Pedro Sánchez aposta de nou

Ens acostumàvem a les jugades d’alt risc de Pedro Sánchez, però va superant-se: ara agafa dies per reflexionar si val la pena ser president del Govern. Donat l’emocionalisme que satura tot el joc polític, hi ha dues posicions: els socialistes centren la interpretació en la fúria de Sánchez per les al•lusions als negocis de la seva dona –amb la intervenció tan sinistra de Manos Limpias– i l’oposició ho veu com un recurs tàctic. Al final, no comptaran tant els sentiments com els fets. Quan dilluns expliqui els resultats de la seva reflexió se’n sabrà alguna cosa més, però segurament no tot. És un episodi mistèric, que ha cridat l’atenció en tota la Unió Europea: seguirà a la Moncloa o anem a les urnes?

Vet aquí un cap de setmana equiparable als processos de beatificació, com si la situació no tingués precedents. En té. El 1968, amb De Gaulle al poder, va esclatar a França l’escàndol Markovic, molt tèrbol, i s’hi volgué implicar l’esposa del primer ministre, Georges Pompidou. Era una trama perversa i hi comptaven alguns gaullistes. A Pompidou no li importava tant el seu futur polític com l’honor de la dona. Ho va dir a de Gaulle, queixant-se de la deslleialtat d’alguns ministres. Distant, el general li va aconsellar que tractés les maledicències amb menyspreu perquè la calúmnia apareix "en el destí dels homes d’Estat". Ja després del psicodrama del maig de 1968 –així ho va descriure Aron–, quan De Gaulle es retira del poder, Pompidou guanya les eleccions presidencials. El consell de De Gaulle era encertat.

Notícies relacionades

Feijóo demana el vot a qui aposta per Cs i Vox contra el sobiranisme

Sallent, major dels Mossos d’Esquadra dos dies abans dels comicis

Al final l’empatia és una llaminadura: el que compten són els fets. Sánchez podria reflexionar i a la vegada exercir la solitud del poder, sense necessitat d’escenificar-lo. Si torna a sonar el nom de Pedro Sánchez com a possible candidat a algun dels grans despatxos de la Unió Europea, ¿no es tindrà en compte que un obstacle com l’actuació de Manos Limpias contra la seva dona el va recloure a la Moncloa quatre dies? Ni a Brussel•les ni a Washington ningú està lliure de la insídia –un rumor, una caricatura, una campanya d’interessos ocults– i no per això es demana hospitalitat en un monestir de la Trapa. En la política importen l’acció, no els estats d’ànim, la fortalesa davant els obstacles i no l’escenografia de la intimitat ferida. Un cas d’implicació directa –i no per cònjuge– és Bill Clinton. Les urgències de la seva libido han omplert moltes pàgines. Els republicans van intentar el seu impeachment. Clinton va concloure el seu segon mandat i és considerat un bon president, amb el suport de la seva esposa, Hillary, posteriorment candidata presidencial que va perdre davant de Donald Trump.

Hi ha un cert adamisme en totes les grans apostes de Pedro Sánchez, des de recuperar la secretaria general del PSOE fins a convocar eleccions després de perdre les municipals i autonòmiques, o obrir camí a la llei d’amnistia. Les decideix com si estigués inventant la política. Després, cau o no cau el diluvi.