Finançament autonòmic: un acord (o no) que mesurarà la legislatura

És la prova que alguna cosa no funciona: hi ha més despesa en serveis públics que diners per pagar-ho. A més, aquesta bretxa es dispara en alguns territoris. A Madrid i Catalunya, el finançament supera la despesa social per habitant, però perquè aquest és el més baix a causa de la concentració de població més elevada. En altres zones, com la valenciana, la bretxa negativa és de més de 700 euros per ciutadà.

Aquest és el marc que envolta un dels debats que enreda la política espanyola des de fa gairebé una dècada i que continua sense solució a la vista. El model de finançament de les autonomies està caducat des de principis del 2014. ¿Què ha passat en aquests gairebé deu anys? Fonamentalment, dos fets. D’una banda, s’ha assumit de manera general que el sistema no funciona, perquè és injust especialment amb alguns territoris (Andalusia, Múrcia i el País Valencià sempre reben per sota de la mitjana), però a més és deficitari per a totes. De l’altra, els compromisos de reforma dels governs de diferent color s’han anat incomplint successivament.

Mariano Rajoy va dir el gener del 2017 en una conferència de presidents autonòmics que en un any tindria aprovada una proposta. I no va passar. L’argument llavors va ser el procés independentista català, que ho enterbolia tot. El Govern actual es va comprometre també a la reforma, però «excepcionals circumstàncies ho han anat impedint», assegurava el PSOE en el seu programa de les eleccions del 28 de maig. La pandèmia i la guerra a Ucraïna han sigut ara les raons per ficar en un calaix l’‘esquelet ’(una proposta de càlcul) que Hisenda va elaborar.

I en aquest moment, davant la convocatòria electoral del 23 de juliol, l’esperança per a aquells territoris que esperen com a solució de (gairebé) tots els seus problemes un nou sistema més just és que els dos grans partits i també Sumar ho prometen. Alberto Núñez Feijóo assegura en el programa amb què espera ser president que buscarà «els consensos necessaris per a la seva aprovació» amb l’objectiu d’«un repartiment equitatiu dels recursos».

Pedro Sánchez encara no ha presentat el programa socialista, però el document marc per al 28M (seria il·lògic que plantegés ara canvis de pes) dedicava diverses pàgines a «l’obligació d’aconseguir un consens que ens doti d’un model de finançament autonòmic d’acord amb les necessitats actuals». Un sistema «just i equitatiu». I recordava que, per la via dels fets, el seu Govern ha destinat 178.750 milions més a les autonomies en els últims cinc anys que en el lustre anterior.

L’element positiu, per tant, és l’aposta comuna ara per la recerca d’acords. El negatiu és que els programes exhibeixen diferències de base sobre com alimentar la caixa comuna dels ingressos. El PSOE parla d’«una fiscalitat justa» i d’«harmonitzar la tributació la riquesa i avançar en la fiscalitat mediambiental». En canvi, el PP afirma que «preservarà l’autonomia fiscal de les comunitats i reforçarà la seva responsabilitat financera». La traducció d’aquestes frases és que els socialistes volen posar límit al dúmping fiscal que al seu parer practica Madrid amb les seves bonificacions dels impostos de Patrimoni i Successions, mentre que els populars estan protegint aquesta ‘llibertat’ (i competència) impositiva.

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

I tot això sense tenir en compte el difícil assumpte del deute històric acumulat per anys de mal finançament, que diverses autonomies rebutgen reconèixer, i que en l’equació política també apareix Vox, una formació que repudia l’Estat autonòmic i proposa limitar la capacitat legislativa dels territoris (així figura a la seva Agenda España).

En aquest marc, en un context polític d’alta polarització, es juga la qüestió del finançament autonòmic en els pròxims anys, que requereix un doble acord: dels partits i de les autonomies. Que n’hi hagi o no, dirà molt del to de la legislatura entrant i del moment de la democràcia espanyola.