¿Qui representa Catalunya? El protagonisme de Puigdemont en la investidura

Lluny semblen ja aquelles tensions del 2017 quan la realitat del 2023 és que els dos principals partits independentistes, ERC i Junts, estan immersos en una negociació amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Un diàleg entre tres partits en el qual, tanmateix, els focus estan posats en una sola persona a 1.339 quilòmetres de Barcelona i 1.580 quilòmetres de Madrid. Dimarts, davant una escenografia institucional i un plafó que l’identificava com a president, Carles Puigdemont va exposar les seves condicions per al «compromís històric» més gran d’Espanya amb Catalunya des del 1714.

La primera d’aquestes condicions, va dir, seria «reconèixer i respectar la legitimitat democràtica de l’independentisme». «No hi ha una recepta autonòmica per resoldre els problemes de Catalunya. El punt determinant és el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya», va descriure Puigdemont, advertint que Junts no renunciarà a la via unilateral «com a recurs legítim per fer valer els interessos del poble català». Ja sigui per assignar legitimitats col·lectives o per capitalitzar el protagonisme, el rol de Puigdemont ha incomodat la resta d’actors de la negociació, i ha tornat a la primera línia el debat sobre qui representa Catalunya en aquests contactes.

La investidura d’un president del Govern central està en mans dels 350 diputats del Congrés; per tant, de les posicions dels diferents grups parlamentaris i, en conseqüència, de les decisions que prenguin les direccions dels partits. D’aquests 350 diputats, 48 han sigut elegits a Catalunya i la seva distribució és la dada més real per mesurar la representativitat dels catalans. En les últimes eleccions, el PSC es va emportar el 40% dels escons (19) mentre que Sumar, ERC i Junts van empatar amb 7 diputats, tot i que JxCat va ser qui va obtenir menys vots dels tres. El PP va obtenir 6 seients i Vox es va quedar amb 2.

Dit d’una altra manera, Puigdemont sembla situat al centre de l’equació malgrat tenir 12 escons menys que la primera força, els mateixos que la segona i la tercera, i només un més que la cinquena. A això se suma que l’expresident no es va presentar a les eleccions i, oficialment, no dirigeix ni té cap càrrec orgànic a Junts. Malgrat això, dilluns es va reunir a so de bombo i platerets amb la vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz, que en aquest cas sí que lidera un dels partits que negocien amb el PSOE, Sumar.

Notícies relacionades

Pisos i pobresa a l’alça

Sánchez reapareix per sorpresa a la Fira d’Abril de Barcelona

L’explicació és òbvia: el sistema parlamentari espanyol atorga a les minories la clau de la governabilitat quan els grans partits no arriben a la majoria absoluta. Però a l’excessiu protagonisme d’una, Junts, i en concret de l’expresident, li ha respost, en una entrevista a EL PERIÓDICO, que sí que ostenta la direcció de l’Executiu català, Pere Aragonès: «Qui negocia en nom de Catalunya el que afecta el seu estatus polític és el Govern».

Servint-se de la ironia per intentar dissimular la seva incomoditat, ERC es felicita que Junts hagi passat de «posar pals a les rodes a avenços com els indults i l’eliminació de la sedició» a afegir-se a la via de la negociació. Quan governaven juntes, les dues formacions ja es van embrancar per la representativitat de Catalunya a la taula de diàleg, després de l’intent de JxCat, vetat per Esquerra, d’incorporar dirigents sense càrrec en el Govern. El líder del PSC, Salvador Illa, ha reclamat directament a Puigdemont «anar amb compte a l’hora de parlar en nom de Catalunya», que és un país «plural».