Res per aquí, res per allà

L’espectacle va ser realment extraordinari. Colossal. Però resulta que Catalunya no és cap sala de festes, ni un circ. Ni Puigdemont és un mag o un il·lusionista, sinó un diputat i un expresident de Catalunya. Un polític, en definitiva, i això ens ha de dur ineludiblement a preguntar-nos pel sentit de la performance. A l’hora d’escriure aquest article, passades unes quantes hores, segueixo sense ser capaç de discernir l’objectiu polític que Puigdemont perseguia amb la seva tocata i fuga. Amb el seu aparatós i alhora brillant número. D’una banda, no ha aconseguit ser present en la investidura de Salvador Illa, com havia promès. De l’altra, el seu acte de desafiament i confrontació contra els jutges revoltats contra l’amnistia queda desdibuixat, mancat de pólvora, per convertir-se en una mena de mofa, de burla, de mascarada. Per què, doncs? No se sap. Almenys un servidor no ho acaba d’entendre. El que està clar és que hi ha damnificats. Uns quants. Entre ells els Mossos, que rebran dures crítiques –merescudes– i atacs molt mal intencionats. També el Parlament, que va veure entorpida una cosa tan solemne com l’elecció d’un nou president de la Generalitat. O Salvador Illa, obligat a sotmetre’s a una sessió d’investidura desnaturalitzada, empal·lidida, minvada.