El final d’una anomalia

Tot i que feia molta vergonya veure la vicepresidenta de la Comissió Europea, Vera Jourová, a l’estil senyoreta Rottenmeier, vigilar com el ministre Félix Bolaños i el vicesecretari del PP, Esteban González Pons, firmaven a Brussel·les l’acord per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, l’important és que després de cinc anys i mig socialistes i populars hagin acabat amb la greu anomalia democràtica que suposava mantenir l’òrgan de govern dels jutges caducat i amb les funcions amputades. Ha fet falta, segons s’ha demostrat, entrar en una etapa sense eleccions a la vista perquè finalment el PP hagi acabat per acceptar un pacte. Ha estat a punt de fer-ho en diverses ocasions en els últims anys, però sempre, amb una excusa o altra, s’ha acabat fent enrere. L’última vegada, de fet, ara fa dos anys, l’acord no va quallar per les pressions de la dreta radical, política i mediàtica, a les quals va ser massa permeable el president del PP, Alberto Núñez Feijóo.

Notícies relacionades

El ministre Albares assegura que les bases de sobirania espanyola no s’utilitzaran per a res que estigui fora de la carta de l’ONU

El dirigent del PP diu que Espanya "sols va bé per als penques"

També ara han existit intents de coacció. Isabel Díaz Ayuso va enviar la setmana passada un encàrrec al líder del seu partit per advertir-lo de l’error que suposaria pactar amb Pedro Sánchez la renovació del CGPJ. Afortunadament, aquesta vegada Feijóo no s’ha deixat influir i, sobretot, ha aconseguit que l’acord es tanqués abans que els que volen el PP a l’extrem tinguessin temps de sabotejar-lo.

Si els termes del pacte es compleixen, s’haurà fet un pas important en la independència judicial i la despolitització de la justícia. La majoria reforçada per a la presa de decisions, el final de les portes giratòries entre política i justícia i la possibilitat de plantejar conjuntament la reforma de la llei del CGPJ obren camí a l’esperança. I encara més en un moment en què l’acció d’alguns jutges i fiscals sembla estar més d’acord amb les seves afinitats ideològiques que amb la seva obligació d’aplicar les lleis, encara que aquestes lleis no els agradin. Cal, doncs, felicitar-se’n. És curiós, per cert, que a Podem i Vox l’acord no els agradi.