Sánchez i Puigdemont uneixen els seus destins després de cinc anys donant-se l’esquena

La negociació ha sigut dirigida personalment per Pedro Sánchez i el líder de facto de Junts. La clau ha sigut la necessitat dels vots dels set diputats postconvergents en la investidura, en el cas del líder socialista, i l’oportunitat que l’expresident ha tingut davant seu per ser decisiu, més enllà del discurs de la confrontació que ha enarborat en els últims anys. Decisiu per situar-se com algú que negocia més i millor que ho ha fet ERC en els últims anys, una cosa que ni els republicans accepten ni alguns sectors de Junts s’acaben de creure.

Les claus

Les primeres claus del pacte han sigut la necessitat i la voluntat. Puigdemont va deixar clara aquesta segona condició (que volia arribar a un acord) quan en la seva conferència del 5 de setembre a Brussel·les va esquivar l’exigència d’un referèndum. Això va demostrar que el que posava sobre la taula –reconeixement nacional de Catalunya, amnistia, mediador, admissió de Junts en el tauler polític en pla d’igualtat i una doble carpeta per als pròxims anys, sobre autodeterminació i autogovern– era difícil d’acceptar per part del PSOE, però no impossible.

Mentrestant, els socialistes es van preparar per a una negociació basada en la carpetada judicial al procés i a aplanar a poc a poc el camí cap a la confiança mútua: van acceptar portar la petició de l’oficialitat del català al cor de les institucions europees, van fer realitat l’ús d’aquesta llengua, al costat de les altres cooficials, al Congrés dels Diputats, van retirar definicions de l’independentisme vinculades a terrorisme en determinats documents de l’Europol i van imposar un silenci total respecte al que portava a terme Sánchez amb els seus més fidels col·laboradors.

L’acord

El pacte suposa entrar en una fase diferent, basada segons el PSOE en la idea del retrobament i de posar el comptador a zero. Per a Junts, en l’anul·lació de les vies penals empreses contra l’independentisme des de la consulta que va pilotar Artur Mas el 2014. L’amnistia, paraula que va pronunciar obertament Sánchez només quan va tenir garanties d’acord, és l’epicentre del pacte. S’ha teixit fins a l’última coma per obtenir l’objectiu perseguit: anul·lar les causes penals i fer-ho amb la rotunditat i garanties suficients perquè no siguin posades en qüestió pels tribunals. A més, s’ha hagut de fer orfebreria per definir què hi entrava i què no, inclosos els casos de persecució judicial, l’anomenada ‘lawfare’. Tot i així, tot el document subscrit dijous a Brussel·les parteix de la idea, repetida diverses vegades al llarg de l’escrit, que les «divergències» entre les dues parts són «profundes». No només sobre el referèndum. També entorn de l’estatus de Catalunya i el seu finançament.

Però les cessions mútues són fàcilment identificables. Junts va assumir que la norma que dona carpetada judicial al procés no estaria aprovada abans de la investidura, una cosa que el PSOE va rebutjar des del primer minut. No es fiava que Puigdemont acabés no votant la reelecció de Sánchez una vegada aconseguida l’amnistia. Alhora, Junts volia aplicar el «pagament per avançat» que va aplicar al pacte de la Mesa del Congrés, pel qual la socialista Francina Armengol va ser elegida presidenta de la Cambra baixa.

Entorn de l’amnistia es teixeix un encaix polític de gran envergadura. Una construcció que inclou el reconeixement de Catalunya (sense l’ambició que exigia inicialment Puigdemont, i sense anar gaire més enllà del que va aconseguir ERC) i, no menys important, la reunió del número tres del PSOE, Santos Cerdán, amb Puigdemont a Brussel·les sota la foto que penja des de fa mesos del despatx de l’expresident: una urna de l’1-O sostinguda per diverses mans, en un gest d’autoafirmació independentista. Aquesta trobada va deixar clar que Sánchez estava disposat a complir una de les condicions de Puigdemont: reconèixer-lo com a interlocutor.

Junts també ha hagut d’assumir que la seva exigència que el català sigui oficial a la UE abans de la investidura no serà possible. El ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, hi ha treballat. En un altre gest inèdit que va demostrar la voluntat de pacte de Junts, va ser elogiat per Puigdemont. Però el reconeixement haurà d’esperar.

La lluita contra els dinamitadors

Sánchez i Puigdemont han espremut al màxim la seva autoritat. El primer, per imposar la seva veu davant els principals referents de la vella guàrdia socialista, Felipe González i Alfonso Guerra, que van llançar bombes de profunditat contra l’amnistia. Sánchez va posar dempeus el comitè federal del seu partit quan va defensar l’amnistia per fer «de la necessitat virtut» i impedir una coalició de la dreta amb la ultradreta. També Puigdemont ha aconseguit callar de forma implacable el sector de Junts i de l’independentisme, que, alimentat per la idea del combat i la confrontació, tan habitual en aquests últims anys, preferia bloquejar la investidura i repetir eleccions.

Ho pretenia una part de Junts, personificat en la presidenta del partit, Laura Borràs, que ha quedat absolutament curtcircuitada. No ha estat en la negociació, no ha obert la boca, no ha influït en res. I els seus fidels, encara menys. Els missatges de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) contra l’amnistia i contra tota mena de perdó i reconciliació durant la Diada van ser tan extemporanis que fins i tot van facilitar a Puigdemont situar-se al centre del tauler. S’ha produït el mateix amb els vots, escassos, del Consell de la República, que lidera el mateix Puigdemont, reclamant bloquejar la investidura. Un 75% a favor, dins d’una participació del 4%, va ser un resultat tan clar com estèril.

L’escenificació

Ara tocarà la ratificació interna per part de Junts i, més important, l’escenificació davant les dues parròquies. Sánchez ja ha estat preparant el terreny parlant d’un nou temps, d’un fil conductor de reconciliació que prové dels indults i que suposa la normalització de Catalunya després dels anys convulsos del procés. El PSOE també ha hagut de cedir. L’hemeroteca és plena de contundents pronunciaments dels seus dirigents, inclòs el mateix Sánchez, sobre la presumpta inconstitucionalitat de l’amnistia.

Per a Junts era encara més difícil. Puigdemont va prometre en declaracions al diari ‘Ara’ no investir cap president, va defensar durant anys la «confrontació intel·ligent», ha escrit que mai s’aconseguirà l’autodeterminació per la via de la negociació, ha carregat sense misericòrdia contra la via pactista d’ERC, ha denunciat que els indults i la reforma del Codi Penal eren insuficients i ha animat el seu partit a prometre reeditar la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Ara entra en una via pactista de la qual dirà que mai va renegar si es donaven les condicions.

El perquè del gir

Notícies relacionades

Pedro Sánchez aposta de nou

Quatre apunts sobre el suspens

La gran pregunta és per què Puigdemont ha canviat, per què ha eludit la pressió dels sectors més radicals i ha optat sense dubtar-ho per un pacte sense autodeterminació. La resposta és complexa. D’una banda, alguns a JxCat tenen clar que ho ha fet per tornar sense ser jutjat ni empresonat. Hi pesa també, en diuen altres, la seva convicció de ser algú capaç d’aconseguir un presumpte acord històric per situar-se per sobre d’ERC. Una altra interpretació, compatible amb les anteriors, és que ha vist una última oportunitat per influir sobre l’Estat gràcies als set vots decisius de Junts al Congrés. No ha volgut deixar escapar aquest tren. A Junts, oficialment, contesten que tot és coherent amb la seva trajectòria.

Hi haurà investidura la setmana que ve. Sánchez serà reelegit president del Govern dijous, en primera votació i amb majoria absoluta. Qüestió diferent és si acaba de quallar aquest nou temps que els dos líders prometen i molts dirigents del PSOE i Junts anhelen sincerament perquè tot discorri per un altre carril. D’això en dependran milers de factors –personals, demoscòpics, socioeconòmics– en una legislatura que serà qualsevol cosa menys fàcil, però que gairebé ningú donava per viable fa tan sols tres mesos.