Més de 160 periodistes alerten la fiscalia i el CGPJ del greu precedent de la condemna a presó d’una periodista per informar d’un sumari

Sense periodistes no hi ha periodisme, sense periodisme no hi ha democràcia. Un total de 163 professionals d’una vintena de mitjans diferents –gran part informadors especialitzats en tribunals, successos o investigació– subscriuen els escrits dirigits al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i al president en funcions del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Vicente Guilarte; així, manifesten la seva intensa preocupació per la sentència dictada el 6 de juny que condemna de manera inèdita a penes de presó una redactora llavors de Huelva Información per un delicte de revelació de secrets, per informar del sumari obert arran de l’assassinat de Laura Luelmo el 2018.

Els informadors, entre els quals es troben alguns dels pertanyents al grup Prensa Ibérica, reclamen una reacció de les dues institucions, que han de defensar els drets fonamentals que sustenten la nostra democràcia. Entre aquests hi ha el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç que consagra l’article 20 de la nostra Constitució, que resolucions com la dictada per l’Audiència Provincial de Huelva, en què els jutges s’atribueixen el dret a declarar quina informació és rellevant i quina no, posen seriosament en risc.

A continuació reproduïm el contingut íntegre de la comunicació dirigida al Consell General del Poder Judicial, coincident amb el remès a la Fiscalia General: 

Els informadors que subscrivim aquest escrit, promogut pels periodistes de tribunals de tot Espanya, considerem necessari fer partícip l’òrgan de govern del Poder Judicial de la nostra intensa preocupació per les conseqüències que per al dret a la informació dels ciutadans poden tenir el contingut i la decisió de la sentència dictada el 6 de juny per l’Audiència Provincial de Huelva (Secció Tercera) en el procediment abreujat 4/2022.

La sentència condemna a dos anys de presó, multa i inhabilitació durant dos anys per a l’exercici de l’ofici una periodista que va publicar diferents informacions sobre la investigació de la mort de Laura Luelmo.

La sentència entra a jutjar certes dades –sempre veraces– difoses en les informacions per qualificar-les d’«innecessàries i irrellevants per a l’interès públic» o considerar que «excedeixen del que pot esperar la població en general» en vista dels «detalls» que es proporcionen.

Lamentem desconèixer –la sentència no aporta cap motivació en aquest important aspecte– en quins criteris es basen els magistrats per determinar «el que pot esperar la població en general» de les informacions periodístiques sobre els crims més greus que impacten, amb lògica preocupació, en la ciutadania.

Que els jutges decideixin què és o no noticiable, o quines parts de la realitat han de ser publicades o ocultades als ciutadans és, per a nosaltres, motiu d’inquietud. No perquè qüestionem l’autoritat dels jutges, sinó perquè han d’explicar els criteris en què basen les seves decisions perquè aquestes no siguin arbitràries o generin inseguretat jurídica. La sentència objecte d’aquest escrit incorre, segons la nostra opinió, en les dues coses. Que l’aplicació del Codi Penal depengui del que cada jutge entengui per «excessiu», «innecessari» o «irrellevant» en termes informatius, sense justificar per què, sumeix l’exercici del dret fonamental a la informació en la incertesa més gran. 

Els periodistes de tribunals decidim el que publiquem conforme al dret dels ciutadans a la informació, l’interès periodístic, l’autonomia editorial i el compromís amb l’audiència de cada mitjà. Substituir aquests criteris, de profund arrelam en l’ofici, per la particular percepció de cada jutge sobre el que és o no «necessari» o «excessiu» en una notícia, sense avaluar en cap moment les regles del periodisme i, sobretot, recorrent com a desproporcionat càstig al màxim poder penal de l’Estat –la presó– ens sembla molt greu en el moment en què ens trobem de desenvolupament dels drets fonamentals que garanteix la nostra Constitució.

Els periodistes de tribunals sabem que la intimitat és un dels límits a la llibertat d’informació. No justifiquem el sensacionalisme ni les invasions de la intimitat que no tinguin una estricta motivació periodística. No tot val en el nostre ofici.

Però és exigible una ponderació entre els dos drets que l’Audiència de Huelva omet per complet. Una explicació de per què el dret a la informació ha de cedir respecte a aquestes dades la difusió de les quals es considera delictiva, malgrat que van acabar sent objecte de consideració en el judici i en la sentència dictada contra l’autor dels fets, cosa que posa en qüestió la seva «irrellevància».

Notícies relacionades

El president que dirigirà la seva autòpsia

Receptes per "regenerar" la democràcia

Al relatar l’esdevingut en crims d’enorme gravetat, els mitjans de comunicació informen l’opinió pública d’una cosa que té dret a conèixer: com s’investiguen i es persegueixen els delictes. Per fer-ho, utilitzen habitualment dades contrastades que formen part de la instrucció. Però no existeix un tipus penal que castigui l’accés dels periodistes a aquest material. El secret de la instrucció no és exigible als periodistes, sinó exclusivament a aquells obligats a guardar-lo (als que s’aplica, per cert, un tipus penal específic amb penes menys severes que les previstes en l’article 197). Per això, malament pot basar-se la condemna en un delicte de revelació de secrets sumarials per part dels periodistes, emparats pel deure i el dret a exercir les llibertats que protegeix l’article 20.1 d) de la Constitució.

La repressió penal dels possibles excessos comesos, en lloc de ser sancionats per la jurisdicció civil, pot causar en els periodistes un «efecte descoratjament» enormement perjudicial per al dret a la informació dels ciutadans. Cap institució implicada en la defensa dels drets fonamentals pot ser indiferent davant aquest risc. Creiem que el Consell General del Poder Judicial, que té com a missió essencial procurar que els òrgans judicials actuïn de manera que mereixin la confiança dels ciutadans, no s’ha de mantenir aliè; apel·lem, doncs, al seu bon criteri per transmetre a la societat el seu inequívoc compromís amb el dret fonamental a la informació.