Els seus límits, el nostre confinament

Quins temps aquells que els fiscals demanaven un total de 26 anys de presó contra 11 joves que, l’any 2017, van protestar amb pancartes i bengales contra el turisme massiu al port de la capital (van ser finalment absolts). Una altra cosa serà la classe de remei que posaran al caos de saturació en què han convertit les illes.

D’alguna cosa s’ha de viure

¿Quin model de turisme volem? Un amb una mica d’oxigen. Però tindrem el que ens deixin, que serà un altre en desenvolupament permanent. Ni ells ni els seus antecessors tenen la clau de la porta de la nostra casa comuna. L’aeroport ens continua enviant en vols barats les masses de visitants que considera pertinents per augmentar els beneficis del seu compte de resultats. Si després buiden la cisterna del vàter tots alhora no és el seu problema. Si després visiten una cala remota o un poble de dos mil habitants tots alhora, o van per centenars a una fira o a mirar una posta de sol, i lloguen milers de cotxes i bloquegen les carreteres què hi farem. No posarem portes al camp, ni al lliure mercat, ens deien, d’alguna cosa s’ha de viure.

Però ara expressen una altra cosa ben diferent, perquè l’atipament aborigen està vessant el got, i aquí acaba passant una cosa gruixuda. Parlen de limitació amb la boca petita, per calmar una exasperació creixent que amenaça les seves poltrones quan la temporada s’ha posat a rodar i ja no hi ha remei, quin cinisme.

Els seus límits o els nostres, una qüestió de supervivència. Diumenge passat, amb totes les franquícies obertes i les terrasses atapeïdes, pel centre de Palma no s’hi podia caminar. Quan la conductora de l’autobús ens va bordar que els posseïdors de targetes ciutadanes anéssim ràpid cap enrere, facin lloc per a les visites, els nens em van fer prometre que no tornarem allà fins a l’octubre. Els meus petits turismofòbics.

Notícies relacionades

La sentència ‘mutant’ del procés

Puigdemont reapareix a les portes del principi d’acord ERC-PSC

Tot s’encomana. Fa uns quants anys no érem tants que ens queixàvem de l’aclaparament i ens tancàvem en temporada alta, farts d’aglomeracions. Un altre estiu de no et belluguis, que per mor del canvi climàtic comença al maig i acaba per Nadal: prohibida la teva platja favorita, res de sortir a menjar, només aventurar-se a les compres imprescindibles, de casa a la feina. Vida de barri a la famosa ciutat dels quinze minuts, agafant el cotxe el mínim, enclaustrats per pròpia voluntat.

Si el dret a un habitatge representa ja una quimera per a les pròximes generacions, el dret a la lliure circulació és una renúncia a què ens hem acostumat mansament. Ens conformem amb estar on no estan ells, cada vegada una mica més difícil gràcies a l’oferta turística il·legal. Jo me’n vaig al poble i em recloc, jo he llogat en un lloc perdut de la Península, jo he demanat refugi a un amic amb jardí, jo he fet una inversió en aire condicionat per no trepitjar el carrer. I vostè, ¿on es confinarà.