrés, el secretari d’organització del PSOE i el president de l’Executiu ja havien donat senyals que no estaven en el seu millor moment al produir-se la no salutació. Santos Cerdán arriba a l’hemicicle i allarga la mà per tocar l’esquena de Sánchez, però de sobte avorta l’impuls i passa de llarg. El president, al veure’l passar pel seu costat, li dedica una mirada de menyspreu.

Notícies relacionades

Junts es compromet a «aprofitar» la «debilitat» de Sánchez després de la caiguda de Cerdán i obre la porta a retirar el seu suport al PSOE

El mapa de la corrupció: les 18 adjudicacions on van mediar Ábalos, Koldo i Santos Cerdán

Una diminuta ganyota de fàstic (disgust) també apareix al llavi de Sánchez (tot i que no arriba a ser explícita perquè no involucra el nas) quan en la compareixença des de Ferraz revela que ha sigut ell mateix qui ha demanat la dimissió a Santos Cerdán. I, tot i que arrufa les celles (preocupació, gravetat), només li apareixen unes fines línies al front (aquesta mania d’infiltrar-se tantes coses a la cara que després dificulten l’expressió facial bàsica...). Nega taxativament avançar les eleccions, però en aquell moment desordena els fulls del discurs (per a això no hi ha guió, ja es veurà: a veure com pot gestionar la crisi). Ara bé, quan més enfadat es mostra és al referir-se als dos vots suposadament robats en les primàries. Aleshores ensenya les dents (atac).

Santos Cerdán era assidu als toros, prou motiu per a molts per sospitar de la moral i l’ètica d’algú. Però de vegades, tot i que les ombres siguin molt descarades, o no les veiem o fem els ulls grossos.