Defensora de l’audiència

A mi, la veritat, de les coses que més m’agraden d’Ana Rosa és apagar la tele. De Ferreras ja sé que va ser cap de premsa del Madrid i que li agrada dinar amb Inda, cosa que no el fa ni millor ni pitjor als meus ulls. Hauria de pensar una estona en ell per saber què en penso. Quan el veig m’entreté i els seus contertulians són prou variats perquè pugui prolongar una estoneta, no gaire, l’impuls d’obrir un llibre.

Crec que Belarra vol incloure en tot això també Pablo Motos, Espanya està dividida, també, entre motistes i detractors de l’amic de Juan del Val. Totes aquestes opinions que emeto poden ser la contrària si el dia ve d’una altra manera. No acabarà amb ells, Ione Belarra. Sí que potser ho farà l’audiència.

És gairebé una llei física amb enunciat lògic: tot governant que proposa una mesura, llei o norma que està relacionada amb els mitjans de comunicació està en realitat tendint perillosament cap a la censura. Ara Podem pressiona Sánchez per establir una norma amb què assenyalar directors i presentadors de mitjans. Diuen que això contribuirà a combatre les notícies falses.

És una notícia falsa que a Ione Belarra la preocupi la desinformació. Més aviat el que vol és apaivagar crítiques i fer callar boques, per molt, que, certament, l’emissió de fastigosa porqueria per part de libels digitals emparats majoritàriament per la Comunitat de Madrid sigui d’enormes proporcions. Aquests mitjans irradien pol·lució periodística, i crispació, a la resta d’Espanya. Com si a les províncies no en tinguessin prou amb les emissions del seu propi mal periodisme que han de respirar també el que ve del formiguer de l’M-30, on sembla –ho desmenteixo des d’ara mateix– que ja només hi ha pamflets, apartaments turístics, canyes, passejants de la Gran Vía i un sindicat clandestí d’ex que no volen trobar-se amb ningú.

Podem aprofita el cabreig de Sánchez amb el periodisme, amb un cert periodisme, també amb el que legítimament investiga i li fa pujar els colors, per intentar controlar els mitjans. Fins i tot els privats. Sense entendre que el fet que una empresa privada vulgui pagar a un periodista no pot ni ha de ser intervingut pel poder. Belarra és de les que encara creu que fins i tot tractant-se de mitjans de comunicació privats, el periodisme té una funció social. Això la retrata com a anacrònica o com a idealista. No com a il·lusa, si ho fos no tindria aquestes temptacions.

Ione Belarra, 36 anys, mare de dos fills, psicòloga, pamplonesa, és diputada al Congrés i va ser secretària d’Estat i després ministra d’Afers Socials. Ja ha viscut una vida amb l’edat en què d’altres ni en l’adolescència. La seva imatge queda fixada el dia en què, en el seu escó, junt amb Irene Montero, veia com la presència de Podem al Govern central, d’ella i d’Irene, se n’anava en orris. Ens continua enlluernant de vegades precisament per la seva candidesa idealista, però tot i que a la gent se la coneix pels seus fets, les seves intencions també compten.

Ministra de la Veritat

Notícies relacionades

La sentència ‘mutant’ del procés

Puigdemont reapareix a les portes del principi d’acord ERC-PSC

Ens ha sortit una mica redactora en cap o guardiana de la veritat. De la seva veritat. El seu propòsit es vehicula amb una proposició no de llei per "democratitzar els mitjans" (ara és quan cal posar-se a tremolar). I establir que elèctriques, bancs i fons d’inversió no puguin tenir més del 10% d’un mitjà de comunicació. La llei tindria, a més, un "règim sancionador" per reparar el "perjudici causat" per la difusió de notícies falses.

Suposem que s’ofereix per dirigir el Ministeri de la Veritat i establir què és mentida i què no, de què es pot informar i què és notícia falsa i què no. Es convertiria en una bulòcrata. Van camí de legió els teòrics de la informació i el periodisme. Cosa que, més que notícia, és una preocupació.