Raons per no autoritzar l’opa al Sabadell

Reflexiono sobre aquest problema per moltes raons, en primer lloc com a net del propietari d’una banca cooperativa, Crédito y Previsión, curiosa experiència bancària esquerrana que va tenir certa importància abans de la Guerra Civil i que va perviure després del conflicte acabant en mans d’un banc forà, el Banco de Gredos.

Però sobretot la meva reflexió parteix dels sentiments d’un sector molt important de la població, que no entenem com es produeixen aquests constants processos de fusió bancària, malgrat que els seus únics resultats són, sempre, la disminució del nombre d’oficines dels bancs, la seva pràctica desaparició en l’àmbit rural, a l’Espanya buidada, una pràctica desaparició de la banca com a servei humà al ciutadà davant d’una banca cada vegada més digitalitzada que la gent gran ni entén ni pràcticament utilitza, però això sí, amb un efecte tangible d’augmentar vertiginosament els beneficis dels pocs bancs que van quedant, sense que això tingui cap correlat en les condicions que els bancs imposen al ciutadà per obtenir finançament.

Els corifeus del creixent i cada vegada més concentrat Banking Power, amb l’ànim de pressionar el president del Govern central perquè no s’atreveixi a desautoritzar l’opa, utilitzen una sèrie d’arguments picaplets, algun d’ells tan peregrí com afirmar que una vegada aprovada l’opa per la CNMV, el Govern central ha d’acatar l’opa, com a màxim podria introduir, diuen, alguna condició més a les imposades per l’esmentat organisme, i l’únic que podria impedir, si és el cas, seria la fusió entre els bancs.

Visió com a penalista

Notícies relacionades

Joan Carles I versus Revilla

La teoria del caos i el ‘vagin-se’n’

Davant d’aquest argument, entro jo com a penalista, perquè no se li escaparà a l’avesat lector que si el Govern central autoritzés l’opa i després impedís la fusió, tant el banc que llança l’opa hostil, com qui els segueixin en el procés de compra d’accions, podrien perfectament sentir-se estafats, si no es produeix la fusió en les condicions ofertes a l’opa.

A més, aquesta opa es llança contra l’únic banc, a la pràctica, que ens queda a Catalunya. I per això i després de tots els fiascos bancaris de la història recent d’aquest maltractat país, m’atreveixo a pregar-li al president del Govern central i també al de la Generalitat, que alguna influència ha de tenir com a president de Catalunya i membre del mateix partit, perquè pensin quins efectes tindrà sobre l’economia de Catalunya i la dels catalans, que el banc resultant del procés de fusió continuï tenint el seu domicili actual a Biscaia i Catalunya es converteixi en un desert bancari.